DIA 11 (31/7): Viure al C1 sense poder fer res, una impotència dura mentalment

Viure al C1 sense poder-te moure, la pitjor condemna per un hiperactiu malalt de la muntanya

La tònica durant l'onzè dia

Un dia més, tancats a la presó del C1. Des que vam baixar del C2 (ahir) per mal temps, i una previsió poc optimista pels següents dies, viure aquí, a 4400m, és com viure en un món de tenebres. Fa gairebé tres dies que no veiem el sol, ni tan sols percebem si hi ha vida més enllà de les tendes. La vida ara, sembla haver perdut alegria, fa fred a totes hores, la humitat és tremenda i tot s’ha ensopit arrel del front que ens amenaça a totes hores. Amb aquest panorama, les ganes d’aixecar-se ben dora al matí, l’ambició per planificar els dies i l’empenta per pujar amunt, s’esvaeixen com el fum d’una espelma.

Ens despertem il·luminats pel color llampant de les tendes, quan el dia s’il·lumina tot i no haver-hi sol. Des de dins la tenda, sembla que el sol, sigui amo i senyor del cel i que apreti amb força. És curiós, perquè tot hi haver viscut dies de tots colors, des de dins les tendes grogues, apostaria qualsevol cosa per un dia obert i assolellat. No obstant, és un miratge, fins que no treus el cap per la porta i mires les condicions, no pots saber quina és la realitat.

Sortir de la tenda i veure una empolsinada, un bon auguri!

Avui, com en en el dia anterior, ens llevem sense cap esperança que la méteo hagi canviat, però, som conscients que un dia o altre ho farà, es posarà del nostre costat, i ens caldrà està preparats per enfilar i reenganxar-nos a la nostra aclimatació. Obro la porta i una agradable sorpresa em desperta el primer somriure. El C1 ha canviat de color. Una important enfarinada ha cobert tot el campament i ha deixat dos dits de neu que ens permeten viure una situació digne de postal. Les tendes tenen un aspecte més hivernal i tot l’entorn presenta una imatge renovada que a nosaltres ens encanta: el blanc de la neu ha pres el protagonisme al marró de les roques i les pedres. L’ambient és fred, molt fred pel que ens havíem acostumat a tenir durant els dies de sol. Arriba a calar fins el més endins dels ossos. Et planteges constantment tornar al sac per aïllar-te de mal temps i sentir que la teva pròpia escalfor és només teva i no s’esvaeix amb la boira espessa.

Temperatura gèlida, els vorals del riu glaçats i un panorama trist. Dies que desitges que passin quan abans, ja que per ganes els suprimiries. Avui, la nostra màxima aspiració serà moure’ns de la tenda, al menjador i del menjador al lavabo.

L’esmorzar i el dinar sembla que s’ajuntin. Menges per rutina, no per ganes, ja que la inactivitat et fa perdre la fam. Aprofito per preparar la motxilla, deixar a punt tots els detalls i per creuar els dits perquè demà la situació hagi millorat i puguem pujar al C2. En el fons, estic neguitós perquè vaig deixar el plomes, les malles gruixudes, el fogonet i les ulleres de ventísca del meu pare a la tenda del C2 i no sabem si encara és al mateix lloc o ha sortit volant com tantes d’altres. Tres dies de mal temps sense ningú dins, son un mal presagi.

La boira espessa i amb un clima gèlid no donava treva.

Higiene personal ...oh my god!

La nostra font d'aigua per cobrir les necessitats.

Aprofito la tarda per dibuixar, escriure i matar el temps com bonament puc. Tot i que són dies que et produeixen una sensació d’improductivitat total, crec que ens aniran bé per recuperar forces i està al 100% quan el temps faci un gir de 360°.

Conforme passen les hores, es deixen veure les primeres clarianes, la boira es difumina i les muntanyes es destapen. Sembla un bon auguri, ja que els núvols es van trencant i donen pas a les darreres llums del dia. La cara ens canvia i durant el sopar, la conversa torna a ser el possible intent al C2 de l’endemà. Ens llevarem a les 3:00, mirarem el cel i si està obert provarem sort. Sinó, tornarem al sac i esperarem veure com avança el dia.

Malgrat les condicions adverses, els portajadors i els animals de càrrega no tenen l'opció d'esperar

DIA 10 (30/7): Descens gairebé obligat del C2-C1, fugint d’una tempesta històrica

El mal temps ens dóna una bofetada ... però reaccionem a temps!

Poca gent arribant al C2 en un dia tan extrem. La cara N semblava enfadada!

Com cada matí, amb la llum de les primeres hores i la visita d’en Marcos i l’Asier, trenquem el son mentider. Són les 7:30. Tot i les múltiples desvetllades, sobretot a partir de les 5:00 quan queien algunes gotes dins de la tenda, no em puc queixar, he dormit hi he descansat molt més del que podia imaginar ahir quan vaig arribar. El mal de cap sembla que ha desaparegut, l’aclimatació està fent efecte. Però no ens enganyem, hem viscut una de les nits més salvatges de les nostres vides, i no pas pel que puguem haver fet, sinó pel que hem hagut de suportar.

Poca gent fora les tendes. El fred i el vent eren inhumans!

Traiem el cap per la tenda i veiem l’espectacle que ha deixat la tempesta de vent i neu. Motxilles a mitja glacera, bosses sense propietari, vuit tendes visiblement destrossades o que literalment han volat, material divers més enllà del campament, ... Impressionant, una salvatjada, la força amb què ha ventat ha fet molt mal. Des de la tenda n’hem estat conscients, però en cap moment podíem imaginar aquestes devastadores seqüeles.

