DIA 9 (29/7): La malastrugança ens persegueix. Pujar al C2 sembla impossible, però ho aconseguim!

Després de suar la cansalada i donar tot el que teníem, conquerim el nostre C2!

Sona el despertador a les 3:00, jo ni me’n assabento amb els taps, i la veritat és que porto tota la nit intentant trobar el son i no hi ha manera. En Dani, diu que com el dia anterior, no ha pogut dormir res, que no ho entén perquè es troba bé però no hi ha manera. Jo, després d’una gran nit el dia anterior, aquesta tampoc he estat capaç de entrar en son profund. Decidim posposar la sortida pel segon esmorzar, a les 8:00. Encara que ens exposem al sol, la calor i al perill que això suposa en una glacera amb seracs i esquerdes. A les 9:00 ens despedim dels polacs, l’anglès, el francès i tota la gent del C1 i enfilem la nostra aventura particular fins al C2 amb 25-30kg a l’esquena. Tardem una hora a superar la tartera primer, i la morrena després, que separen en nostre C1 del inici de la glacera. Realment són uns primers quilòmetres molt durs, no per l’exigència del terreny ni el desnivell, que pràcticament són nuls, sinó pel fet de carregar tan pes a una alçada que no i estem habituats i perquè tot i que es veu a prop, l'inici de la paret nord queda lluny. El terreny no és tècnic, però caminar amb botes de plàstic per pedres descompostes i malformacions de gel és molt engorrós. Una autèntica llauna!

Comença la glacera. Gel incòmde i molt brut.

Arribats al peu de la glacera, observem els quatre llargs pendents que caracteritzen l’ascens al C2. Des d’aquí, tot semblen flors i violes, però un cop estàs al rovell de l’ou, la duresa és bestial. En Dani i en Marcos m’esperen, ja que he decidit posar-me els esquís amb les pells per fer el tram final de morrena i així anar amb menys pes a la motxilla. Ells calcen el grampons per afrontar el primer repetxó d’uns dos-cents cinquanta metres. Jo crec que amb les pells, astúcia i una mica de paciència me’n en sortiré. No vull ni pensar amb la idea de carregar els esquís a l’esquena de nou.

Conforme anàvem pujant, el dia s'espatllava i els núvols feien camí

Comencem a bon ritme, ens sorprenem a nosaltres mateixos, però ben aviat, la forta pendent ens obliga a disminuir l’embranzida inicial. Jo foquejo fins que les esquerdes són massa grans per travessar-les amb esquís, just abans d’arribar al primer replà, el qual comunica amb un fort pendent on hi ha muntada una corda fixa. Arribo al replà amb els grampons posats i els esquís a l’esquena, en Marcos m’està esperant, en Dani va fort i segueix a bon ritme, ja a meitat de la corda fixa. El pendent és brutal, deuen haver-hi uns 35˚-40˚, i la gent avança a pas de tortuga. Jo vaig realment tou, per l’elevat pes que carrego a l’esquena, però encara em veig amb forces de continuar. Encarem el segona pendent amb calma i mica en mica observem com passen els metres i som més a prop del segon fals replà. Allà m’esperen en Marcos i en Dani i ens expliquem les penes que estem passant. Ens hidratem bé, una mica de menjar i jo decideixo canviar de nou els grampons pels esquís i les pells. El cel comença a embogir, arriben núvols, fred, vent i pinten bastos de veritat, tot i que sembla que que tindrem uns minuts de marge.

Impressionant panoràmica dels C1 (al fons) des de la cara N, a 4800m

Arrenquem els tres junts a un pas més lent, però acceptable, fins que les esquerdes obertes del tercer pendent m’obliguen a fer un nou canvi d’esquís per grampons. No me la vull jugar sortint de la traça per buscar un pas alternatiu, podria enganxar una esquerda tapada i seria pell. A més, els companys han tirat i no em sentirien. Prefereixo assegurar el tiro i no dubto en fer el canvi, una putada, però una decisió encertada.

Oups ... Crevasses? Yes, thank you!

Aquest cop m’he de posar les manoples i treure la funda de Gore, el vent ja és considerable, el sol ha marxat i estem sols davant el perill d’una tempesta imminent. Cada cop em sento més feixuc, i en Marcos s’ofereix per portar-me la màrfega. Un sacrifici que agraeixo de valent, ja que reduir 400g, més psicològicament que físicament, seran un plaer.

Afronto la tercera pujada amb aires renovats, però al límit de les forces. Aconsegueixo arribar a dalt patint molt, i allà trobem en Dani tombat i força minvat de forces. Aprofitem per fer una bona parada, ja només ens queda un petit fals replà que comunica amb la corba de dretes en pujada i el plató final fins al C2. Pràcticament ja veiem les tendes del C2, però serà un suplici arribar-hi. En Marcos diu que se sent fort i que ja no pararà fins a dalt. En Dani i jo acordem un ritme suau fins a dalt el darrer pendent, i jo aprofito per tornar a ficar-me els esquís i les pells. Superem el replà i enfilem la rampa descansant a cada passa, sembla etern i només són uns setanta metres fins al plató. Acabem arribant-hi amb penes i treballs i ens aturem a fer un “break” obligat. Curiosament és l’únic lloc que tenim cobertura i l’excusa de trucar a la família ens va de cine. Des d’aquí, ja veiem, entre núvols, neu i boira, el C2. No obstant, sembla que estigui a anys llum, degut al cansament acumulat i a les condicions cada cop més extremes. Truquem i sortim disparats buscant una última inspiració que ens apropi al C2. Semblem militars arribats de la guerra, coixegem, gemeguem i ens arrosseguem a una velocitat per sota la legalitat.

