DIA 25 (14/8): OSH-ISTANBUL-BCN

Amb ganes de retrobar la nostra gent i de donar valor a tot el què hem viscut!

Després d’anar a dormir a les tantes, apurant la darrera nit, i d’una pallissa a peu de retorn a l’hotel, ens tombem un parell d’hores tot esperant que a les 2:45am soni el despertador per bones conseqüències i passen factura al cos. Vint minuts abans de què soni el despertador, em desvetllo amb un malestar estrany. De pet al lavabo i nàusees que em posen al límit dels vòmits. Me’n torno a descansar i sembla que el tràngol està superat. Sona el despertador i faig mandres una bona estona, ja que ho tinc tot a punt i només m’he de vestir. Anem sobrats de temps i per fer esperar uns minuts els trànsfer no hi haurà problema. Em truquen de recepció per recordar-me que són les 03:05, però que no ha vingut cap taxi, i immediatament baixo cap a la recepció, en Marcos ja hi és i ens estranyem veient que no ha arribat el taxi. El company de recepció, fa unes trucades i ens troba un cotxe. En 15-20’ serà aquí. Tenim una estona per anar al menjador i gaudir del que molt amablement, ens han preparat. M’hi apropo, però només de sentir l’olor, m’he de retirar. Sembla que no estic recuperat i prefereixo quedar-me als sofàs tombat. El taxi arriba, sortim a carregar l’equipatge i arriba el pitjor moment. El meu cos explota i trec tot el que havia sopat el dia anterior. Sembla que he fet net, però les seqüeles després de vomitar mai són bones, i menys quan t’esperen 20’ en un mono volum sense seients fins l’aeroport i un vol de sis hores. Pronostico una tornada a casa molt dura que em torturarà constantment.

Bones vistes dels Caucas

No obstant, sembla que el cos assimila la buidada i tot i no estar del tot curat, no molesta ni es fa notar en excés. L’hora d’espera per embarcar es fa llarga i sort dels amics iranís (que hem retrobat després de  tants dies plegats durant l’expedició) que em presten el seu seient. Intento desconnectar i tancar els ulls i sóc el primer en pujar l’avió i agafar seient. Sembla que el cos aguanta i el patiment no és tan dolorós com augurava. Amb l’avió en marxa, faig els possibles per trobar una posició còmode i dormir el màxim possible. Després de sis hores, ens plantem a Istanbul, ja de dia i havent menjat una mica, fet que pot ser important per una recuperació molt desitjada. Amb en Dani valorem l'opció de fer una visita ràpida per Istanbul amb el metro, ja que amb mitja hora ens podem plantar a la part més turística. El malestar que porto arrossegant des que hem sortit de l'hotes, la poca afició per fer el turista i la vena catalana quan ens assebentem que hem de pagar 25€ de visat, són motius suficients per sortir a passejar fora l'aeroport.

L'estètica de l'Elbrus, un muntanyot enmig del no res.

L’espera serà llarga, doncs tenim per davant, deu hores fins agafar el darrer vol que ens portarà a terres catalanes. Esperem que en Marcos embarqui, ja que ell vola a Madrid més dora i finalment decidim no pagar el visat per sortir de l’aeroport i fer un petit tast dels principals racons de Turquia. Molt tema religiós repetitiu i la por de repetir les multituds trobades ahir a Osh ens fan enrere, atenent que encara estic força moix.

Ens despedim d’en Marcos, un gran company d’aventura i dinem tot veient com passen les hores en un aeroport, el d’Istanbul, que mou tantes masses. Els segons sembla que no vulguin passar, però si tot va bé, només és qüestió de paciència que abans no acabi el dia estiguem a casa, amb la nostra gent i dormint al nostre llit, recuperant el son de fa gairebé un mes.

La millor rebuda possible a l'aeroport de BCN, amb els nostres a casa nostra!

DIA 24 (13/8): Fent el “guiri” pel mercat, el bazar, la muntanya sagrada (Sulaiman Too) i els restaurants d’OSH

Darrer dia pel Kyrgyztan, intentant descobrir racons interessants a Osh

Ens despertem tard aprofitant les comoditats que ens han donat a l’hotel i que fa dies que no tenim el plaer de gaudir. Abans de les 9:00 ens trobem al menjador. Quin tiberi, hi ha “self service” i tota una paret plena de menjar. Ens posem les botes ràpidament! Truita de formatge amb trossos de carn, creps, raïm, pa amb mantega i sucre, croissants, dolços típics, ... Tinc clar que cal agafar forces, ens passarem el dia voltant per la ciutat sota un clima més propi del desert que d’aquí.

Em faig un entrepà de formatge per mig matí i sortim de passeig per Osh, això sí, sense masses esperances de trobar llocs d’interès. La primera parada és obligada a una casa de canvi per aconseguir alguns “soms” (moneda Kyrgyz). A un banc, és on ens paguen millor els euros, i no ens ho pensem. Seguim el tour direcció al Market, el travessem de punta a punta i en Marcos ens diu que aquest no és el bo. Que ell va estar amb un de molt més gran. Després de caminar una bona estona, ens situem i trobem el gran Bazar, a la part baixa del poble, just al costat del riu. La calor, comença a ser considerable i el cansament de voltar per aquella ciutat tant monòtona i poc atractiva, és esgotador. Acabem recorrent el Bazar d’anada i tornada, total per veure el mateix i acabar comprant teles amb serigrafies Kyrgyz per fer mantes, nòrdics o coixineres. Ens parem en un restaurant molt acollidor a tocar del riu, que és dels pocs llocs que s’hi està bé. L’encert en la carn d’ahir, ens fa repetir proposta. Aquí, els sticks de carn, són més grossos. Realment el gust de la carn és molt bo.

Red Bull a la Kyrgyz, que no faltin ales al Kyrgyztan!

En ple bazar: un caos estressant que semblava no tenir fi

Més trinxat en un dia de passeig que en 23 d'expedició!

La canalla d'Osh en un parc aquàtic molt natural ... la riera!

Apalancats i amb l’hora tonta, som incapaços de moure’ns per anar a pair el dinar.  El sol de l’altre banda del riu i la sensació que ja no ens queda res més per veure també hi ajuden. Finalment, sota una sol aplastant i una calor tremenda, decidim arrencar sense un rumb clar. Les ganes ens volen dur a la muntanya sagrada de darrere, la Sulaim Too, però amb el "tanu" que cau, la millor opció serà descansar una estona a l'hotel tot esperant que el dia caigui i la temperatura sigui més agradable. De camí un gelat és la millor cura per aquesta calor, i de passada unes galetes per al viatge de demà.

Vistes de la muntanya sagrada Sulaim Too des de l'últim carrer d'Osh

Dit i fet, retornem a l'hotel i no podem evitar fer una baicaina que esdevé un plaer total. Ens desvetllem tard i sembla que la posta de sol ja és un fet, de manera que no serem a temps d'arribar a la muntanya sagrada. Intentem arribar-hi el més a prop possible per almenys fer alguna foto, i aprofitant que el restaurant al qual volem sopar (per recomenació d'en Marcos) queda als peus d'aquesta. Missió complerta, podem veure les darreres llums del dia reflexades a la Sulaim Too des de ben a prop. Seguidament ens desplaçem a uns metres més avall en busca del restaurant escollit. És un lloc curiòs amb un pati exterior ple de taules amb bancs de gronxador i una cabanya que s'hi accedeix amb una escala. Amb una ambientació tipu selva, música i carregat de gent, ràpidament intuïm que és un dels llocs típics per als turistes.
Pizza de formatge, sticks de carn, patates fregides i unes copes de gelat de postres ... segurament sobre accés de menjar!

