DIA 10 (30/7): Descens gairebé obligat del C2-C1, fugint d’una tempesta històrica

El mal temps ens dóna una bofetada ... però reaccionem a temps!

Poca gent arribant al C2 en un dia tan extrem. La cara N semblava enfadada!

Com cada matí, amb la llum de les primeres hores i la visita d’en Marcos i l’Asier, trenquem el son mentider. Són les 7:30. Tot i les múltiples desvetllades, sobretot a partir de les 5:00 quan queien algunes gotes dins de la tenda, no em puc queixar, he dormit hi he descansat molt més del que podia imaginar ahir quan vaig arribar. El mal de cap sembla que ha desaparegut, l’aclimatació està fent efecte. Però no ens enganyem, hem viscut una de les nits més salvatges de les nostres vides, i no pas pel que puguem haver fet, sinó pel que hem hagut de suportar.

Poca gent fora les tendes. El fred i el vent eren inhumans!

Traiem el cap per la tenda i veiem l’espectacle que ha deixat la tempesta de vent i neu. Motxilles a mitja glacera, bosses sense propietari, vuit tendes visiblement destrossades o que literalment han volat, material divers més enllà del campament, ... Impressionant, una salvatjada, la força amb què ha ventat ha fet molt mal. Des de la tenda n’hem estat conscients, però en cap moment podíem imaginar aquestes devastadores seqüeles.

Estat del C2 en llevar-nos ... més de 10 tendes destrossades!

En Marcos i l’Asier ho tenen clar, tiren avall cagant llets aprofitant una mica de parón. Han passat una nit duríssima i no volen repetir-la. En Marcos ha rebut la desagradable visita de la neu impulsada per la ventísca i amb la poca oposició d’unes tendes no aptes per aquestes condicions. L’Asier, a consciència amb els dos companys bascos (un dels quals va arribar tocat, no ha dormit i s’ha passat el matí vomitant), no té elecció. Es volen recuperar al C1. Amb en Dani tenim un gran dilema: després del que ens ha costat arribar, d’haver sobreviscut a la nit amb més o menys eficiència i de sentir-nos forts per afrontar-ne un altre nit al C2, ja que estem força recuperats de la pallissa del dia anterior, sembla que ens motiva la idea d’aguantar una nit més i esperar un possible anticicló, el qual ens permetria fer un intent per arribar al C3. Per contra, si el dia no millora, sembla que ens el passarem dins la tenda, només sortint per anar a la recerca de gel i neu en bones condicions per fondre i tenir líquid, així com traient la neu que ensorra els avancers i provoca goteres a dins. Avui, el dia pinta igual que ahir, així que només ens val l’esperança que l’endemà sigui millor o haurem perdut un dia desgastant-nos i lluitant contra el temps i les exigències meteorològiques, que aquí dalt són d’una altre dimensió. Ens la juguem, optem per l’opció arriscada de quedar-nos i veure-les venir, ja que les previsions no s’aclaren i és impossible treure aigua clara. Des que som aquí dalt (tenint en compte que a partir del C1 la cosa ja va de debò) les previsions del mountain forecast han estat molt poc encertades i més pròpies de la loteria i les apostes, que no pas basades amb estacions meteorològiques fiables. Aquí, basen els pronòstics amb antecedents similars d’altres anys, el que dóna una fiabilitat molt baixa, pràcticament nul·la, de la qual no et pots refiar. La majoria de dies es poden veure, en les previsions, sols, dies oberts sense núvols i estrellats, amb un vent suportable que, llavors a la realitat no tenen la mateixa representació

Hivernació obligada ...

Passem el matí i les primeres hores de la tarda coberts pels núvols, amb neu a estones (normalment és neu granulada a causa del vent fred en alçada) i ràfegues de vent intermitents. De moment, tenim un clima dur però suportable, tot i que és de fàcil intuïció preveure que la cosa empitjorarà. Dinem pasta liofilitzada, puré, muesli i grans dosis d’aigua. Aquí dalt, normalment passes més gana del compte, però t’hi acabes acostumant. A les 16:00, tenim la connexió amb el C1 mitjançant el walki. Comuniquem amb en Vladimir quines són les nostres intencions, quedar-nos a C2 i fer-hi nit i ens respon un “pitrare-pitrare” (rebut-rebut). Abans d’abandonar la connexió, li demanem quina és la previsió per als dos propers dies, i per sorpresa nostra, ens respon en Marcos, que ja ens havia dit que estaria al cas quan connectéssim amb el C1. Ell ens diu que les previsions no són bones, i que per demà es pronostica un dia molt dur de l’estil del que hem passat avui. De manera que la nit serà una altre vegada, més digne d’estar sota un tornado que no pas arrasarats a l’alta muntanya. Fins al cap de dos dies, no sembla que hagi de venir un petit canvi molt poc perceptible. Amb en Dani ens mirem, altre vegada davant del dilema, és tard, però amb els esquís podem plantar-nos a baix a la morrena, fora del perill, en menys de mitja hora. Les adversitats són vàries: és tard i la neu ha estovat, la possibilitat d’una allau, de caure en una esquerda o de perdre la traça per la poca visibilitat augmenten. A més, un problema greu amb tant poca estona de llum per davant podria ser molt perillós. Seguim amb la indecisió fins que ens mirem i diem de girar cua, estar aquí dalt amb mal temps no té cap sentit. Ara ja hi estem aclimatats a aquesta altitud i si no podem progressar, només aconseguirem un desgast psicològic que no ens beneficia.