Estat del C2 en llevar-nos ... més de 10 tendes destrossades!

En Marcos i l’Asier ho tenen clar, tiren avall cagant llets aprofitant una mica de parón. Han passat una nit duríssima i no volen repetir-la. En Marcos ha rebut la desagradable visita de la neu impulsada per la ventísca i amb la poca oposició d’unes tendes no aptes per aquestes condicions. L’Asier, a consciència amb els dos companys bascos (un dels quals va arribar tocat, no ha dormit i s’ha passat el matí vomitant), no té elecció. Es volen recuperar al C1. Amb en Dani tenim un gran dilema: després del que ens ha costat arribar, d’haver sobreviscut a la nit amb més o menys eficiència i de sentir-nos forts per afrontar-ne un altre nit al C2, ja que estem força recuperats de la pallissa del dia anterior, sembla que ens motiva la idea d’aguantar una nit més i esperar un possible anticicló, el qual ens permetria fer un intent per arribar al C3. Per contra, si el dia no millora, sembla que ens el passarem dins la tenda, només sortint per anar a la recerca de gel i neu en bones condicions per fondre i tenir líquid, així com traient la neu que ensorra els avancers i provoca goteres a dins. Avui, el dia pinta igual que ahir, així que només ens val l’esperança que l’endemà sigui millor o haurem perdut un dia desgastant-nos i lluitant contra el temps i les exigències meteorològiques, que aquí dalt són d’una altre dimensió. Ens la juguem, optem per l’opció arriscada de quedar-nos i veure-les venir, ja que les previsions no s’aclaren i és impossible treure aigua clara. Des que som aquí dalt (tenint en compte que a partir del C1 la cosa ja va de debò) les previsions del mountain forecast han estat molt poc encertades i més pròpies de la loteria i les apostes, que no pas basades amb estacions meteorològiques fiables. Aquí, basen els pronòstics amb antecedents similars d’altres anys, el que dóna una fiabilitat molt baixa, pràcticament nul·la, de la qual no et pots refiar. La majoria de dies es poden veure, en les previsions, sols, dies oberts sense núvols i estrellats, amb un vent suportable que, llavors a la realitat no tenen la mateixa representació

Hivernació obligada ...

Passem el matí i les primeres hores de la tarda coberts pels núvols, amb neu a estones (normalment és neu granulada a causa del vent fred en alçada) i ràfegues de vent intermitents. De moment, tenim un clima dur però suportable, tot i que és de fàcil intuïció preveure que la cosa empitjorarà. Dinem pasta liofilitzada, puré, muesli i grans dosis d’aigua. Aquí dalt, normalment passes més gana del compte, però t’hi acabes acostumant. A les 16:00, tenim la connexió amb el C1 mitjançant el walki. Comuniquem amb en Vladimir quines són les nostres intencions, quedar-nos a C2 i fer-hi nit i ens respon un “pitrare-pitrare” (rebut-rebut). Abans d’abandonar la connexió, li demanem quina és la previsió per als dos propers dies, i per sorpresa nostra, ens respon en Marcos, que ja ens havia dit que estaria al cas quan connectéssim amb el C1. Ell ens diu que les previsions no són bones, i que per demà es pronostica un dia molt dur de l’estil del que hem passat avui. De manera que la nit serà una altre vegada, més digne d’estar sota un tornado que no pas arrasarats a l’alta muntanya. Fins al cap de dos dies, no sembla que hagi de venir un petit canvi molt poc perceptible. Amb en Dani ens mirem, altre vegada davant del dilema, és tard, però amb els esquís podem plantar-nos a baix a la morrena, fora del perill, en menys de mitja hora. Les adversitats són vàries: és tard i la neu ha estovat, la possibilitat d’una allau, de caure en una esquerda o de perdre la traça per la poca visibilitat augmenten. A més, un problema greu amb tant poca estona de llum per davant podria ser molt perillós. Seguim amb la indecisió fins que ens mirem i diem de girar cua, estar aquí dalt amb mal temps no té cap sentit. Ara ja hi estem aclimatats a aquesta altitud i si no podem progressar, només aconseguirem un desgast psicològic que no ens beneficia.

El temps va empitjorar i esperar al C2 no era gaire esperançador

Pleguem sacs, aïllants, ens posem la roba, botins i botes, desenterrem els esquís i els pals que han quedat colgats al costat de la tenda després del temporal, agafem l’imprescindible i deixem la pala, les ulleres de ventísca, els plomes, les malles gruixudes, les manoples, gas, liofilitzats, el fogonet, barretes, gels, la cullera i la sonda dins la tenda. El més delicat, dins d’una bossa estanca per assegurar que no es pugui mullar. Creuem els dits perquè el vent no s’emporti la tenda aquesta nit, tanquem cremalleres, reforcem faldons i vents amb neu i pedres i marxem escopetejats buscant la traça de baixada.

La veritat és que jo no les tinc totes, són les 17:00 passades i és una bogeria travessar una glacera a aquestes hores. Òbviament no trobarem ningú pujant ni baixant, i la visibilitat és una incògnita. A més, els trams d’esquerdes del mig, ens poden obligar a ficar grampons i perdre molta estona. 

Bona neu en el descens, però amb visibilitat molt precària!