Regalant-nos un bon sopar de despedida. La pinya colada va sobrar ...

Després d'un més que complet sopar, aprofito el camí de tornada a l'hotel per fer baixar el menjar i estirar les cames. En Marcos i en Dani decideixen tirar de taxi ... molt senyors! És molt tard, sobretot tenint en compte que a les 2:45am ens passarà a buscar el taxi per deixar-nos a l'aeroport. Són les 00:00 passades quan ens posem al llit intentant descansar una estona. Les maletes ja estan a punt. És fàcil entrar en son, tt i que un malestar a dins em té preocupat. La pinya colada del sopar pot ser-ne la culpable. L'alcohol i jo no som especialment amics, de fet, som pols oposats i mai ens hem portat bé.

DIA 23 (12/8): Esmorzar i de tornada a Osh amb la furgo bus 4x4

Hora de despedir un entorn màgic, on hem viscut una experiència alpina única

Ens llevem tard, apurant els darrers minuts abans de les 9:00 per anar a esmorzar. No obstant, primer deixem les maletes i motxilles a punt perquè el bus pot arrencar en qualsevol moment. Aquí no hi ha un horari preestablert en el transport, sinó que quan hi ha gent suficient i a ells els i sembla es prepara un trànsfer, però l’hora de sortida no la saps mai. Ah, i si bades, et quedes fora del micro bus 4x4 o et fan tornar amb un tamboret assentat al “passadís” (gens recomanable en un trajecte tant incòmode i ple de sotracs, pots sortir-ne boig i sense coxis) Tendes netes, cremalleres tancades i un munt d’experiències i aventures èpiques que generen un pes extra a les motxilles que no és problema.

Després d'una gran convivència, només ens queda guardar-la en sarró dels bons moments.

Tot i haver deixat força material al C1, haver consumit pràcticament tot el menjar i els complements energètics que portàvem i anar amb les mateixes maletes, sembla que tornem més carregats. Feines per encabir tot el material al petate i la bossa dels esquís.

El "buga" que ens ha de tornar a Osh ...encara que no ho aparenti, és de fiar!

Fa uns dies la veiem a prop des del llunyà, ara la veiem llunyana des d'aprop

Esmorzem com autèntics buitres, ja que ens esperen sis hores d’aventura dins d’un mini bus que seran com anar amb una tartana. Sembla que avui sortirem puntuals, ja que a les 10:00 passades, el conductor ja està a punt amb la màquina engegada. Ens donen una bossa que ens servirà de pícnic amb un mini entrepà, un suc, una aigua, un twix, una bossa de fruits secs i quatre caramels. Ens despedim de tot el CB, dels amics que hem fet i que encara es quedaran allà uns dies més, en Joan Manuel, el siberià, les cuineres, en Guia, la  ..., les dos noies i el noi que servien al menjador, ... Carreguem trastos i ens posem en marxa. Tocarà lluitar contra les incomoditats del trajecte i la calor asfixiant que fa a aquesta hora al Kyrgyztan (i més en un vehicle sense aire condicionat), però després d’aquesta gran experiència i de les ganes d’enfilar el camí de tornada, segur que passarà ràpid.

Despedint casa nostra els darrers 23 dies ... hi deixem més que una part de nosaltres!

Com el mateix dia d’arribada al CB, parem en el pont d’entrada a la pista, però aquest com en sentit contrari, per agafar aire després de tants sotracs i girs forçats. Un respir, les necessitats d'última hora i quatre panoràmiques dels Pamirs. 
Per fi agafem la carretera i ens dirigim cap al port de 3700m que ens permetrà saltar de vall.

Pobles inverosímils, colls obligats per passar d’un país a un altre (estem en punt de pas entra Tajiztan, Xina i Kyrgyztan) i rius color xocolata amb llet. El paisatge et sorpèn constantment: Ych Tobo, Kichi Karakol, el riu Gulcha River que és el nostre company de viatge, Chi-Taya, Sogot River, Kanal, Koldyk, Sopu- Korgon, Karatalaa, Tagalak, Askaly, Biloly River, Sogondu, Kyrkol, Karabulak, Jirisuy river, Bashbulak, ....

Imatges que se’t queden gravades perquè saps que són fruit d’una cultura diferent a la nostra, i moments únics, com veure nens jugant al mig del carrer amb total tranquil·litat, banyant-se despullats en basses plenes d'aigua bruta i estancada, treballant a les cases familiars, conductors (com el nostre mateix) que es prenen els descensos com un ral·li (avançaments en corbes o sense visibilitat, ...) i et provoquen ensurts constants, conduir pel mig quan et ve un vehicle en sentit contrari i esquivar-lo a últim moment amb tota la tranquil·litat del món, ... Animals per totes bandes sense cap control, carreteres plenes de forats i talls que cal esquivar sortint a les voreres de terra, ... una autèntica bogeria!

Finalment, i després d’arribar a tenir el cor a mil en més d’una ocasió, arribem a un nucli urbà més massificat, amb edificacions més modernes i ordenades, carreteres més segures (tot i que segueixen sense tenir línies pintades) i un entorn menys rural (tot i que de tant en tant et pots trobar un ramat d’animals sortint del no res). Ja som a Osh. Amb un tres i no res ens plantem al nostre hotel el darrer dia i mig, el Paradise. Haguéssim preferit un alberg o una casa menys de senyors, però és la que ens entrava en el pack. 25€ dormir i esmorzar, un preu car per un país més aviat pobre i poc desenvolupat. La veritat, però, és que amb els luxes que tenim a l’habitació, a casa nostra no seria un preu desorbitat. Aquí és car pel nivell de vida que hi ha al país. En llocs així no hi trobaràs mai gent autòctona, sinó que estan 100% destinats als turistes.

Habitació grossa, amb llit de matrimoni, lavabo i dutxa, llençols i tovalloles netes cada dia, ... masses luxes pel nostre gust. Però el primer plaer, és un que mai hagués imaginat. El de seure a una tassa de vàter després de 24 dies fent les necessitats dret. És curiós, però va anar així.

Com en far oest, aquí no hi ha normes de circulació ni nervis

Descarreguem maletes a l’habitació, dutxa ràpida i un canvi de roba obligat després del viatge. Faig una repassada del correu, facebook i whats app, una refrescada de l’actualitat de casa nostra i com una fletxa, surto disparat cap al centre de la ciutat. Odio visitar monuments, perdre el temps amb temples religiosos i fer el turista per llocs artificials que només serveixen per cridar l’atenció, però m’encanta veure la vida de la gent lluny del meu hàbitat, l’aire que es respira, les costums i les seves maneres de fer en el dia a dia. És una forma d’aprendre coses noves, però també de valorar molt el que tenim. Demano un mapa i quatre indicacions amb el noi de recepció i després d’un –“be careful, it’s very warm outside”-, decideixo que amb una ampolla d’aigua, la gorra i les ulleres de sol, sobreviuré. I no m’ho deia perquè sí, a fora, el sol pica amb ganes, la xafogor és asfixiant i la sensació és pitjor que un estiu calorós a Manresa. Devem estar a més de 30°, però el pitjor és l’ambient tant carregat que t’absorbeix líquid a cada passa. Decidit de veure el “bazar”, agafo el carrer principal cap al centre. Faig una parada obligada en un súper molt petit de família, tipus "badulake". Dos plàtans i galetes de xocolata típiques d’aquí. El més fort, és que em despatxen dues nenes que no deuen tenir més de dotze anys. I a la botiga no hi ha ningú més que pugui aparentar ser el responsable. Content com un gínjol, em cruspeixo el primer plàtan amb una devoció especial. A casa, acostumo a menjar entre 2 i 3 plàtans al dia. Després de tants dies sense veure'n cap, entenc que és el segon gran plaer que em permeto.

