Matinal exprés al Circ de Tristaina ... tastant un corredor que feia dies que somiava, l'oest de l'Arbella
Amb en Xevi i en Cardi, decidim aprofitar un dilluns a matí que tenim festa per fer una matinal (a la tarda toca pencar de valent a la botiga) ràpida en alguna zona ben parida. Després d'un diumenge intens de bona neu per la Vall de Sorteny, i amb la cara nord del Serrera a la butxaca, em quedo a fer nit a l'apartament d'Andorra per poder estar l'endemà a quarts de 8 amb els eskis calçats.
Les previsions es compleixen, dia obert, ni rastre del vent i fred de nit que ha regelat el terreny. El dia s’alça i amb els primers rajos de sol arrenquem de l’estació d’Ordino sobre les 8:00. L’objectiu d’avui és atacar el Circ de Tristaina, per provar sort a la cara sud del Pic de Tristaina (2876m), i si les forces i el temps ho permeten, completar la jornada amb el corredor Oest del Pic de l’Arbella (2763m). En Marc, en Xevi, la Leya i jo (Uri) sortim carregats i amb la motivació pels núvols. Per arribar als estanys de Tristaina ens cal un pas d’escalada mixta que desperta els primers somriures en una situació còmica: la gossa a dalt i nosaltres feines i treballs per avançar i superar la cornisa.
Marc i Leya sobre els estanys
Un cop al circ, travessem els tres estanys i ja controlem les dues activitats del dia. El sol avança a pas ferm i sens tira a sobre, cagada, la cara sud fa massa estona que està rebent la insistent cremor del sol i la baixada pot ser perillosa: els 55˚ que té l’entrada de la pala del Tristaina i els 45-50 mantinguts del descens la fan molt propensa a les allaus de fusió en època primaveral, sobretot a mig matí. Decidim augmentar el ritme i provar sort fins que la neu es vegi estable, però ja no hi som a temps, quan ens disposem a afrontar el tram final amb grampons i piolet, seguir sembla una bogeria. Exposar-nos a un terreny tan perillós, sobretot pensant que ens falta la part final que no permet cap errada i que una caiguda et porta a una zona de roques criminals, no té cap sentit. Fa estona que mirem el corredor oest de l’Arbella, estèticament molt atractiu i que sembla que aguantarà força més gràcies a l’orientació encertada per l’època. Pells fora i descendim fins a peu del corredor per calçar grampons, desenfundar piolets, carregar esquís i entrar per l’esquerra buscant la part més gelada per evitar enfonsar-nos i pujar més depressa. En Xevi prova sort amb les raquetes, fins que en un pas gelat una d’elles surt despedida pendent avall…merda, la raqueta ja no para i no hi ha altre opció que baixar, ja que el terreny està massa dur per pujar sense material. En Marc i jo decidim seguir, ja que les condicions semblen interessants. Portem bon ritme i amb mitja hora ens plantem al cim com uns jabatus!
Marc al tram mig del corredor
Unes vistes espectaculars, una panoràmica per emmarcar i un descens que pot ser en condicions espectaculars, ja que el sol comença a apretar i la neu es posa cremeta…zis-zas-zis-zas!!! Són les 13:00 i la baixada es planteja exposada, amb trams tècnics, sobretot l’embut del mig i amb un pendent d’entrada que voreja els 55 graus en el primer ressalt, i es manté entre 40 i 50 en la major part del descens. Efectivament, la neu a transformat i tenim la capeta de mantega que estàvem desitjant, aquella que et permet gaudir de cada gir deixant empremta i que et garanteix un control total…un “gustassu”! 350 metres de descens amb una gran dosis d’adrenalina cremada. Una jornada molt gratificant que ens ensenya que a la primavera, per triomfar a una sud cal matinar, i que les oest són pels “dumingerus” de veritat!
Fotos:
Corredor oest del Pic de l’Arbella (2763m)
Cara sud del Pic de Tristaina (2876m)
Xevi i Marc començant l’ascenç al corredor
Descens del Pic de l’Arbella
When everything is allright, you can feel inside the clouds, like touching the sky!
Xevi i Leya esperant la nostra arribada
