DIA 6 (26/7): Segon porteig del CB al C1, ja per quedar-nos-hi

Comença la vida a l'alçada, això ja va de debó!

Moments màgics, panoràmiques de somni!

Després d’un primer porteig al C1 fa dos dies, el retorn la mateixa tarda i un dia de descans al CB, ens disposem a fer el segon porteig amb la resta de material per ja establir-nos definitivament al C1, just als peus de la glacera del Lenin, a 4400m. Amb l’equip apunt, la tenda neta i l’estómac ple, arrenquem del LBC amb disset quilos a l’esquena, uns quans menys que el primer dia, però més dels que pensàvem. En Dani diu que està tocat de cames i arrenca quinze minuts abans. Amb en Marcos ens ho prenem amb més calma, sortim a les 9:15am, sota un sol imponent, però amb un clima agradable. 

Moments així, són els que dónen sentit a la muntanya!

Superada l’esplanada, no podem evitar de fotografiar una imatge brutal, amb els cavalls salvatges mirant-nos atentament sobre des d'un prat verd i amb el Lenin Peak al fons. És una glopada de mtivació extra. Seguim apretant les dents per no abaixar el ritme, i de seguida arribem  la tartera de pedra descomposta que puja al coll de 4130m (punt més alt del recorregut abans del C1), on ens retrobem amb en Dani. Àgils i a ritme de cabirol, sense grans parades i frescos com unes roses, agafem una velocitat còmode. Fins i tot alguns turistes ens confonen amb portejadors o altres amb corredors de la cursa Lenin Race, que tindrà lloc el dia 29 del C1 al cim (una animalada). Fem una parada tècnica dalt del coll per hidratar-nos i ràpidament reprenem el rumb per la tartera de baixada i la travessia exposada i molt estreta que transcórrer per sobre la morrena i ens deixa a peus del riu (molt carregat degut al desglaç). Avui, amb menys pes i una mica menys de caudal perquè anem més dora que fa dos dies, sembla que l’espectacle de travessar-lo no serà tant animat. No ens cal ni treure’ns les bambes i amb tres salts l'hem superat. Ja som davant la darrera pujada abans del camí que careneja i ens deixa al C1. Superem el turonet i en Dani que semblava està fos, es recupera i ens atrapa com si res. Amb pocs minuts ens presentem al C1 trencant els nostres pronòstics i invertint només 4h en tot el trajecte, 2h menys que el primer porteig. El millor de tot, és arribar abans de les 13:00 per tenir el dinar assegurat, i més si pots fer-ho amb bones condicions i arribes essent persona. Agafem forces i ens instal·lem a les nostres tendes, les mateixes que en el CB però sense el petit matalàs. realment, això no sembla un C1. Tenim un menjador amb taules, tamborets, platedes de galetes i carmels permanents i unes tendes més que complertes. Uns privilegiats, fent vida en un C1 modern.

Welcome to Camp 1

Amb aquestes vistes, el despertar sempre és més agradable!

La tarda, ens serveix per fer un reconeixement i investigar tots els racons del C1, part de la gent que hi viu i la resta d’expedicionaris que, com nosaltres, volen assolir el  Lenin Peak. Aprofitem que molta de la gent ja ha estat en alçada per aclimatar o fins hi tot que algú ha fet cim, per demanar-los consell i assessorament de les possibles estratègies en l’aclimatació, així com els “timmings”, els punts més durs, les dificultats tècniques, els perills de la muntanya, ... i en algun cas, per extreure informació sobre les possibilitats amb esquís (foquejar, deixar esquís en alçada, esquiar a la glacera, ...), tant en l’ascens com en el descens. En poca estona, coneix-ho en Kona, un noi estonià jove i molt agradable, que m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb el Lenin Peak i la seva experiència amb esquís en altres racons del planeta. Intento treure-li el màxim d’informació, però diu que ell l’esquí extrem ja no el pràctica després d’algunes males experiències fent freestyle o helieski al Tajiztan. Em comenta que fa uns dies, al C2 va coincidir amb dos nois alamans que portàven esquís. Sylvestre es deien tots dos. Pujaven el Pic Razneznaya (6100m) per aclimatar i que tenien la intenció de baixar la nord del Lenin amb esquís en els propers dos dies. Haurem d’estar ben atents, ja que serà interessant controlar com i per on baixen.

El festival de colors a la cara N durant les postes de sol, una delícia!

El dia va caient sota la nostra atenta mirada a la nord del Lenin, embadalits per aquesta majestuosa paret que sembla tant a prop, però al mateix temps no tenir fi. Davant la nostra sorpresa, en Kona i un sherpa ens donen la notícia que cinc persones estant baixant per la nord amb esquís i taules de snow. És curiós perquè, tot i semblar estar a tocar, és pràcticament imperceptible una persona baixant esquiant. Ens acostem al telescopi i en Vladimir (cap del C1) ens diu que hi ha cinc russos descendint, sota la batuta del gran Topol, un noi de trenta-set anys que és la setena vegada que la baixa i que els fa de guia. En Topol és portejador del C1 al C2 i C3, i és una persona molt peculiar i fàcilment reconeixible per la seva motxilla de 80 litres amb 40-50kg de pes i uns esquís creuats al darrera. A més, es passeja sempre amb xancletes i pantalons curts pels camps d’alçada. Aquí tothom el coneix.

Gràcies al telescopi, podem seguir la seva línia, molt segura en tot moment i buscant encadenar petits girs per esperar-se i no embarcar-se en accés. En Vladimir ens diu que han arrencat a les 4:00am del C3 i que en vuit hores llargues eren al cim. Observem que els darrers dos esquiadors, van encordats en algun tram final.

Decidim anar a sopar i veure’ls arribar al cap d’una hora que és l’estona que tardaran des de la glacera fins al C1, ja que curiosament estan al mateix que nosaltres.

Arròs amb pastanaga i cogombre, té amb llet , pa i galetes per omplir l’estomac abans d’anar al llit.

La vida et regala instants dignes d'admirar. Un silenci que diu molt!

Sortim a fora les tendes i arriba el primer, un snowboarder amb splitboard i una motxilla Osprey molt petita, que després de felicitar-lo i demanar-li les condicions de la neu no ens dóna massa informació. Sembla força exhaust. M’enfilo al monticle de davant el C1, per fer fotos de la nord amb la posta de sol fent acte de presència, i veig com arriben dos integrants més, un esquiador i un altre noi amb splitboard. Pregunto al primer com ha anat el descens i amb una cara de gat vell patidor, em diu que la neu molt dura degut al vent, que han entrat per la canal de l’esquerra, la més accessible, i que és força evident. El segon em dóna més detalls, de l’estona que han tardat i la duresa del descens. Pel que em comenta, han deixat els sacs, màrfegues i pes innecessari al C3 i els portadors els l’han baixat al C1.

Tot ells coincideixen en que les condicions no són massa bones, que el corredor de l’esquerra és força intuïtiu des del cim i que s’hi arriba esquiant la llomada prèvia d'uns 35˚ mantinguts amb algun més a l’entrada.La canal no guanya massa pendent, segurament els primers girs freguen els 40˚, però en general es mou sobre els 35˚. El problema esdevé la neu, que amb unes transformacions extranyes, dificulta els girs i no permet cap error.

Bones notícies i molt fresques de cara a la nostra planificació i el nostre gran objectiu, que ara mateix, no sembla tant descabellat. 

Arsenal de llonganissa, espetec i ametlles per sobreviure a tan liofilitzat!