El temps va empitjorar i esperar al C2 no era gaire esperançador

Pleguem sacs, aïllants, ens posem la roba, botins i botes, desenterrem els esquís i els pals que han quedat colgats al costat de la tenda després del temporal, agafem l’imprescindible i deixem la pala, les ulleres de ventísca, els plomes, les malles gruixudes, les manoples, gas, liofilitzats, el fogonet, barretes, gels, la cullera i la sonda dins la tenda. El més delicat, dins d’una bossa estanca per assegurar que no es pugui mullar. Creuem els dits perquè el vent no s’emporti la tenda aquesta nit, tanquem cremalleres, reforcem faldons i vents amb neu i pedres i marxem escopetejats buscant la traça de baixada.

La veritat és que jo no les tinc totes, són les 17:00 passades i és una bogeria travessar una glacera a aquestes hores. Òbviament no trobarem ningú pujant ni baixant, i la visibilitat és una incògnita. A més, els trams d’esquerdes del mig, ens poden obligar a ficar grampons i perdre molta estona. 

Bona neu en el descens, però amb visibilitat molt precària!

Però ara ja no hi ha marxa enrere, ja no si valen les lamentacions, hem escollit la millor opció i només en podem centrar en passar la glacera quan abans millor, però amb lla màxima seguretat. Els primers metres del plató són fàcils i els fem d’una tirada, remant una mica per treure el cap a la primera baixada. Seguim la traça i sembla que la neu està transformada però força estable, els girs són molt agraïts i gaudim sent exigents. Això, ens obliga a fer diverses parades tècniques per agafar aire i fer arribar oxigen a totes les parts del cos. A la meitat, sembla que la cosa canvia, i donem per superada la zona de núvols, boira i neu de dalt. La part baixa mostra un relleu molt més clar i ens permet jugar amb les diferents opcions de la neu i el gel per superar les esquerdes. En Dani, veu escapatòria per la dreta i encerta, però no abans que jo m’emporti un ensurt davant d’una enorme esquerda, després que els esquís se’m encarrilin i derrapi a pocs centímetres per evitar el descontrol.

En Dani volant l'esquerda grossa a la meitat del descens.

A la zona de la dreta, tot sembla més clar, les esquerdes estan ben tapades i podem progressar amb fermesa, sense parades ni complicacions. Quan gairebé som a baix, tracem una diagonal d’esquerres per retrobar la traça i endinsar-nos a la morrena, intentant arribar el més lluny possible sense treure’ns els esquís. Hem tardat només 20’, però el cansament acumulat fa que la pallissa que ens espera per acabar la morrena i travessar la zona de pedrera amb puja i baixa constant, es multipliqui. Jo apuro al màxim, regalant unes rallades a les soles dels esquís que em suposen un “uix” força repetitiu. En Dani és més intel·ligent i es descalça els esquís abans, els carrega a la motxilla i acaba el tram de gel brut i pedres caminant. Jo segueixo els seus passos quan ja he patit prou les ferides als esquís.

Travessar esquerdes a les 17:00 no mola gaire, però no teníem altre opció!

Arribats a la glacera. Neu dura i una immensa esplanada!

Estem salvats de la immensitat de la glacera, i ara nomé depenem del nostre físic per arribar serens al C1. Superem a gran velocitat la morrena, el tram de gel amb un pont de fusta i la zona de pedres. La boira ens torna a fer la guitza i és difícil intuir el camí, ja que no està marcat i cal buscar les fites. El problema de les tarteres, és que no mostren un camí definit, sinó que són un terreny pedregós que es presenta igual en tots els seus trams. No obstant, sabem orientar-nos bé i amb 1:20h arribem al replà del nostre C1. Davant la nostra sorpresa, no acabem de reconèixer el campament, sembla que sigui un altre. Hi falten tendes, està com destruït, molt malmès, com si un tifó hagués fet de les seves. Suports de fusta sense tenda, estructures metàl·liques sense lona, tendes plegades, ... Arribem fins al final per veure que realment estem en el nostra C1 i efectivament, és aquest. Saludem als treballadors i preguntem per les destrosses. El vent que ahir va fer trontollar tot el C2, també va arribar al C1, i al voltant de les 5:00 van volar fins a trenta-tres tendes de campanya i tres dels quatre “lavabos” mòbils. Una autèntica animalada! Per sort, teníem les coses que no ens vam emportar a la tenda del material, una de les que ha sobreviscut.

Estat deplorable en què va quedar el C1 ... tendes xafades o desaparegudes per tot arreu

Destrossats i amb ganes d’estirar-nos, ens assignen una de les poques tendes que queden i deixem el material. En mitja hora, tocarà sopar i ho volem tenir tot a punt abans de menjar. En Dani es queda a la tenda amb en Marcos, i a mi em col·loquen amb l’amic siberià, que es troba al C3 aclimatant, així que dormiré sol.

Prenem una sopa calenta d'espaguetis, pastanaga, carn, ceba, tomàquet i cogombre que baixa d’allò més bé. Ens refem tot i el fred que es retén en tots i cada un del ossos i les extremitats. El vent aquí al C1, en contra del que pronosticàvem, és igual que en el C2, i la nit té tota la pinta que serà un calvari com la passada, però a menys altitud i sense la neu que acabava calant a la tenda en forma de goteres.

El C1 ha perdut el seu encant, la vida que el caracteritzava. Ara, sembla una ciutat del far oest completament morta, sense cap ànima que hi aporti un mínim d’interès.