Tant a prop i tan lluny, són aquells moments que la ment juga un paper determinant, i sinó ets prou fort, t’acaba vencent sense disculpar-se, tractant-te de miserable i jugant amb el teu ego. Toca treure forces d’on no hi són, ser més savis que el propi cervell i jugar a enganyar-lo per poder superar una situació límit.

La poca visibilitat, ens esborra l’objectiu per moments, i el fet que sigui una zona plena de grans esquerdes, algunes d’amagades (segons ens han comentat diverses persones durant el camí) fa que anem amb peus de plom. Vencem la barrera psicològica que suposava el plató, però, sota la nostra innocència observem un pujador d’uns seixanta metres fins a la zona de les tendes. Ja són ganes de putejar ... però no ens ho pensem i tirem amunt. Ja veiem tot el muntatge de tendes que representa el C2, diferenciat per les de baix, muntades sobre la neu i les de dalt en una zona mixta de pedres i neu.

Amb l'ajut de l'Asier, muntar la tenda semblava bufar i fer ampolles

Després de més de sis hores (6:15h), tres canvis d’esquís i pells per grampons, més de 1000m+ i arribats als 5500m d’alçada, palpem amb les nostres mans i peus el C2. Amb tant d’esforç ens hem oblidat que ara ve una de les tortures més grans. Hem de buscar un lloc per muntar la tenda que els amics bascos ens han prestat, aplanar-lo i assegurar-nos que no hi ha esquerdes camuflades al voltant.  A més, l'haurem de protegir dels laterals, ja que amb les ventades que està fent, el més fàcil és que surti volant. Amb les forces a zero i un mal temps que convida a l’optimisme (ironia total), és la pitjor rebuda que podríem tenir.

Com vingut del cel, apareix l’Asier, (un dels companys bascos) que ràpidament s'apropa a nosaltres i ens dóna la benvinguda. Ells, com mana la tradició, han arrencat a les 4:00, i ja fa hores que són aquí. Ens comenta que l’Aitor està molt tocat per l’alçada i la noia pel cansament. L’enganyem de bon rotllo perquè ens ajudi a muntar la tenda, ja que ell sap millor que ningú com va. 

Muntar la tenda amb aquelles condicions, una aventura total!

De sobte, una expedició plega veles i decidim aprofitar el seu buit per col·lar el nostre iglú. Està en una zona centrada del total de les tendes, de manera que no hem de patir per les esquerdes i a més, el terreny ja està aplanat. Collonut! El problema bé quan alcem la tenda i ens adonem que les dimensions de la nostra, són 40cm superiors a l’espai que tenim. Tocarà palejar i ampliar el camp de joc perquè la tenda quedi ben falcada i puguem cobrir els faldons de neu. Es pronostica una tarda-vespre-nit molt entretinguda, amb ventísca i ràfegues de vent de més de 70km/h. Amb mitja hora hem fet la feina i donem les gràcies a l’Asier per l’enorme favor. Fa conya dient que “la próxima vez que salga a mear me lo pensaré dos veces”. Molt bona gent el trio de bascos.

Evitant les ràfegues de ventísca ... una tortura constant!

Organitzem l’interior amb les màrfegues i els sacs, col·loquem una motxilla a cada avancé i ens tirem exhausts a l’interior de la tenda, fugint de la tempesta i buscant un aixopluc que ens curi les penes. Aquí dins, el món es veu d’una altre manera, només el mal d’alçada pot apoderar-se de nosaltres, ja que estem força aïllats de l’exterior (gràcies al sac, la roba gruixuda i l'aïllament de la tenda). Tot i així, les fortes ràfegues de vent es fan notar de valent quan arriben. Ens traiem la roba d’esquí i ens posem còmodes amb les malles gruixudes, el plomes i uns mitjons secs. Desenfundem el fogonet Eta Solo (un gran invent) i ens posem a fondre gel i neu per rehidratar-nos i poder fer uns liofilitzats que ens ajudin a recuperar l’energia consumida. En Dani s’ocupa de controlar que l’aigua bulli i amb pastilles potabilitzadores i electrolites High5 de cítric, convertim la solidesa de la neu i el gel en líquid força agradable i hidratant pel nostre organisme.

Jo estic molt minvat, el cap està donant voltes constantment i no sembla estabilitzar-se. Cada esforç és un sacrifici dins la tenda i procuro no moure’m massa. Ens obliguem a veure força aigua, fem uns liofilitzats de pasta milanesa i puré amb carn que entren de meravella i em prenc una aspirina infantil per millorar el flux sanguini, que diuen que va bé a l’alçada.

La nit sembla que serà llarga, dura i molt sorollosa, ja que el front s’ha instal·lat de ple sobre el C2 i vol fer-se notar. El vent no dóna treva en cap moment i acompanyat de la neu que cau i arrossega del terra, pica amb violència contra la tenda. Per moments, sembla que la tenda, amb nosaltres dins, sortirà volant sense que ens n’adonem, recorrent glacera avall.

És dora, però les forces estan apagades i decidim intentar entrar en son profund per emulí la mala fava del temporal. Serà la meva primera nit a tanta alçada, i pel què es denota fora la tenda, serà força complicada, ni la ressaca més bèstia s'hi pot assemblar (el millor és que això ho recordes tota la vida).

Dos autèntics morts vivents. Després de 6h de pallissa amb 20-30kg ...

Desfer aigua i devorar liofilitzats, les nostres aficions al C2.