Però ara ja no hi ha marxa enrere, ja no si valen les lamentacions, hem escollit la millor opció i només en podem centrar en passar la glacera quan abans millor, però amb lla màxima seguretat. Els primers metres del plató són fàcils i els fem d’una tirada, remant una mica per treure el cap a la primera baixada. Seguim la traça i sembla que la neu està transformada però força estable, els girs són molt agraïts i gaudim sent exigents. Això, ens obliga a fer diverses parades tècniques per agafar aire i fer arribar oxigen a totes les parts del cos. A la meitat, sembla que la cosa canvia, i donem per superada la zona de núvols, boira i neu de dalt. La part baixa mostra un relleu molt més clar i ens permet jugar amb les diferents opcions de la neu i el gel per superar les esquerdes. En Dani, veu escapatòria per la dreta i encerta, però no abans que jo m’emporti un ensurt davant d’una enorme esquerda, després que els esquís se’m encarrilin i derrapi a pocs centímetres per evitar el descontrol.

En Dani volant l'esquerda grossa a la meitat del descens.

A la zona de la dreta, tot sembla més clar, les esquerdes estan ben tapades i podem progressar amb fermesa, sense parades ni complicacions. Quan gairebé som a baix, tracem una diagonal d’esquerres per retrobar la traça i endinsar-nos a la morrena, intentant arribar el més lluny possible sense treure’ns els esquís. Hem tardat només 20’, però el cansament acumulat fa que la pallissa que ens espera per acabar la morrena i travessar la zona de pedrera amb puja i baixa constant, es multipliqui. Jo apuro al màxim, regalant unes rallades a les soles dels esquís que em suposen un “uix” força repetitiu. En Dani és més intel·ligent i es descalça els esquís abans, els carrega a la motxilla i acaba el tram de gel brut i pedres caminant. Jo segueixo els seus passos quan ja he patit prou les ferides als esquís.

Travessar esquerdes a les 17:00 no mola gaire, però no teníem altre opció!

Arribats a la glacera. Neu dura i una immensa esplanada!

Estem salvats de la immensitat de la glacera, i ara nomé depenem del nostre físic per arribar serens al C1. Superem a gran velocitat la morrena, el tram de gel amb un pont de fusta i la zona de pedres. La boira ens torna a fer la guitza i és difícil intuir el camí, ja que no està marcat i cal buscar les fites. El problema de les tarteres, és que no mostren un camí definit, sinó que són un terreny pedregós que es presenta igual en tots els seus trams. No obstant, sabem orientar-nos bé i amb 1:20h arribem al replà del nostre C1. Davant la nostra sorpresa, no acabem de reconèixer el campament, sembla que sigui un altre. Hi falten tendes, està com destruït, molt malmès, com si un tifó hagués fet de les seves. Suports de fusta sense tenda, estructures metàl·liques sense lona, tendes plegades, ... Arribem fins al final per veure que realment estem en el nostra C1 i efectivament, és aquest. Saludem als treballadors i preguntem per les destrosses. El vent que ahir va fer trontollar tot el C2, també va arribar al C1, i al voltant de les 5:00 van volar fins a trenta-tres tendes de campanya i tres dels quatre “lavabos” mòbils. Una autèntica animalada! Per sort, teníem les coses que no ens vam emportar a la tenda del material, una de les que ha sobreviscut.

Estat deplorable en què va quedar el C1 ... tendes xafades o desaparegudes per tot arreu

Destrossats i amb ganes d’estirar-nos, ens assignen una de les poques tendes que queden i deixem el material. En mitja hora, tocarà sopar i ho volem tenir tot a punt abans de menjar. En Dani es queda a la tenda amb en Marcos, i a mi em col·loquen amb l’amic siberià, que es troba al C3 aclimatant, així que dormiré sol.

Prenem una sopa calenta d'espaguetis, pastanaga, carn, ceba, tomàquet i cogombre que baixa d’allò més bé. Ens refem tot i el fred que es retén en tots i cada un del ossos i les extremitats. El vent aquí al C1, en contra del que pronosticàvem, és igual que en el C2, i la nit té tota la pinta que serà un calvari com la passada, però a menys altitud i sense la neu que acabava calant a la tenda en forma de goteres.

El C1 ha perdut el seu encant, la vida que el caracteritzava. Ara, sembla una ciutat del far oest completament morta, sense cap ànima que hi aporti un mínim d’interès.

DIA 9 (29/7): La malastrugança ens persegueix. Pujar al C2 sembla impossible, però ho aconseguim!

Després de suar la cansalada i donar tot el que teníem, conquerim el nostre C2!

Sona el despertador a les 3:00, jo ni me’n assabento amb els taps, i la veritat és que porto tota la nit intentant trobar el son i no hi ha manera. En Dani, diu que com el dia anterior, no ha pogut dormir res, que no ho entén perquè es troba bé però no hi ha manera. Jo, després d’una gran nit el dia anterior, aquesta tampoc he estat capaç de entrar en son profund. Decidim posposar la sortida pel segon esmorzar, a les 8:00. Encara que ens exposem al sol, la calor i al perill que això suposa en una glacera amb seracs i esquerdes. A les 9:00 ens despedim dels polacs, l’anglès, el francès i tota la gent del C1 i enfilem la nostra aventura particular fins al C2 amb 25-30kg a l’esquena. Tardem una hora a superar la tartera primer, i la morrena després, que separen en nostre C1 del inici de la glacera. Realment són uns primers quilòmetres molt durs, no per l’exigència del terreny ni el desnivell, que pràcticament són nuls, sinó pel fet de carregar tan pes a una alçada que no i estem habituats i perquè tot i que es veu a prop, l'inici de la paret nord queda lluny. El terreny no és tècnic, però caminar amb botes de plàstic per pedres descompostes i malformacions de gel és molt engorrós. Una autèntica llauna!

Comença la glacera. Gel incòmde i molt brut.