Seguint el mapa (força precari), però sense veure cap nom de carrer, intento intuir on sóc i on vull arribar. Només veig clar el carrer principal, l’avinguda Macarena. Arribo a una zona amb força moviment i intueixo una entrada amb un carrer que baixa. Per fi, he arribat! Entro molt emocionat, però la decepció és imminent. Esperava trobar un mercat amb coses típiques del país, gent intentant-te vendre productes seus i un entorn de paradetes. Res d’això, només hi havia roba de mudar exportada, calçat falsificat i algun complement com joies, mòbils, ... Era una zona molt estranya, amb sostre, molt estreta i que estava formada per containers apilotats que eren les parades. La gent, no mostra cap interès per vendre i veus parades en les quals venen el mateix que la del cstat constantment. Em va impactar molt aquella forma de treballar. Eren les 18:00pm i moltes ja tancaven portes perquè és una de les hores del dia que es resa. Entre la poca seducció que tenia aquell entorn i la fatiga acumulada, vaig decidir tornar cap a l’hotel. Havíem quedat entre les 19:00-20:00 per anar a sopar amb en Dani i en Marcos.

En arribar, ells també havien sortit. Amb el taxi van fer una mica de ruta per la zona principal, vam coincidir que l’entorn no era gaire acollidor i que quantes menys hores voltessim per aquella zona millor. Això sí, per sopar, tocava buscar menjar Kyrgyz en algun lloc local. Això seria de les poques coses típiques de la zona que veuríem. Amb tan bestiar voltant pel país, no podia ser que la gastronomia no valgués la pena.

Després de voltar força estona, pel carrer paral·lel al del nostre hotel, vam decantar-nos per una terrassa d’un lloc tranquil. La situació que ens envoltava mentre cercàvem el local, era molt curiosa i al mateix temps surrealista: el carrer era més propi d’un polígon industrial que d’una zona turística, les edificacions eren totes comercials i no semblava haver-hi massa moviment de gent. No obstant, estava ple, però ple amb ganes, de bars i restaurants. L’ambientació era més típica de platja que de muntanya, amb llums de colors a les entrades, il·luminades com si fos Nadal, i música en viu o gravada en la majoria de locals.

Després d’una bona estona, menjant pa i bevent per dissimular la gana, ens van portar els plats de carn de xai i amanida, que vam devorar en pocs minuts, i que vam acabar complementant amb uns pinxos (sticks) de carn de pollastre.

Destrossats, i amb ganes de tocar un llit per fi, vam tornar cap a l’hotel, ja que l’endemà volíem matinar per aprofitar el dia a la ciutat.

DIA 22 (11/8): Retorn del C1 al CB després d’haver-ho donat tot

S'acaba l'expedició, s'acaba l'aventura i s'acaba el Lenin, però neix un nou capítol en les nostres vides!

La nord des de dins la tenda ... orgàsmic, pura temptació!

Després d’una altre nit de descans total, i que en Kanat ens hagi despertat a les 4:00 pensant-se que havíem de fer el primer esmorzar per pujar altre cop al C2, esmorzem a les 8:00, fem les motxilles i desfilem el camí de tornada al CB. La nostra estància aquí dalt ja ha acabat, i amb ell la il·lusió per viure d’aprop unes muntanyes que ens han meravellat. És dur, però toca despedir-se de la família del C1 i dir adéu a un entorn que ens ha portat moltes alegries, exigències físiques i mentals, i que probablement, ja no es tornarà a creuar en els nostres camins.

Amb aquestes vistes, qualsevol surt del sac...

Els adéus sempre són de les parts més complicades, ja que acostumen a donar-se després d’un cúmul de vivències molt intenses que fan més dura la despedida. Però en el fons, són la porta a nous camins que ens catapulten a la nostra felicitat, a la descoberta de noves emocions i entorns diferents que ens fan més grans, més sensibles i més lliures. Generar un gran cúmul d’emocions és bo, és mostrar una reacció, per bo o per dolent, vers alguna cosa que t’atrau. La indiferència no hauria d’existir, ja que és la pitjor versió de les persones, sobretot quan en el fons, es troben davant de fets que modificaran el camí de les seves vides. Hem de ser oberts, estar disponibles a viure el que ens vingui i tenir fam per descobrir noves fronteres, noves emocions.

Carreguem tan com podem les motxilles per mantenir fins al darrer sospir, la nostra essència alpina que ens fa dependre de nosaltres mateixos per assolir les metes proposades. Més de vint quilos, esquís, botes i casc penjant i el sac i la corda que es queden fora i que ens caldrà demanar al “horse men” que em baixi fins al CB. Gairebé 5kg, a 2€/kg, em suposen 10€.

Imatge per al record, tot esperant el prper projecte

Connectar, trobar el feeling i entendre's amb l'entorn

Amb les darreres fotografies fetes buscant la nord del Lenin, girem cua i iniciem el camí de retorn, que serà llarg i feixuc, però que serà el darrer en aquestes valls. No ens podem encantar, doncs el riu augmenta el seu caudal conforme passen les hores a causa del desgel. Ens convé no haver-nos de descalçar ni fer grans salts per travessar-lo, per evitar malgastar energies i quedar-nos xops. Després d’inventar una línia, amb en Dani trobem una possible travessia i amb un tres i no res ens plantem a l’altre costat. En Marcos prefereix treure’s les botes i no jugar-se-la, atenent que la darrera vegada va acabar moll fins la cintura i amb els genolls pelats. Seguim el nostre curs i ja en plena tartera, estreta sense error possible, som testimonis d’un dels fets més espectaculars que passen en aquestes valls. Els cavalls i burros de porteig, amb els seus amos, transcorren dia rere dia, d’anada i de tornada, el trajecte del CB al C1. No tindria cap importància si no fos per la dificultat tècnica i el perill que en alguns dels punts del recorregut això comporta. Si a nosaltres ja ens resulten moments de certa tensió, per no precipitar-nos a la morrena, com han de viure aquests moments el bestiar carregat amb desenes de quilos i un genet a sobre? I aquest cop, no passen dos, ni tres, ni quatre, ni cinc animals. En contem més de vint, carregats amb menjar, tamborets, estructures metàl·liques, i les coses més inverosímils. Després d’apartar-nos en algun racó elevat de la tartera, observem l’espectacle fascinats, saludant a tots els Kyrgyz amb un “salam malecum” o responent un “malecum salam”. Continuem el nostre curs, cada cop queda menys per trobar el gran coll de més de 4100m, la baixada al torrent ple de prats i marmotes i l’esplanada final. Em menys de dues hores cobrim el recorregut i podem contemplar les darreres grandeses d’aquesta naturalesa. Cavalls salvatges en zones idíl·liques i fons de postals, multitud de marmotes observant-te de ben a prop, un torrent desfermat que exemplifica la rapidesa amb què la glacera perd gel, la flora que cada cop guanya terreny conforme perdem alçada, entre edelweiss, flors de colors variats, herbes i altres espècies.

