A la manresana: per
la cara nord i amb esquís en 2 dies
Intermitja de l’Aiguille
du Midi-Refuge du Grands Mulets-Grand Plateau- Vivoua Vallot-Mt. Blanc
Després d’un mes de
mirar la méteo de dilluns a dissabte, creuant dits i esperant bones condicions
per diumenge i dilluns que no arribàvem, sembla que per fi se’ns posa el cel de
cara. Ja és dissabte i després de controlar com evoluciona la previsió i de
trucar a França per saber condicions de les Cosmiques i la disponibilitat al
refu, decidim a darrera hora, que és la nostra, que aquest finde toca i no
podem deixar-lo escapar. De fet, no tot eren bones notícies, no tenim lloc al
refu de Grands Mulets i la calor dels darrers dies ha deixat en condicions
força dolentes els principals descensos extrems de la zona. Ens desaconsellen
Les Cosmiques, per regel durant la nit i perill d’allaus de fusió a partir de
mig matí. El pitjor és que fa dos dies, es van baixar amb neu pols... quina
ràbia! Però no és el nostre principal objectiu, el que ens interessa és agafar
alçada i provar-nos dalt del Mont Blanc per veure com s’adapta el cos sense
aclimatar a tants metres.
Són les 21:00 del
dissabte i carreguem el Suzuki red devil, per enfilar cap a Chamonix en Dani,
en Marc i jo (Oriol). Omplim de fuel el buga a can Petropintó i començem
l’aventura. Després de 8h (10 contant una parada tècnica per dormir) passant
per Perpinyà, Montpeller, Nimes, Valence, Grenoble, Chambery, Albertville, ...
encarem la vall de Chamonix sota les primeres llums del dia. Aparquem, a tocar
del telefèric, i amb el temps just esmorzem, ens equipem i carreguem trastos
per esperar que obrin l’Aiguille du Midi. Ambient alpí a la cua, això ja no és
l’Aneto, aquí ve gent d’arreu buscant dimensions de big mountain!
 |
| Al bell centre de Chamonix, carregant piles abans d'afrontar l'aventura del Mont Blanc |
Arrenquem de
l’intermitja, i després de caminar uns 100 metres avall ja ens calçem els
esquís. Rodegem tota l’Aiguille du Midi de la cara nord a la oest...
impressionats per la Mallory, ens emocionem amb el corredor west, el
Cunningham, el Glacier Rond i finalment les Cosmiques ... tornarem! Amb no res
ja som a la zona d’esquerdes i blocs de gel, la Juction! Aquí la cosa ja és més
seria. Cal anar al lloro i assegurar molt bé els passos, un error pot ser
fatal. Un cop superat el tram compromès, i ja amb el refu de Grands Mulets
entre cella i cella, encarem la darrera pala que puja a la dreta de la zona
rocosa on s’enfila el refugi. Amb unes vistes privilegiades del glaciar de
Bossons, el Mont Blanc i el Mont Maudit, així com l’aresta d Gouter, sembla que
ens plantem de ple en el rovell de l’ou del Mont Blanc. La zona propera al refu
és brutal, un autèntic camp base d’alçada: es deixen els esquís a baix i es fa
una grimpada tipus via ferrata, per poder accedir a la part alta de la zona
rocosa, on hi penja un preciós refugi amb terrassa inclosa i vistes
panoràmiques excepcionals. Ara toca assecar el material i preparar la logística
per l’endemà, ja que s’ha d’anar on time si volem tenir èxit. I de pas, plorar
una mica als gavatxos perquè ens facin un forat al menjador, per mal dormir
fins la mitjanit, quan arrencarem cap al cim. Omplim cantimplores desfent neu i
aprofitant la que baixa de la teulada, planifiquem el dia d’atac i decidim que
adoptarem una estratègia molt matinera per evitar possibles ensurts a la zona
del Grand Plateau, ja que és molt exposada als Seracs i la calor de tota la
tarda no és bona per l’estabilitat d’aquests. La idea d’enfilar per l’aresta de
Gouter, més segura però que requereix una hora més, la descartem.
 |
| La Mallory i el seu aspecte desafiant sota l'Aiguille du Midi |
 |
| Camí del refu amb la Cuninngham davant |
 |
| Hotel 5* ... una ganga! |
 |
| Accés al refuge du Grands Mulets, tota una aventura |
Després d’una impressionant alba, ens tombem a l’espai que ens han habilitat al menjador del refu, i, amb tot apunt pel gran dia mal dormim un parell d’horetes. Després d’una impressionant alba, ens tombem a l’espai que ens han habilitat al menjador del refu, i, amb tot apunt pel gran dia mal dormim un parell d’horetes.
 |
| Gaudint de l'espectecular posta de sol des del refu acompanyats per un silenci majestuòs |
Pipipipip pipipipip...quina son, les 00:30 i el despertador ens avisa que arriba el moment. Renunciem a l’esmorzar i tirem del menjar propi que ens queda per poder arrencar abans. Dur, però previsor i molt raonable, arrencar els primers i anar amb temps pel que pugui ser és la millor opció. Amb l’enllumenat de Chamonix als peus i sota l’atenta mirada de la lluna, som autèntics animals salvatges a la recerca de la presa, només amb visió nocturna.