Arribats al peu de la glacera, observem els quatre llargs pendents que caracteritzen l’ascens al C2. Des d’aquí, tot semblen flors i violes, però un cop estàs al rovell de l’ou, la duresa és bestial. En Dani i en Marcos m’esperen, ja que he decidit posar-me els esquís amb les pells per fer el tram final de morrena i així anar amb menys pes a la motxilla. Ells calcen el grampons per afrontar el primer repetxó d’uns dos-cents cinquanta metres. Jo crec que amb les pells, astúcia i una mica de paciència me’n en sortiré. No vull ni pensar amb la idea de carregar els esquís a l’esquena de nou.

Conforme anàvem pujant, el dia s'espatllava i els núvols feien camí

Comencem a bon ritme, ens sorprenem a nosaltres mateixos, però ben aviat, la forta pendent ens obliga a disminuir l’embranzida inicial. Jo foquejo fins que les esquerdes són massa grans per travessar-les amb esquís, just abans d’arribar al primer replà, el qual comunica amb un fort pendent on hi ha muntada una corda fixa. Arribo al replà amb els grampons posats i els esquís a l’esquena, en Marcos m’està esperant, en Dani va fort i segueix a bon ritme, ja a meitat de la corda fixa. El pendent és brutal, deuen haver-hi uns 35˚-40˚, i la gent avança a pas de tortuga. Jo vaig realment tou, per l’elevat pes que carrego a l’esquena, però encara em veig amb forces de continuar. Encarem el segona pendent amb calma i mica en mica observem com passen els metres i som més a prop del segon fals replà. Allà m’esperen en Marcos i en Dani i ens expliquem les penes que estem passant. Ens hidratem bé, una mica de menjar i jo decideixo canviar de nou els grampons pels esquís i les pells. El cel comença a embogir, arriben núvols, fred, vent i pinten bastos de veritat, tot i que sembla que que tindrem uns minuts de marge.

Impressionant panoràmica dels C1 (al fons) des de la cara N, a 4800m

Arrenquem els tres junts a un pas més lent, però acceptable, fins que les esquerdes obertes del tercer pendent m’obliguen a fer un nou canvi d’esquís per grampons. No me la vull jugar sortint de la traça per buscar un pas alternatiu, podria enganxar una esquerda tapada i seria pell. A més, els companys han tirat i no em sentirien. Prefereixo assegurar el tiro i no dubto en fer el canvi, una putada, però una decisió encertada.

Oups ... Crevasses? Yes, thank you!

Aquest cop m’he de posar les manoples i treure la funda de Gore, el vent ja és considerable, el sol ha marxat i estem sols davant el perill d’una tempesta imminent. Cada cop em sento més feixuc, i en Marcos s’ofereix per portar-me la màrfega. Un sacrifici que agraeixo de valent, ja que reduir 400g, més psicològicament que físicament, seran un plaer.

Afronto la tercera pujada amb aires renovats, però al límit de les forces. Aconsegueixo arribar a dalt patint molt, i allà trobem en Dani tombat i força minvat de forces. Aprofitem per fer una bona parada, ja només ens queda un petit fals replà que comunica amb la corba de dretes en pujada i el plató final fins al C2. Pràcticament ja veiem les tendes del C2, però serà un suplici arribar-hi. En Marcos diu que se sent fort i que ja no pararà fins a dalt. En Dani i jo acordem un ritme suau fins a dalt el darrer pendent, i jo aprofito per tornar a ficar-me els esquís i les pells. Superem el replà i enfilem la rampa descansant a cada passa, sembla etern i només són uns setanta metres fins al plató. Acabem arribant-hi amb penes i treballs i ens aturem a fer un “break” obligat. Curiosament és l’únic lloc que tenim cobertura i l’excusa de trucar a la família ens va de cine. Des d’aquí, ja veiem, entre núvols, neu i boira, el C2. No obstant, sembla que estigui a anys llum, degut al cansament acumulat i a les condicions cada cop més extremes. Truquem i sortim disparats buscant una última inspiració que ens apropi al C2. Semblem militars arribats de la guerra, coixegem, gemeguem i ens arrosseguem a una velocitat per sota la legalitat.

Tant a prop i tan lluny, són aquells moments que la ment juga un paper determinant, i sinó ets prou fort, t’acaba vencent sense disculpar-se, tractant-te de miserable i jugant amb el teu ego. Toca treure forces d’on no hi són, ser més savis que el propi cervell i jugar a enganyar-lo per poder superar una situació límit.

La poca visibilitat, ens esborra l’objectiu per moments, i el fet que sigui una zona plena de grans esquerdes, algunes d’amagades (segons ens han comentat diverses persones durant el camí) fa que anem amb peus de plom. Vencem la barrera psicològica que suposava el plató, però, sota la nostra innocència observem un pujador d’uns seixanta metres fins a la zona de les tendes. Ja són ganes de putejar ... però no ens ho pensem i tirem amunt. Ja veiem tot el muntatge de tendes que representa el C2, diferenciat per les de baix, muntades sobre la neu i les de dalt en una zona mixta de pedres i neu.

Amb l'ajut de l'Asier, muntar la tenda semblava bufar i fer ampolles

Després de més de sis hores (6:15h), tres canvis d’esquís i pells per grampons, més de 1000m+ i arribats als 5500m d’alçada, palpem amb les nostres mans i peus el C2. Amb tant d’esforç ens hem oblidat que ara ve una de les tortures més grans. Hem de buscar un lloc per muntar la tenda que els amics bascos ens han prestat, aplanar-lo i assegurar-nos que no hi ha esquerdes camuflades al voltant.  A més, l'haurem de protegir dels laterals, ja que amb les ventades que està fent, el més fàcil és que surti volant. Amb les forces a zero i un mal temps que convida a l’optimisme (ironia total), és la pitjor rebuda que podríem tenir.