L'adéu a unes muntanyes que durant dies ens ho han donat tot

Els horse man en acció ... pell de gallina!

Passades les 13:00, i després d’una parada obligada a la bozira de la família Kyrgyz per adquirir la darrera ampolla de iogurt, arribem al nostre campament, exhausts, però contents i amb bones sensacions. Un viatge llarg però entretingut i curiós.

Travessant el riu ... un xou a cara o creu!

Recordant l'èpica, rememorant moments que han marcat la nostra història

En ell, hem deixat enrere moltes vivències, molts esforços, moltes persones, situacions i elements que ens han marcat i que formaran part de la nostra evolució constant. Som més savis, però també més prudents, més exigents i més meticulosos.

Sempre amunt ...

La família del CB ens rep amb els braços oberts i ens preparen una sopa de patata i pastanaga i una gresca amb espaguetis. Posem la guinda a un gran dia de despedida a un pa amb tomàquet i pernil ibèric que en Marcos tenia guardat per aquesta ocasió.

Regal impressionant només arribar a l'esplanada del CB ... wild na

DIA 21 (10/8): Dia de relax al C1, després d’un intent per la nord molt exigent. En Dani té la paraula en el seu intent del C3 al cim per la ruta normal

El meu ascens ja és història, ara toca recuperar-se i enviar forces amb en Dani!

Avui, des del C1, veiem el dia amb una altre cara. Després d’haver fet la feina dura, ara ja només ens queda gaudir de les vistes i esperar en Dani. Em llevo apurant les 8:00, l’hora d’esmorzar, ja que el cos em demana descans. Em noto molt recuperat, però, les agulletes als bessons i l’esquena es fan notar. Segueixo donant voltes al moment en què vaig perdre l càmera ... si pogués recuperar només la targeta ja seria feliç, però ara mateix és impossible.

Em plantejo l’opció de refer el camí del C1 al C2 havent esmorzat, amb poc pes i procurant un desgast mínim. Fins a últim moment, veig viable aquesta opció, sobretot perquè no vull marxar pensant que no he fet tot el que he pogut per recuperar-la. Però després del dia maratonià i les seqüeles, després de valorar-ho molt, crec que no tindria cap sentit arriscar-me a pujar per arribar a dalt sense forces per tornar. Només de pensar en l’aproximació a la glacera amb les botes d’esquí pel terreny de pedra descomposta i les transformacions de gel al tram final, que són com trepitjar ous durs, el meu cap es desfà. Però, per altre banda, és la meva última oportunitat. Si no ho intento avui, ja em puc oblidar per complet de recuperar-la. Només jo sé on és, fora de la traça per on passa la gent i per tant, difícilment visible per algun guia o portejador. Si pugés i la trobés, baixar seria un camí de roses, que només de l’alegria i la fortuna, podria fer a peu coix. Però si per contra pugés envà, la decepció i la tristesa multiplicarien l’esgotament fins a la darrera llàgrima, i m’ho farien pagar car. Després de reflexionar-hi molta estona i de buscar peròs i contres, ho tinc decidit. Les meves imatges i els moments enregistrats, per bo o per dolent, formaran part de la glacera del Lenin. Només el record dels moments viscuts i les emocions generades seran dins meu, això sí, per sempre més. Vull oblidar quan abans aquesta decepció i entendre que donar-hi voltes no té cap sentit. El més important és que estic sa i estalvi,que he complert el meu somni i que la connexió amb la muntanya ha estat total. Un objecte no farà que res de tot això canviï i per tant, que l’experiència viscuda tingui una altre cara.

Esmorzem de valent i passem el dia al C1, despoblat i buit com mai per refer-nos i seguir des del telescopi les evolucions a la nord del Lenin. Si tot va bé, hauríem de ser espectadors de quatre descensos: els dos nois russos (un amb esquís i un amb snow), en Topol i en Dani.

Tenim tota la zona controlada, però sense notícies d’en Dani que no fa cas del walki. Les hores passen i fins ben entrada la tarda no podrem saber com els està anant, ja que gran part de l’aresta, així com el cim, no són visibles des del C1 amb el telescopi. Això sí, hem vist a més d’una persona amb material tipus esquí a l’esquena pujant per l’aresta a principi de matí. Sortint a les 4:00, haurien d’arribar al cim amb unes deu hores, i per tant, esperem la baixada cap a la tarda, entre les 14:00 i les 16:00. Sense massa coses a fer al C1, aprofito per rentar-me al riu, rentar mitjons i tenir una mica controlat el material per si demà baixem al CB. Tot el que vaig carregar en dos dies, ara ho hauré de baixar en un i amb només una motxilla de 45 litres.

Es formen els primers núvols a dalt al cim, però semblen poc importants. Conforme avança el dia, els perills d’una possible pertorbació augmenten i és bo esperar a darrera hora, ja que en un clima tant canviant, no saps mai com evolucionarà. Al voltant de les 16:00 de la tarda, els meus ulls perceben una cordada descendint del C2 al C1. L’agafo de referència i veig a dues persones més, una mica més amunt. De sobte, distingeixo un punt negre baixant a prop de la traça a gran velocitat. És un esquiador! Em dirigeixo ràpidament al telescopi per descobrir-ne la identitat. Després d’una mica de paciència veig que va acompanyat d’un snowboarder i per tant, dedueixo que es tracte dels companys russos. Miro i remiro per tot el voltant, però no sóc capaç de veure-hi ningú més. Superen la cordada que baixa i estan embarcats en la zona d’esquerdes. Observo perfectament com es treuen els esquí i la taula per superar la més gran i després continuen el seu descens. Ni rastre d’en Topol ni d’en Dani. Finalment, quan ja son força avall, vaig a buscar en Marcos per comentar-li. Els alamans del C1 em comenten que han vist els meus amics baixant, però jo els hi dic que no, que són els russos. Només hi ha un amic i no sé on deu ser. Amb el temps de contestar i mirar endavant, apareix, curiosament en Dani, de darrera les tendes i amb un posat força desfet. És estrany, ja que si en teoria baixava amb els russos, no entenc com és que ell ja està aquí i els altre encara esquien la cara nord.

Em dirigeixo cap a ell, que al límit de les seves forces, es deixa caure en un dels bancs de fusta de davant les tendes. Després de veure que està sencer li dic que com és que ha arribat tant aviat si els russos encara estan apurant els últims metres del seu descens. “Hem arribat plegats al cim, però en el descens he anat més ràpid que ells”, em respon. Es fa estrany pensar que hagi pogut deixar-los i decidir tirar sol, no m’acaba de quadrar, fins que, amb un somriure, comenta que s’ha fet enrere quan portava un tram d’aresta per les males sensacions de salut que tenia.

El fet d’haver passat la nit sense sac a 6100m (una bogeria per reduir pes, que no crec que hagi fet cap altre persona), i de reproduir-se-li les els ofecs a la zona dels bronquis, l’ha fet prendre aquesta decisió. Està decebut per haver-ho tingut tan a prop, només renunciant-t’hi per la impotència de veure com el cos no respon després que el dia abans hagués rendit al 200% (va recórrer els 2000m+ del C1 al C3 amb vuit hores). Però al mateix temps content per com es va trobar el dia anterior i la gran jornada viscuda. Té clar que ho ha intentat i que ho ha donat tot, i això és el més important. Ha pogut baixar del C3 al C1 dues vegades amb esquís, i això és tota una proesa.