Amb una hora ja ens hem cascat 400m i seguim a bon ritme, ja a la zona dels seracs i amb trams d’esquerdes i forats constants que ens avisen que millor no sortir de les traces de baixada del dia anterior, sobretot per algun ensurt que ens emportem en primera persona. Travessem allaus de seracs de no fa masses hores que posen l’aiaiai al cos, peró la fresca de la nit ens dóna un lleuger alè. Arribem al Grand Plateu i seguim rellevant-nos i observant les primeres clarós que iluminen l’Aiguille du Midi. A 4000m ja tenim la gran paret nord del Mt. Blanc que ens dóna el bon dia.
 |
| La gran paret nord del Mont Blanc ... freeride molt extreme! |
Línies impossibles, seracs enormes per tot arreu, malformacions de gel i sensació d’estar a les mans de la muntanya. Només ens queda la darrera llomada i enfilar les 4 esses finals fins al Vivouac Vallot. El tram final es fa dur i comença a pesar tot, així com a faltar aquella xispa que ens caracteritza. Es fa evident la duresa de l’alta muntanya, la necessitat d’una aclimatació que no hem fet, i el descans profund i el son que fa dos dies que no coneixem. El Vallot ens va de conya per protegir-nos del vent, agafar forces i preparar la rematada final. Anem on time, però pel pèls, no ens podem encantar si volem ser entre les 9-10 al cim. Dit i fet, en Marc i en Dani arrenquen ja amb crampons, jo decideixo apurar fins que les pells aguantin.
Comença l’aresta inacabable que porta directe al cim. Des de lluny sembla a tocar, però queden 400m+ que es faran llargs, feixucs i mentalment desafiants. Iniciem a bon ritme l’ascens, però ràpidament ens adonem que amb tot el pes que portem a l’esquena, ens ho haurem de prendre amb calma i jugar amb les nostres possibilitats. L’aire comença a escassejar i es fa pagar a preu d’or. La monotonia de caminar però no avançar és una turtura per la ment i cada pas és un món. Després de fer cinc passes seguides hem de parar per repostar ... la impotència i la duresa s’apoderen de nosaltres. De tan en tan apareixen falsos miratges que ens permeten fer cinquanta passes d’una tacada per recuperar l’autoestima, una gran dosis d’il·lusió i esperança, però aviat sonen les alarmes que ens posen a to. Aprofitem els petits replans per fer broma, estudiar la baixada i veure els rostres demacrats que formen la nostra disfressa. Finalment, després d’un últim esforç, sembla que veiem la llum, en Dani ja toca la glòria i aprofita per deixar constància de la meva trinxera en arribar. En Marc sap dissimular millor el desgast i arriba amb una serenor impròpia de la pallissa que ens hem marcat. Menys de 4 hores dormides les dues darreres nits, amb més de 9 hores i 800km de cotxe a sobre i 3000 metres positius amb tota l’artilleria. De 200m (Manresa) a 4808m (Mont Blanc) en tan sols 34 hores ... just crazy!
Sembla que no tenim
massa temps per fer el guiri dalt el cim, el just per una panoràmica, assaborir
les cireres de la Terra que hem pujat com un tresor fins dalt i calçar esquís
per llençar-nos a la nord. Només arrencar sorgeix el primer ensurt: vaig per
tancar la fixació i un esquí surt disparat sense control cara nord avall,
direcció als seracs. Sembla que avui ens quedarem sense baixada ... i sense
esquí. Però de cop, apareix la verge de Montserrat i després de més de 200m,
l’esquí es queda clavat. Oh my god, thanks! Recuperem la fusta i comencem el
descens. Neu molt canviant, totalment imprevisible que es fa molt exigent per
les cames. Ràpidament arribem al Grand Plateu, travessem la zona exposada de
seracs i ens dirigim cap al refu de Mulets. Les cames comencen a estar potxes i
per moments, deixen d’estar sota control! Xavals, no puc més, truco el coconut
que em vingui a buscar. Incomprensiblement, els músculs del tronc inferior no
responen, només són capaços d’aguantar-me en peu ... cada gir esdevé un consum
d’energia que sembla que ja no tinc. Decidim arribar al refu aprofitant la
baixada i allà mirar de recuperar forces. Dit i fet, amb poc més de mitja hora
hem passat del cim al refu, 1800 metres de baixada i ens tombem a veure si
tornen les forces. Aigua i una barreta màgica de banana que esdevenen claus. No
podem esperar massa i ens permetem 15 minuts de relax per remuntar fins a la intermitja
i baixar a Chamonix.
 |
| Welcome to the Mont Blanc summit, el sostre dels Alps |
No obstant, ens
queda una bona pallissa encara! Baixem fins a la Juction i sembla que la
Moreneta ens ha tornat a fer costat. Forces intactes i la sensació de poder
afrontar qualsevol situació, sembla impossible! Travessem sense esquís el tram
més exposat del dia, entre una neu precària i forats i esquerdes per tot arreu.
Després d’algun ensurt, calcem fustes i flanquegem entre infinitat d’esquerdes
per sota la nord de l’Aiguille du Midi, en direcció al telefèric. Remem de
valent i som testimonis de l’immensa allau caiguda la tarda anterior a la zona
del Glacier Rond que va enganxar nou persones (sortosament sense cap víctima
mortal). El darrer tram ens obliga a carregar esquís a l’esquena i superar una
zona rocosa i fangosa. Fins i tot en la part final, som espectadors de luxe d’una
espectacular purga que cau de dalt la Mallory. Ja hi som, només ens queda un
descens sonat amb el telefèric 4x4 i retrobar-nos amb el buga! Immens, genial,
exhausts, emocionats, bogeria, glòria, rebentats, ... però hem tocat el cel,
objectiu assolit i hora de pensar amb la següent mentre berenem i ens
rehidratem observant com cau el sol davant el Mont Blanc. Moments somiats que
només les ganes i la força de superació fan possible.
Dies que buscant la
llum del camí entre la foscor, acabes perdent la noció del temps entre la
claror. Big day in the big mountain. We
will come back soon!