Com vingut del cel, apareix l’Asier, (un dels companys bascos) que ràpidament s'apropa a nosaltres i ens dóna la benvinguda. Ells, com mana la tradició, han arrencat a les 4:00, i ja fa hores que són aquí. Ens comenta que l’Aitor està molt tocat per l’alçada i la noia pel cansament. L’enganyem de bon rotllo perquè ens ajudi a muntar la tenda, ja que ell sap millor que ningú com va. 

Muntar la tenda amb aquelles condicions, una aventura total!

De sobte, una expedició plega veles i decidim aprofitar el seu buit per col·lar el nostre iglú. Està en una zona centrada del total de les tendes, de manera que no hem de patir per les esquerdes i a més, el terreny ja està aplanat. Collonut! El problema bé quan alcem la tenda i ens adonem que les dimensions de la nostra, són 40cm superiors a l’espai que tenim. Tocarà palejar i ampliar el camp de joc perquè la tenda quedi ben falcada i puguem cobrir els faldons de neu. Es pronostica una tarda-vespre-nit molt entretinguda, amb ventísca i ràfegues de vent de més de 70km/h. Amb mitja hora hem fet la feina i donem les gràcies a l’Asier per l’enorme favor. Fa conya dient que “la próxima vez que salga a mear me lo pensaré dos veces”. Molt bona gent el trio de bascos.

Evitant les ràfegues de ventísca ... una tortura constant!

Organitzem l’interior amb les màrfegues i els sacs, col·loquem una motxilla a cada avancé i ens tirem exhausts a l’interior de la tenda, fugint de la tempesta i buscant un aixopluc que ens curi les penes. Aquí dins, el món es veu d’una altre manera, només el mal d’alçada pot apoderar-se de nosaltres, ja que estem força aïllats de l’exterior (gràcies al sac, la roba gruixuda i l'aïllament de la tenda). Tot i així, les fortes ràfegues de vent es fan notar de valent quan arriben. Ens traiem la roba d’esquí i ens posem còmodes amb les malles gruixudes, el plomes i uns mitjons secs. Desenfundem el fogonet Eta Solo (un gran invent) i ens posem a fondre gel i neu per rehidratar-nos i poder fer uns liofilitzats que ens ajudin a recuperar l’energia consumida. En Dani s’ocupa de controlar que l’aigua bulli i amb pastilles potabilitzadores i electrolites High5 de cítric, convertim la solidesa de la neu i el gel en líquid força agradable i hidratant pel nostre organisme.

Jo estic molt minvat, el cap està donant voltes constantment i no sembla estabilitzar-se. Cada esforç és un sacrifici dins la tenda i procuro no moure’m massa. Ens obliguem a veure força aigua, fem uns liofilitzats de pasta milanesa i puré amb carn que entren de meravella i em prenc una aspirina infantil per millorar el flux sanguini, que diuen que va bé a l’alçada.

La nit sembla que serà llarga, dura i molt sorollosa, ja que el front s’ha instal·lat de ple sobre el C2 i vol fer-se notar. El vent no dóna treva en cap moment i acompanyat de la neu que cau i arrossega del terra, pica amb violència contra la tenda. Per moments, sembla que la tenda, amb nosaltres dins, sortirà volant sense que ens n’adonem, recorrent glacera avall.

És dora, però les forces estan apagades i decidim intentar entrar en son profund per emulí la mala fava del temporal. Serà la meva primera nit a tanta alçada, i pel què es denota fora la tenda, serà força complicada, ni la ressaca més bèstia s'hi pot assemblar (el millor és que això ho recordes tota la vida).

Dos autèntics morts vivents. Després de 6h de pallissa amb 20-30kg ...

Desfer aigua i devorar liofilitzats, les nostres aficions al C2.

DIA 8 (28/7): L'intent de pujar al C2 (5300m) haurà d'esperar!

Un dels handicaps de l'alçada ens fa la guitza

Motxis a punt, sona el despertador a la tenda. Entre badalls i una mandra de campionat, ens posem en marxa com podem. Malles, funda, tèrmica, primaloft, arnés, buff, cinta windstopper, mitjons i bambes. Anem al menjador per omplir l’estomac, ja que al C1, si els hi comentes el dia anterior que vols pujar al C2, et fan un esmorzar avançat perquè puguis sortir a les 4:00 del matí. Inicialment, el pla era pujar al C2, deixar material i baixar al C1 per descansar. En Dani, però, diu que no ha dormit gens ni mica en tota la nit, i que no se sent preparat per pujar.

Després de consensuar-ho una estona, decidim posposar l’ascens al C2 pel dia següent i ja quedar-nos a passar-hi la nit, ja que hi tindrem la tenda instal·lada. Així que després d’una bona farra, ens en tornem a la tenda per intentar descansar fins les 7:30 i aprofitar el segon esmorzar per tornar a carregar forces. Per rendibilitzar el dia i arribar al C2 més preparats, decidim pujar, de nou, el Home Peak, però aquesta vegada fins a la part més alta esquiable. Les bones sensacions del dia anterior i la bona neu, són arguments de sobres.    

El C1 semblava fer-se petit conforme guanyàvem alçada

Pugem com llampecs, en Marcos marca un ritme molt intens des del primer moment, i amb menys de dues hores ens cruspim els gairebé 600m fins al replà final, només separats del cim per l’aresta final que amb esquís i sense material especial (corda, piolet, cargol i alguna àncora) és impossible. L’ascens ha estat realment positiu tot i el mal de cap final i el cansament acumulat, així que les sensacions són bones. Aprofitem per hidratar-nos, canviar els grampons pels esquís i trucar a la família, ja que és dels pocs llocs al voltant del C1 que hi ha cobertura. El descens és brutal, com el dia anterior la neu tova es deixa fer i permet qualsevol gir amb fermesa, marcant els viratges d’inici a fi i deixant empremta. 