 De sobte apareix en Kanat per rebre’l, i també en Marcos. Els companys del campament, guies i treballadors s’interessen pel nostre material i el que havia de ser una rebuda triomfal acaba esdevenint un mercat envolant per veure qui s’emporta la millor ganga. A nosaltres ens interessa reduir pes i renovar part del material, i per ells, és tot un luxe obtenir un material al qual normalment no tenen accés, per impossibilitat o per l’elevat cost que té en les seves poblacions. Realment sap greu demanar diners a tant bona gent per un material usat, sobretot perquè sabem que nosaltres en comprarem de nou sense cap inconvenient. Venen ganes de donar-los el que els pugui interessar i fer-los feliços a l’instant. La seva devoció per les coses que portem és total. Però per altre banda, també és dur desfer-te de l’equipament amb el qual has conviscut durant tants dies, i més sense rebre res a canvi, quan saps que les hores de treball i el procés per guanyar diners i mantenir les nostres aficions intactes, no canviarà quan tornem a casa. Serem igual de pobres, però amb la mateixa il·lusió per dedicar el temps de lleure a viure la muntanya i la neu en la seva màxima esplendor. Em desfaig de l’arnés, el frontal, els grampons, la funda, el tibloc, els 4 mosquetons simètrics, la cantimplora i la funda, el fogonet ETA SOLO, ...

La majoria del material nou i amb moltes d’emocions per recórrer, però que sé que jo podré tornar a adquirir i que ells, només pel fet de proporcionar-los-el a un bon preu, ja m’estaran infinitament agraïts. 

Amb la family del C1! Gran gent ... fins sempre!

DIA 20 (9/8): Arriba el gran dia, cel obert i juguem la nostra carta del C2 al Lenin Peak per la nord

Que el despertador soni a les 2:00am, que faci un fred que pela i que les cames flaquegin ... time to climb up!

Aproximació del C2 fins al dipòsit que havíem fet el dia abans

L’estona que resta per saber si és cara o creu, passa volant. Ni tan sol hem pogut fer valer el son que viu el nostra interior que ja són les 2:00am. Quina mandra, quin pal, això de matinar per regalar-se una pallissa és molt dur. En Marcos treu el cap a fora la tenda, jo creu-ho els dit perquè digui que el dia és lleig i que millor no gastar forces, tot i que en teoria és pitjor perquè ens torturarem una jornada més a l’alçada del C2, desgastant-nos i portant al límit el marge de dies que tenim per afrontar l’ascens final. Em mira i em diu que el dia és net, ni un núvol a la vista, un cel seré que brilla amb milers d’estrelles. Ho comprovo amb els meus propis ulls, sembla mentida, el vent ha anat per feina hi s’ha cruspit totes les impureses. Sembla que no tenim excusa, és el nostra dia i l’hem d’aprofitar tot i la duresa mental i física que això suposa. Ens mirem de nou i decidim tirar endavant l’aventura. Bullim aigua, que ens costa gairebé mitja hora, ens mengem uns mueslis liofilitzats, unes galetes de xocolata i bevem força aigua. Pleguem tot el material, que ja ens costa una bona estona, ens abriguem força ja que a la tenda fa un fred que pela i el que ens espera a fora és una onada siberiana amb ganes de guerra. Dos mitjons de llana, dues malles tèrmiques, els pantalons, una samarreta tèrmica, el primaloft i el plomes, el buff i la cinta windstopper, el passamuntanyes, el casc i la caputxa a sobre. Plegar sacs, màrfegues, recollir tota la bassura, posar-nos els arnesos, i deixar la tenda neta ens costa gairebé una hora. Anem una mica tard, però no hi volem pensar. 

Acabats d'encordar i amb el material innecessari dins del "dipòsit"

Sortim de la tenda, un fred espectacular, els peus i les mans glaçades al moment. Travessem el primer tram d’esquerdes que posen la pell de gallina sent de nit i ens dirigim a la part baixa del C2, on tenim els esquís i la taula de snow. Anem carregats amb la motxilla a rebentar, ja que portem el material que vam portejar fa una setmana i les coses que en Dani ens ha demanat que li baixem. Retrocedim C2 avall, esquivem desenes d’esquerdes sota la llum del frontal i les estrelles, perdem en més d’una ocasió l’estela que marca el camí, però la retrobem. Jo remant amb els esquís i en Marcos amb els grampons, travessem unes zones que si de dia ja fan por, de nit, sense una visió clara, són més perilloses que la mala fava d’en Gargamel. Després d’una bona estona, i un desgast considerable per no haver fet res, trobem les petjades del dia anterior que ens porten al dipòsit. Descarreguem motxilles i omplim la funda de bivac amb els sacs, les màrfegues, el fogonet, les pells de foca que deixo contra la meva voluntat mental (fins al darrer moment no tinc clar si agafar-les per poder evitar en alguns moments no portar els esquís a l’esquena i no enfonsar-me, o deixar-les per reduir pes i anar més lleuger que quan estigui cansat agrairé), ...

El contorn de les muntanyes amb les primeres llums del dia

A la motxilla hi porto dues cantimplores de 1 i 0,75litres, tres gels i dos barretes, sucre en forma de maduixes de gominola, ametlles, mig espetec, Aspirines, Ibuprofens i Diamox, les ulleres de ventísca, la corda de 30m, la funda de les manòples, uns mitjons extra, la funda de Gore Tex, un buff de windstopper, dues càmeres Go Pro, la brújula, els esquís, un sac aluminitzat d’emergència, l’Ipod pels moments més durs, el frontal, la navalla pel fuet ... i algun objecte personal amb carisma.

Arrenquem des del dipòsit encordats, ja que és un terreny molt propens a les esquerdes, a les plaques de gel i amb companyia de seracs per tots costats. La cara nord no és gaire habitual de pujada, i molt ocasionalment de baixada pels agosarats que s’hi tiren des del cim després de fer la ruta clàssica. Millor dit, la cara nord no la puja ningú, ja que és molt exposada, no permet un campament entremig per descansar degut a la seva inclinació constant de més de 35˚ i a més requereix anar fort per afrontar els gairebé 2000m+ que hi ha des del creuament amb el C2. El fet que no la intenti ningú, et dóna la “llibertat” de pujar-la al teu gust, però també t’obliga a obrir traça fins dalt i a tenir molt clara quina serà la línia de pujada per evitar tants i tants llocs exposats. En el fons, és una paret gairebé vertical que sembla no tenir fi, que un cop hi estàs immers, el perill és constant i fins que no en surts no estàs salvat. A tots els entesos dels diferents camps, que els hi parles d’un ascens per aquesta cara, et diuen que és una bestiesa, “it’s very dangerous”! però nosaltres ja fa uns dies que ho tenim clar, el perill que comporta consumir-hi segons, minuts i hores, queda contrarestat pels avantatges que suposa tocar el terreny per on volem baixar, estar més arrecerats del vent que en l’aresta, evitar una nit a l’alçada del C3 i les facilitats per calçar esquís i tirar avall si veiem que la cosa es complica. A més, ens estalviem de deixar material en el C3, que llavors haurem de pagar a preu d’or perquè els portejadors ens baixin fins al C1 (de CB-C1 són 2€ el quilo, de C1-C2 són 4€ el quilo i de C2-C3 8€ el quilo).

