DIA 4 (23/7): Comença l’aventura de veritat: porteig del CB (3700m) al C1 (4400m)

No porters, no guides, no sherpas: we are & we fight for what we want!

Camí del C1, carregats i amb unes vistes privilegiades. Camí inacabable

Amb les motxis carregades a tope, amb el material dur i més pesat que necessitem (esquís, botes, fogonet, arnés, cargols, politges, màrfega, cordinos, carregador solar, piolet, pala, arva, sonda, ulleres de ventísca, l’espetec, casc, ), apurant fins els més de 23kg, ens disposem a afrontar els gairebé 12km i més de 1100m des desnivell positiu que separen el CB del C1. Deixem el menjar, roba gorda, sac i coses petites pel segon porteig. La idea que tenim al cap, és aprofitar que estem frescos per matxacar-nos amb el mes pesat i així tenir una gran part de la feina feta. Sortim molt motivats, a bon ritme, travessem la llarga esplanada del CB fins entrar als corriols i pedregàs que fan pujar l’altímetre. Allà es comença a fer notar l’alçada i el pes, travessem la cascada i enfilem fins el coll que dóna accés a la vall de la glacera del Lenin i la seva impressionant morrena. Em poca estona hem pujat fins a 4200m i ara ens espera un descens pronunciat per un pedregà de pedra descomposta que fa por. Un caminet de mig metre d’amplada, amb pedres molt inestables que formen una tartera inacabable de grans dimensions fins abaix a la morrena i que dóna la sensació d’haver de baixar tot avall en qualsevol moment. Ens preguntem com carai passen els cavall i els burros carregats per aquest lloc... millor no busquem respostes. Entre puja i baixes constants, arribem al pas del riu, famós perquè si arribes massa tard el caudal puja i és impossible travessar-lo a peu sense mullar-te.

Superant les adversitats. Aventura en estat pur!

Els Kyrgyztanesos aprofiten per fer la jornada i guanyar-se uns soms (moneda del país), quedant-se a peu del riu i oferint-te el servei de travessar el riu sobre el cavall per un mòdic preu (3€ o 3$). Nosaltres, fidels a la nostra filosofia i tot i les insistents propostes del cowboys de monte, renunciem al servei i ens descalcem per fer més autèntica l’aventura. Un pas en fals pot ser fatal, ja que el riu baixa molt carregat i et pot rebolcar uns metres i posar-te l’equip en remull. Creuem sense molts problemes, tot i la baixa temperatura de l’aigua i la nul·la visibilitat del corrent, que baixa marró com la xocolata amb llet. Davant nostre, un repetxó i un pla pujada que porta fins al C1. Uns últims metres que es fan eterns,entre el cansament, el mal de cap que et tortura a cada esforç i la força del sol, que, insistent des de primera hora, ens deixa molt tocats.

El petit de la família Kyrgyz intentant fer el primer Som

Finalment, ens plantem al C1 a les 16:00, 6h de pallissa que tenen una gran recompensa. Una sopa calenta, la paret nord del Lenin als morros i la sensació de tenir el material més pesat ja al punt de partida per afrontar els camps d’alçada. Sense massa temps per perdre, ens prenem uns tès, fem petar la xerrada amb els companys polacs que també han pujat avui i procedim al descens fins al camp base amb les motxilles buides. L’objectiu és arribar abans que es faci fosc, per sopar i descansar en millors condicions que al C1. El primer tram de baixada fins el riu, el fem a bon ritme, coincidint amb un company francès que ens explica 4 curiositats que ha viscut, ja que el seu grup ja estan aclimatats i provaran cim en els propers dies.

El caçamarmotes del Lenin

Travessem el riu sense descalçar-nos, aprofitant que anem sense i som capaços de volar-lo tot esquivant l’aigua amb un parell de salts. A partir d’aquí ve l’odissea. En Marcos i en Dani, van a un ritme frenètic, i a mi, el mal d’alçada em mata a les pujades. Les immenses punxades al cap en cada esforç, em mantenen a mig gas, amb la sensació que les cames cada cop reben menys oxigen. Intento no pensar-hi i marcar-me el meu ritme, però és totalment inútil, ja que el baixón és considerable, i només pensar que tot just estem a la meitat del camí em desanimo. Enfilo la part pedregosa com puc, desitjant arribar a la pujada fins el coll per fer un darrer esforç, pensant que després serà tot baixada fins l’esplanada final. Els compis m’esperen i em remolquen, sembla que en la pujada trec forces d’on no hi són, però en arribar al coll i veure el descens, em cau el mon a sobre. Respiro fons, uns glops d’aigua i començo a perdre altitud. Per moments, sembla que el mal de cap disminueix, però la impotència i la duresa que em representa cada esforç és fatal. Mai m'havia costat tant afrontar una baixada caminant. Un cop fet el descens més important, i ja en el caminet que connecta fins el pla, sembla que el mal de cap desapareix, m’han tornat les forces, puc mantenir un ritme elevat i fins i tot córrer sense problemes. Impressionant, passo de la nit al dia en qüestió de pocs minuts. Haurà estat el descens d’altitud el que ha jugat amb el meu cap. A gran ritme cobrim els més de 2km fins arribar al CB, a les 19:45, resant perquè ens hagin guardat algunes sobres del sopar per poder recuperar forces i assaborir una jornada molt dura.

Fent amics, immersió amb la flora i la fauna total

Dutxa, sauna, reflexió i cap al llit, després de decidir que l’endemà serà dia de repòs per carregar piles, assimil·lar l’alçada arribada el dia abans i preparar el segon porteig cap a C1 amb la resta de material que ens falta.