En Marco apretant fort, camí del cim a 5000m

La perspectiva de la cara Nord del Lenin era espectacular

Descalcem els esquís a la part baixa i a les 13:00 ens presentem al C1 per dinar. Finalment, hem pogut aprofitar el matí i l’endemà, segur que tindrem un ascens al C2 més agraït, ja que hem superat la barrera dels 5000m. Un dinar que entra com l’aigua fresca a l'estiu, amb gresca, pollastre i sopa de patata i pastanaga. La tarda passa volant, posem a ventilar els botins, mitjons i la roba molla per tenir-los a punt l’endemà, i aprofitem per veure el briefing que fa en Vladimir a tots els participants de la Lenin Race 2014. Gent de totes les nacionalitats (especialment russos), en total vint-i-dos salvatges que volen desafiar l’alta muntanya corrent a unes altures desorbitades. Entre ells, descobrim un paisà d’Alcoi, en Pau, que ben reconeixible per un plomes amb la bandera i l’anagrama de la Comunitat Valenciana, ens comenta com és que és a la cursa. Amb només vint-i-dos anys, és formador de guies al Kyrgyztan, i està ubicat durant els mesos de juliol i agost al C1 d’Asia Tour.

Ready? C1-Leanin Peak in less than 10 hours! Crazy

Amb aquestes pintes, en Vitaly Shkel (rècordman de la prova), ja tremolava!

Sense temps per més, agafem el walki i el botiquí d'emergència i anem al llit coincidint amb la caiguda del sol, esperant descansar molt i no tenir els imprevistos del dia viscut.  

L'ambient abans de la cursa presagiava que es faria difícil dormir.

DIA 7 (27/7): Primera aclimatació des del C1 i amb els esquís de protagonistes

Immersos en el nostre hàbitat: big mountains, snow and skis!

Cara N del Lenin des de davant el C1

Són les 7:00am i la llum del sol ja no em deixa dormir més. Avui, ens toca aclimatar a prop del C1, i descobrim dos cims de 4800m i 5000m aproximadament, a tocar del campament. Tots dos tenen possibles descensos amb esquís, ja que les cares nords i oests encara blanquegen. El dia s’alça amb un impressionant sol i algun minúscul núvol trencat que vol fer la guitza. Sembla que avui també serà un gran dia, sobretot pels que intentin cim.

Aprofito el despertar matiner per acostar-me a la base de la muntanya més alta corrent, el Home Peak i veure quines condicions té per l’altre cara, la que aparentment té neu. Hi ha un bon descens des de pràcticament el cim fins a baix a una espectacular glacera. Orientació NE i uns 600m de desnivell màxim. Sembla una baixada interessant, amb una qualitat de neu primavera molt semblant a la del Pirineu, ja que el sol està estovant el regel de la nit i garanteix una capa de cinc dits força deliciosa.

Crec que l’elecció està clara, falta el vistiplau dels companys, esmorzar, preparar l’equip i gaudir del nostre primer contacte amb esquís a les muntanyes del Kyrgyztan. Tindrem cremeta de la bona! Aprofito el descens fins el C1 per visitar un petit monticle just al costat, gaudir de les vistes i dibuixar una perspectiva impressionant.

Buscant la línia somiada després de l'ascens al Home Peak

A les 9:00am em presento al C1 per esmorzar, i, sota l’atenta mirada de tots els treballadors i els comentaris de l’Any: where have you been? D’en Kanat: what were you doing? I de la Nàstia: the breakfast is at 8:00am! Oh shit, vaig una hora tard, em quedaré sense menjar després del desgast i abans d’afrontar el primer dia amb esquís.  Per sort, els he caigut bé, i la Nàstia em porta un plat d’embotit amb formatge i salami i té calent amb llet.

Vistes privilegiades a 5000m. Cara a cara amb la immensitat del Lenin

A les 10:00am passades, decidim amb en Dani provar sort al Home Peak. És un pèl tard, però les ganes i el mono d’esquiar a ple mes de juliol ens poden. Després de portejar esquís i material amb bambes fins la base, calcem botes, grampons i obrim traça cap amunt. La neu sembla estar en condicions òptimes, esperem que no empitjori conforme passi l’estona. Esquivem alguna esquerda i alguns trams que la neu ens enfonsa fins als genolls. Seguim per l’aresta aprofitant algun tram dur, fins que, a més de 4800m, decidim aturar-nos i girar cua, ja que a les 13:00 hem de ser al C1 si volem dinar. Canviem grampons per esquís i comencem el descens. Neu boníssima que es deixa fer i que grava unes esses perfectes sobre la muntanya. Xalem com folls, i gaudim cada gir fins al darrer alè. Primer dia amb els esquís als peus i hem triomfat de veritat, així senta millor haver carregat els esquís des del CB. Hem esquiat en alçada, amb bona neu i amb unes vistes espectaculars. Nice day!