Agafant aire i gaudint d'unes vistes privilegiades. El fred seguia

Sortim a gran ritme, impulsats per l’enorme fred que fa, per l’adrenalina d’una experiència que promet ser èpica i per les llums dels frontals que veiem que s’aproximen del C1. Traçem una diagonal perfecte, agafant altitud constantment, per arribar a la zona central de la cara nord, la qual està més aïllada dels seracs. No ens enganyem, aquí hi ha seracs per tot arreu, i de dimensions grandioses que et farien miques si es desprenguessin i caiguessin en la teva trajectòria. Escollim la línia central, una mica a l’esquerra perquè permet pujar amb força verticalitat, només condicionada per unes irregularitats al final. 

Observant les gairebé cent persones que ascendien al C2

En poca estona hem guanyat dos-cents, tres-cents i quatre-cents metres. Amb aquesta velocitat farem cim segur si no ens ho impedeix el temps. El dia ja s’ha aixecat, amb unes vistes impressionants. Després de la gran diagonal, enfilem una traça més vertical, buscant guanyar metres. Mirar avall és un error, ja que sembla que no avancis. Trobem zones amb neu força dura i una mica de crosta. Superem vàries esquerdes que des d’abaix eren imperceptibles. Jo em sento valent i amb molta força, que la veritat no sé d’on he tret. En Marcos, va a un ritme una mica més baix i sovint, sent-ho la corda tensa, fet que em desgasta i em fa aturar-me constantment. Comentem l’opció de desencordar-nos per donar més llibertat al ritme de cadascú i atenent que ja no es veuen esquerdes superats els 5700m. Les vistes són magnífiques, el ramat de persones que pujava del C1 al C2 ara ja són una fila que segueix una traça perfecte al inici de la glacera. Centenars de persones. És el dia que més n’hem vist amb diferència. Com es nota que la mèteo pinta molt bé els propers dies. Continuem avançant i comencem a trobar trams amb neu tova, combinats amb alguns que tenen una cap de crosta a sobre i pols a sota. Això ens perjudica enormement, ja que no només ens fa anar més lents, sinó que també ens exigeix un desgast que aquí dalt és letal. Esquivem com podem les zones de neu pols i busquem els trams més durs, clavant el bastó abans per veure la solidesa de la primera capa. Amb lu simple que seria trobar neu compacte, però segur que llavors ens queixaríem perquè al baixar estaria massa dura. Per mi, l’estat de la neu òptim per una jornada vertical tant exigent, és més aviat tirant a dura i uniforme, però amb un parell o tres dits de neu pols a sobre. Quan la neu és tan tova, sense pells de foca ni relleus constants d’altres companys, en aquestes alçades estàs venut, és inútil lluitar, ja que amb una motxilla carregada i el desgast de les hores t’acaven consumint.

Després d'una cagada imberosímil, tot es veu més clar! 

No tirem la tovallola, ara hem agafat una trajectòria més directe, que puja en la vertical. Tan a prop i tan lluny al mateix temps, sembla que tinguem l’aresta rocosa final a tocar, que arribar a la part alta sigui qüestió de segons, però no, quan estàs en dimensions tan altes, les magnituds no tenen res a veure amb el que els teus ulls perceben. És aquí on el cap juga un paper molt important, ja que sovint, sembla que no avancis, que cada esforç sigui envà, que la muntanya t’allunyi o defugi dels teus intents, però no és així, la barrera mental que es forma només la perceps tu. Avançem metres i metres, creuant grans seracs que dibuixen unes esquerdes profundes i dissimulades en la seva arrel, tot un perill en l’ascens, ja que en més d’una ocasió ens emportem un bon ensurt quan es forma un forat infinit sota nostra i ens cal rodejar el serac per trobar un recolzament estable i segur. Ara ja hem sobrepassat la barrera dels 6000m, seguim bé de forces i només la neu massa tova ens fa la punyeta. En Marcos es para, sembla que s’hagi bloquejat i li començo a treure força metres. Jo estic en un moment àlgic i no vull parar, fins que sento que em crida: “ jo baixo, espera’t que et porto el walki”, em diu. Em detinc i quan arriba a la meva alçada em diu que ja en té prou, que enfonsant-se així no arribarem al cim, que és massa dur i que prefereix finalitzar l’intent. Jo me’l miro, faig que no amb el cap. Tinc molt clara la meva postura, els meus ideals, el per què estic aquí, la meva mentalitat i el que em mou. Per suposat tinc entre sella i sella un objectiu, sé que és l’últim dia aquí dalt, que probablement no tornaré i vull donar-ho tot, per sentir que he complert amb el meu somni, no amb el de conquerir un cim que en el fons no té cap sentit, sinó amb el de gaudir aquesta fantàstica muntanya des del més amunt possible, des del punt on els meus sentimnts siguin més forts, les emocions més intenses i la felicitat en un punt més àlgic. “Mentre hi hagi llum hi ha esperança”, li dic. S’ha de tenir fe, perquè rendir-se és massa fàcil.

Fent amistats amb els seracs .. dangerous zone!

Sembla que inicialment el convenço i sense retornar-me contestació, apreta les dents, agafa el piolet i segueix amunt. Però la seva fe decau aviat.  Als cinquanta metres torna a plantar-se i diu que s’ha acabat, que per ell no té cap al·licient.

Em quedo sol, però amb una gran dosis de motivació de responsabilitat amb mi mateix i amb una muntanya que em causa un respecte immens, però amb la qual ja hi ha una relació més amistosa. Sembla que ens comencem a conèixer, ens escoltem mútuament i creem una amistat, que, si bé pot sembla distant, esdevé clau per sentir-te capaç i sobretot segur del què estàs fent.

Decideixo amagar la corda uns metres més amunt, en un lloc visible i segur per si es girés el vent. Anant sol, no crec que em faci cap servei, ja que només en podria fer ús en un hipotètic ràpel, i tal com està la neu no farà falta. Agafo punts de referència per trobar-la al baixar. Uns grams menys a l’esquena després de gairebé 1000m+ en aquestes alçades, (segurament més mental que físicament) es noten. Cada cop que els meus ulls perceben un tram de neu dura, augmento la velocitat, pico fort amb les puntes dels grampons i gairebé sense recolzar-me amb la resta del peu, progreso a gran ritme. El problema, és que no hi ha continuïtat, són petits metres els que em carreguen les piles i a continuació altre vegada m’enfonso fins gairebé els genolls. És dur, molt dur i sé que cada cop que aixeco els peus en aquestes condicions, la llum s’apaga, es consumeix una part de mi i el camí es fa més llarg. Com agrairia tenir les pells de foca en aquests moments, ja que amb elles, tot i que el pendent deu rondar els 35˚, em defenso com peix a l’aigua, no m’enfonsaria i podria mantenir un ritme constant. Però he decidit no agafar-les per seguir el ritme i la mateixa línia que en Marcos i ara em toca jugar amb el que tinc.

Sobrepassats els 6200m, a les 12:00h tinc una connexió amb el C1. Dono constància de la meva posició a la cara nord del Lenin i de les meves intencions. Ho tinc clar, em queden forces i moltes ganes per tirar endavant, però les 14:00pm serà la meva hora límit per mirar amunt. Crec, que és prudent, assenyat, raonable i molt coherent. En el fons, no se’m hi ha perdut res al cim, ni molt menys quan a partir d’ara les condicions al cel comencin a empitjorar. La meva il·lusió era baixar la cara nord del Lenin des del més amunt possible i això ho tinc assegurat. A més, he pogut viure i sentir la seva duresa, la seva bellesa i les seves irregularitats sent un dels pocs privilegiats que ha gosat pujar-la en estil alpí. Què més puc demanar? De retruc, des del C1 estaran més tranquils, ja que no els fa cap gràcia que un expedicionari seu estigui esbarallant-se amb la cara nord. En Vladimir ja ens va fer mala cara quan li vam dir que volíem pujar per la cara nord per després baixar-la esquiant.

Així que no puc perdre més temps, em toca consumir els últims cartutxos perquè en el moment de girar cua, pugui sentir que ho he donat tot, que aquesta era la meva meta avui.
De cop, abans de desconectar el walki i després del "prenata-prenata" d'en Vladimir, sento una veu que diu: -Uri, Uri!-.
No ho entenc, estic somiant? Contesto ràpidament: -Sí, sí.-
I de cop sorpresa majúscula. -Sóc en Dani. Com veus la cara nord per baixar-la esquiant. He pujat a C3i si tot va bé, demà faré intent per la ruta normal.-
No ho entenc, el doctor va recomenar-li 3 dies de repós i ahir encara era al C1. Com pot ser.
Li contesto que les condicions són força bones en relació al que esperàvem trobar. Neu tova i tot que algunes esquerdes, el terreny és força segur. Faltarà veure la baixada. No em permet més preguntes i es despedeix desitjant-me sort... Està ben sonat!

Gaudint d'alguns trams amb pow-pow ... que acabaven sent curts.

Menjo i m’hidrato força. Cada cop més a prop de poder gaurdir una baixada única, però de moment, només vull mirar amunt. Segueixo superant seracs i marcant-me petites metes que cada cop semblen més difícils d’assolir. En alguns moments, sento els seracs acariciant-me de ben a aprop, el seu alè i l’espectacularitat de l’entorn m’impressiona, m’acollona i al mateix temps em dóna forces per seguir endavant. Supero un gran serac i en arribar a la part alta, de darrera seu, necessito una altre parada tècnica. A punt de superar els 6300m, sembla que ara sí que cada passa tindrà un valor i un sacrifici incalculables. Decideixo gravar un vídeo, expressant les meves emocions, el que estic vivint, el que em fa gran aquí dalt i el perquè de la meva felicitat en estat pur, per fer-ho extensible a tots aquells que no ho poden viure amb mi. És un moment emotiu, molt emocionant que per moments em desfà entre llàgrimes d’alegria i tristesa per records tràgics viscuts fa anys, que aquí dalt es fan sentir més. Son instants extranys, però molt tendres al mateix temps, ja que et permeten veure la teva sensibilitat, la devilitat davant de les emocions més intenses i la necessitat per exterioritzar el que el teu cos ja no pot retenir més. En el fons, és una part de tu, és la grandesa que té la connexió entre el cor i la ment, entre el que vivim i el que sentim, entre el que observem i el que interioritzem, entre el jo i les emocions que ens delaten. Són moments màgics, únics, que només tu pots controlar per fer-los teus, sentir-los a flor de pell i identificar-t’hi. Tremolors, llàgrimes, cremors de dalt  a a baix i una espurna de vida que t’omple al mateix temps que t’obliga a extreure a fora tot el que et caracteritza. Per uns moments estic paralitzat, el cos tremola de cap a peus, és impossible de descriure perquè no m’havia passat mai, però sé que en aquells moments no podia fer res més que esperar que aquella reacció es calmès. No tenia capacitat per dominar el meu propi cos, per parar aquelles emocions, si bé sabia que aquella explosió innata tard o dora tindria la seva fi. És difícil d’explicar, perquè ni tan sols ara sóc capaç d’entendre la raó de tot allò. Sé que ho vaig viure, que per uns moments el meu cos semblava posseït, però que tot tenia un sentit i que res passava perquè sí. La connexió amb els sentiments era total.

Neu dura i gelada, una constant que no permetia errors.

Carrego motxilla i em proposo superar la següent barrera, tot i que sé de la seva dificultat. Amb molt d’esma ho aconsegueixo, però ara les parades són cada sis o set passes. Només em queda un gran serac per afrontar la canal esquerra d’entrada a la cara nord. Seria molt agosarat vence’l i plantar-me en un punt tant espectacular. Ho he d’intentar i vaig avançant a un pas molt lent amb un final que sembla estar a punt d’arribar. Em queda encara força estona fins al meu límit, però ara, avançar ja no depèn de mi, sinó de la muntanya. Em dono per satisfet, sense aconseguir superar la barrera dels 6400m, però amb una jornada èpica i que quedarà per la història. És el més sensat. La meva vida és la muntanya i a la muntanya, ho donaria pràcticament tot per ella, però no vull que sigui la meva darrera aventura en ella. Vull poder-ho explicar i afrontar molts més projectes que em catapultin a la felicitat que persegueixo aquí dalt. Així que crec que ha arribat el moment de guardar aquesta imatge en el més endins, valorar on sóc i qui sóc i retrobar el camí del sentit comú per gaudir aquest moment i extendre la felicitat viscuda en aquest somni fins que un altre em robi el cor i ment. 

Feelings can be awesome: the most epic turns I've ever done!

Darrera glopada d’aigua, la calor apreta aquí dalt amb un poderós sol que no et fa pensar en l’alçada a la que estic. Sense guants ni jaqueta de plomes, menjo les darreres ametlles, despenjo els esquís i plego els grampons. És hora de notar cada viratge, de viure un descens brutal que fa temps que estic esperant i de controlar totes les variables per arribar a baix sà i estalvi. Un error aquí dalt podria ser fatal, a més estic sol i si no em valc per mi mateix, moriré en aquestes muntanyes abans que em puguin ajudar.

Les forces m’han tornat després de descansar una mica, em col·loco els esquís, bloquejo les botes i dibuixo amb la ment la traça que vull baixar. La neu és segura i eficaç, una bona notícia atenent que aquí dalt costa molt encadenar diversos girs.

Em sento fort i arrenco sota un marc de colors envoltat del paisatge desitjat. Jo sóc l’artista que ara dibuixarà la línia d’aquest quadre tan perfecte. Un privilegiat, un èsser anecdòtic que disposa del seu moment de glòria en un món per descobrir, on, tot i només ser insignificants arguments que donen sentit a la vida, avui sento que jo sóc el més recompensat, el que, per mèrits propis o no, té una cita amb la seva història.