Telemark i cremeta: la combinació perfecte

Pleguem veles i arribem a les 13:00am puntuals per dinar i refer-nos. Només acabar de dinar, i com ens havia comentat en Kona el dia anterior, apareixen dos esquiadors descendint la cara N! “Segur que són els alamans, els Sylvestre’s”. Ens hem perdut la part inicial, però observem amb els binocles i el telescopi que baixen a tota castanya, a diferència dels russos, sense gairebé parar, però seguint la línia dels soviètics. Van molt forts, només cal mirar el rellotge per veure que baixen quatre hores més dora que els russos. 7 persones en dos dies, sembla impossible, sobretot tenint en compte que fins ara no l’havia baixat ningú (dos snowboarders que ho havien intentat van fracassar: un va acabar rescatat i portat a l’hospital i l’altre està desaparegut després de caure quan feia una línia abans del cim, a la zona de seracs i plaques de gel).

Xalant amb una neu molt juguetona el segon dia d'esquí!

En poca estona es presenten al C1, també estan al nostre i aprofitem per demanar-los condicions i la logística que han fet servir! Unes bèsties! Han tardat nou hores sortint del C2. Duien tres litres d’aigua, pells de foca, menjar, grampons i roba d’abric. La resta de l'equip, l’han deixat al C2 i diuen que ja ho aniran a buscar passada la Lenin Race, a la qual participen en dos dies... al·lucinem! Després de cascar-se la cara nord amb esquís, faran una cursa d'aquí dos dies corrent del C1 al Lenin Peak amb menys de deu hores.

Després de l’espectacle que ens ha regalat el descens des alamans, aprofitem per preparar la motxilla que ens endurem al C2, ja que tenim la intenció de fer el primer porteig l’endemà. Ens falta tancar el lloguer de la tenda i demanem amb en Vladimir si ens en poden deixar una. Diu que cap problema, són 60€ per tota l'expedició. Del rebost ens treu un monstre de 5,7kg, venent-los la moto que és una gran tenda de dos places, en la qual també hi poden dormir tres persones apretades. Il·lusos de nosaltres l’agafem, ja que diu que no tenen cap altre opció. No ho veiem clar i en girar-la i mirar les característiques, ens adonem que no quadren amb les seves paraules. Una tenda de quatre places més pròpia de tres estacions que de quatre. Ens veiem incapaços de carretejar aquell mort a tanta alçada, sobretot sumat a tot el que ja hem de portar i decidim tornar-la. 

Deixant petjada. En Marcos marcant líniade d'esses de dalt a baix.

En Marcos, ens comenta que l’altre vegada que va venir d’expedició estava en un altre camp, amb una empresa diferent, i potser ens poden deixar una tenda més adequada. Decidim provar sort i visitar-los. En arribar al C1 d’Àsia Mountain coneixem uns bascos molt simpàtics i intercanviem punts de vista. El “boss” del camp diu que no té cap tenda per deixar-nos, i en Dani, amb molt enginy, després que els bascos ens comentessin que volen pujar dues tendes per tenir-ne una a C2 i una a C3, els proposa l’opció de pujar-los nosaltres una de les tendes a canvi de dormir-hi. Dit i fet, accepten i ens emportem la tenda cap al nostre campament. Segueix sent un mort, però potser pesa 1kg menys, i això s’acaba notant. 

Motxilla a punt, fregant els 30kg, una animalada, mai he carregat tants quilos en alta muntanya, i menys per afrontar més de mil metres de desnivell positiu a 5000m d’alçada.

Xalant com el primer dia de la tempo!

Vols exprés, apujant la dòsis d'adrenalina!

AMb condicions 10, la baixada sempre es fa curta! Telemark power!

Sopem i acabem de tancar els últims fronts oberts: ens llevarem a les 3:00am per esmorzar i una hora més tard sortir amb frontals, així evitarem la duresa del sol que en el tram del C1 al C2 apreta de valent. El C2 rep el sobrenom d’olla o sartén per la calor que s’hi genera durant el dia. Abans de les 22:00, ja som al llit intentant descansar el màxim d'hores possibles, tot i saber que serà molt complicat.

DIA 6 (26/7): Segon porteig del CB al C1, ja per quedar-nos-hi

Comença la vida a l'alçada, això ja va de debó!

Moments màgics, panoràmiques de somni!

Després d’un primer porteig al C1 fa dos dies, el retorn la mateixa tarda i un dia de descans al CB, ens disposem a fer el segon porteig amb la resta de material per ja establir-nos definitivament al C1, just als peus de la glacera del Lenin, a 4400m. Amb l’equip apunt, la tenda neta i l’estómac ple, arrenquem del LBC amb disset quilos a l’esquena, uns quans menys que el primer dia, però més dels que pensàvem. En Dani diu que està tocat de cames i arrenca quinze minuts abans. Amb en Marcos ens ho prenem amb més calma, sortim a les 9:15am, sota un sol imponent, però amb un clima agradable. 

Moments així, són els que dónen sentit a la muntanya!

Superada l’esplanada, no podem evitar de fotografiar una imatge brutal, amb els cavalls salvatges mirant-nos atentament sobre des d'un prat verd i amb el Lenin Peak al fons. És una glopada de mtivació extra. Seguim apretant les dents per no abaixar el ritme, i de seguida arribem  la tartera de pedra descomposta que puja al coll de 4130m (punt més alt del recorregut abans del C1), on ens retrobem amb en Dani. Àgils i a ritme de cabirol, sense grans parades i frescos com unes roses, agafem una velocitat còmode. Fins i tot alguns turistes ens confonen amb portejadors o altres amb corredors de la cursa Lenin Race, que tindrà lloc el dia 29 del C1 al cim (una animalada). Fem una parada tècnica dalt del coll per hidratar-nos i ràpidament reprenem el rumb per la tartera de baixada i la travessia exposada i molt estreta que transcórrer per sobre la morrena i ens deixa a peus del riu (molt carregat degut al desglaç). Avui, amb menys pes i una mica menys de caudal perquè anem més dora que fa dos dies, sembla que l’espectacle de travessar-lo no serà tant animat. No ens cal ni treure’ns les bambes i amb tres salts l'hem superat. Ja som davant la darrera pujada abans del camí que careneja i ens deixa al C1. Superem el turonet i en Dani que semblava està fos, es recupera i ens atrapa com si res. Amb pocs minuts ens presentem al C1 trencant els nostres pronòstics i invertint només 4h en tot el trajecte, 2h menys que el primer porteig. El millor de tot, és arribar abans de les 13:00 per tenir el dinar assegurat, i més si pots fer-ho amb bones condicions i arribes essent persona. Agafem forces i ens instal·lem a les nostres tendes, les mateixes que en el CB però sense el petit matalàs. realment, això no sembla un C1. Tenim un menjador amb taules, tamborets, platedes de galetes i carmels permanents i unes tendes més que complertes. Uns privilegiats, fent vida en un C1 modern.

Welcome to Camp 1

Amb aquestes vistes, el despertar sempre és més agradable!

La tarda, ens serveix per fer un reconeixement i investigar tots els racons del C1, part de la gent que hi viu i la resta d’expedicionaris que, com nosaltres, volen assolir el  Lenin Peak. Aprofitem que molta de la gent ja ha estat en alçada per aclimatar o fins hi tot que algú ha fet cim, per demanar-los consell i assessorament de les possibles estratègies en l’aclimatació, així com els “timmings”, els punts més durs, les dificultats tècniques, els perills de la muntanya, ... i en algun cas, per extreure informació sobre les possibilitats amb esquís (foquejar, deixar esquís en alçada, esquiar a la glacera, ...), tant en l’ascens com en el descens. En poca estona, coneix-ho en Kona, un noi estonià jove i molt agradable, que m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb el Lenin Peak i la seva experiència amb esquís en altres racons del planeta. Intento treure-li el màxim d’informació, però diu que ell l’esquí extrem ja no el pràctica després d’algunes males experiències fent freestyle o helieski al Tajiztan. Em comenta que fa uns dies, al C2 va coincidir amb dos nois alamans que portàven esquís. Sylvestre es deien tots dos. Pujaven el Pic Razneznaya (6100m) per aclimatar i que tenien la intenció de baixar la nord del Lenin amb esquís en els propers dos dies. Haurem d’estar ben atents, ja que serà interessant controlar com i per on baixen.

El festival de colors a la cara N durant les postes de sol, una delícia!

El dia va caient sota la nostra atenta mirada a la nord del Lenin, embadalits per aquesta majestuosa paret que sembla tant a prop, però al mateix temps no tenir fi. Davant la nostra sorpresa, en Kona i un sherpa ens donen la notícia que cinc persones estant baixant per la nord amb esquís i taules de snow. És curiós perquè, tot i semblar estar a tocar, és pràcticament imperceptible una persona baixant esquiant. Ens acostem al telescopi i en Vladimir (cap del C1) ens diu que hi ha cinc russos descendint, sota la batuta del gran Topol, un noi de trenta-set anys que és la setena vegada que la baixa i que els fa de guia. En Topol és portejador del C1 al C2 i C3, i és una persona molt peculiar i fàcilment reconeixible per la seva motxilla de 80 litres amb 40-50kg de pes i uns esquís creuats al darrera. A més, es passeja sempre amb xancletes i pantalons curts pels camps d’alçada. Aquí tothom el coneix.

Gràcies al telescopi, podem seguir la seva línia, molt segura en tot moment i buscant encadenar petits girs per esperar-se i no embarcar-se en accés. En Vladimir ens diu que han arrencat a les 4:00am del C3 i que en vuit hores llargues eren al cim. Observem que els darrers dos esquiadors, van encordats en algun tram final.

Decidim anar a sopar i veure’ls arribar al cap d’una hora que és l’estona que tardaran des de la glacera fins al C1, ja que curiosament estan al mateix que nosaltres.

Arròs amb pastanaga i cogombre, té amb llet , pa i galetes per omplir l’estomac abans d’anar al llit.

La vida et regala instants dignes d'admirar. Un silenci que diu molt!

Sortim a fora les tendes i arriba el primer, un snowboarder amb splitboard i una motxilla Osprey molt petita, que després de felicitar-lo i demanar-li les condicions de la neu no ens dóna massa informació. Sembla força exhaust. M’enfilo al monticle de davant el C1, per fer fotos de la nord amb la posta de sol fent acte de presència, i veig com arriben dos integrants més, un esquiador i un altre noi amb splitboard. Pregunto al primer com ha anat el descens i amb una cara de gat vell patidor, em diu que la neu molt dura degut al vent, que han entrat per la canal de l’esquerra, la més accessible, i que és força evident. El segon em dóna més detalls, de l’estona que han tardat i la duresa del descens. Pel que em comenta, han deixat els sacs, màrfegues i pes innecessari al C3 i els portadors els l’han baixat al C1.

Tot ells coincideixen en que les condicions no són massa bones, que el corredor de l’esquerra és força intuïtiu des del cim i que s’hi arriba esquiant la llomada prèvia d'uns 35˚ mantinguts amb algun més a l’entrada.La canal no guanya massa pendent, segurament els primers girs freguen els 40˚, però en general es mou sobre els 35˚. El problema esdevé la neu, que amb unes transformacions extranyes, dificulta els girs i no permet cap error.

Bones notícies i molt fresques de cara a la nostra planificació i el nostre gran objectiu, que ara mateix, no sembla tant descabellat. 

Arsenal de llonganissa, espetec i ametlles per sobreviure a tan liofilitzat!