Transformacions causades pel vent. Neu dura i complicada

La neu és canviant al inici. Tot i ser tova, és més compacte del que creia i els girs són força exigents, ja que si no fas la força requerida surts disparat sense control. Les cames no tenen la mateixa potència que de costum i cal anar jugant amb les parades, els girs curts i les velocitats moderades. De cop passes d'una neu pols força mansa, a neu gelada o neu crosta. Sovint pots anticipar-te a les transicions pel color que reflecteix el sol i la uniformitat o no del terreny, però a vegades et trobes dins el fregat i feines a sortir-ne. No obstant, la duresa de la baixada és important. En ment, tinc la missió de recuperar la corda i d’evitar que els núvols que s’han format a la perifèria de les muntanyes m’atrapin. Aquí dalt, sense visibilitat seria pell morta. Amb tants perills i un descens tant gran no sé si podria sobreviure a les condicions. Després de superar diversos seracs, ara de baixada, busco detingudament entre els punts que m’havia marcat per veure la corda. No la trobo, decideixo baixar més i intentar fer memòria del moment en què m’he despedit d’en Marcos. Amb dificultats, però fent servir fets viscuts intueixo on pot ser i finalment la trobo. Uf! Ara ja puc baixar més tranquil fins al dipòsit on hem deixat el material. Conforme vaig perdent altitud, el cos funciona més bé, no es cansa tant i et permet una continuïtat en el descens molt agradable. A baix però, la neu és força dolenta, molt ventada, amb irregularitats constants i zones de crosta que t’encarrilen els esquís. A prop dels 5500m, em centro en buscar les traces d’en Marcos o la diagonal que em porti fins al dipòsit. M’aturo un segon per llegir el terreny i aquesta parada esdevé fatal. Perdo l’equilibri i faig una croqueta, amb la mala sort que en voler detenir la caiguda, la càmera del cap cau i surt despedida glacera avall, direcció a les esquerdes. Jo estic bé, una simple revolcada, però la càmera, amb material sagrat a l'interior (per la meva història), baixa a gran velocitat i sense cap control. La segueixo amb la mirada, ja que si baixo a buscar-la, perdria l’estel·la del dipòsit i desprès hauria de remuntar a buscar les coses. Amb l’esperança que pari, després de recórrer gairebé 1km, la deixo de veure i reso perquè hagi parat la seva embranzida i s’hagi aturat. Segueixo buscant les traces i la referència d’un bloc de neu per trobar el material i deixo la càmera pel final. Després de molt buscar, veig les esses d’en Marcos fins al dipòsit. Són molt més apartades del que pensava i més avall, així que tindré feines després per buscar la Go Pro. Carrego la motxilla, moltes coses no m’hi caben i les he de penjar a fora. Intento anar depressa, la tarda arriba, estic molt cansat i recuperar la càmera pot ser una odissea.

Traço diagonal buscant la cara nord, per fer diferents batudes i anar descartant llocs. La motxilla pesa com un mort i les meves forces comencen a estar al límit. Després de més de sis diagonals perdent alçada i mirant punt per punt començo a desesperar. No pot ser, no la trobaré, és com buscar una agulla en un paller. No he agafat punts de referència i ara el camp on buscar és immens. Ni tan sols sé si ha parat o ha seguit avall, si ha xocat amb un bloc de neu, si s’ha enfonsat o si ha caigut en una esquerda. Les forces ja no poden més, he descendit fins a l’esquerda més baixa i ni rastre. Entenc que és una cosa del destí, que jo havia de perdre la càmera i que el contingut que havia enregistrat s’havia de quedar a la glacera del Lenin per sempre més.

Intento oblidar-ho, tot i que és impossible, retrobo la traça del C1 al C2 i segueixo avall amb una neu força endurida. Esquivant esquerdes i inventant una línia per no trure’m els esquís. Estic tant al límit que seria capaç de quedar-me adormit enmig de la glacera. Amb penes i treballs i patint el que no està escrit, arribo al final, just a les 16:00pm, hora de fer la connexió amb el C1. Dono senyals de vida, dic que estic bé i que en un parell d’hores màxim seré allà amb ells. M’espera la zona plana que connecta la glacera amb la morrena. Tocarà remar i superar un terreny molt incòmode per treure’m els esquís el més tard possible. Tinc la motxilla a tope i no sé pas on els col·locaré. El meu cap però, segueix pensant en el contingut de la càmera i en el perquè no l’he anat a buscar abans de perdre-la de vista.

Són moments molt durs, m’espera una bona pallissa fins al C1 carregat com un burro i no tinc forces per assumir-ho. Em tocarà tenir fe i intentar pensar-hi el menys possible, enganyar la meva ment i creure que encara tinc una reserva.

A mig replà ja no sóc capaç de remar més i la terra que està barrejada amb el gel em fa malbé les soles dels esquís. Decideixo treuremel’s penjar-los a l’esquena com pugui i començar a caminar fins a superar el que em queda de glacera. És un infern, molt llarg i ple d’irregularitats que em destrossen l’esquena. A més, aquí baix el clima canvia i tinc una calor de por amb tres capes a baix i dues a dalt. No obstant, no puc parar, seria consumir energies inútilment.

Després de metres i metres, arriba la pujada que porta al pimer C1, el de Gora Asi. He de parar constantment per no perdre l’equilibri i la motxilla amb els gairebé 20kg m’està matant. Saludo a la gent per no pensar-hi i prendre’m un respir, així com paro a la Yurta perquè em serveixin un got d’aigua. La gent, quan et veu amb els esquís penjats, tonant de la glacera al·lucinen. Per ells, és una autèntica animalada posar-se en aquell festival de formacions tant perillós amb unes fustes als peus. T’admiren i et saluden amb un “congratulations” encara que no hagis fet cim. Unes felicitacions que et pugen la moral pels núvols.

El vas d’aigua em revitalitza i em permet afrontar la segona part de morrena amb una mica més d’empenta. És un miratge, ja que després de creuar dues esquerdes, a la primera pujada decaic i he de parar cada deu passes. Si segueixo amb aquest pas serà etern el dolor. Però no hi ha cap altre opció, toca ser valent i sobreviure, demà tindré tot el dia per descansar. Segueixo avançant. Em queda una baixada força pronunciada, pujar el segon turonet i ja veuré el C1 dels companys bascos. Poder-me parar a saludar-los seria de conya. Ja el veig, em dirigeixo envelat al campament i faig una revisada. Sembla que ja no i són. De sobte, veig baixar en Sasha, un component del grup rús que també volen baixar la nord. Té un problema de desequilibri visual en l’alçada i el doctor l’hi ha dit que el millor que pot fer és tornar cap a casa. Ell, però, ha preferit esperar els companys que ja estan a C3 i demà intentaran cim. Possiblement en Dani és amb ells i demà faran l’intent junts. Em comenta que en Topol, el portejador rús que ha baixat set cops per la nord, ara es troba al C1, però que demà els acompanyarà. Han quedat al cim. Estic al·lucinant, pretén amb un matí passar del C1 al cim per baixar per la nord i a més fer-ho carregat. També em diu que m’ha estat mirant pels binocles i m’ha fet un seguiment exhaustiu. Em felicita per la gesta. Després d’una bona xerrada, d’oblidar el pes i agafar aire, em despedeixo i intento afrontar el darrer monticle que separa el seu camp del meu. Amb feines i treballs, ho aconsegueixo i em deixo caure en la baixada fins a la zona de les tendes, directe al banc de fora la carpa del menjador. Allà hi són tots, l’Annie, en Kanat, en Daniel, la Nastia, ...

És una sort tenir una rebuda així! Em conviden a té calent amb llet i galetes. M’entren de luxe, juntament amb una mica d’aigua fresca baixada directament de la glacera. Pocs minuts més tard, apareix en Marcos i comentem la jugada. Li explico fins on he arribat, les dificultats de la neu tova i la tràgica rebolcada que m’ha fet perdre la càmera.

Em trec les botes, m’ubiquen a una tenda i espero a les 19:00pm per sopar. Menjar calent cuinat, seure en un tamboret i tenir plats, coberts i taula. Serà la glòria després de dos dies tant durs vivint al límit.

Crec que serà dels pocs dies que, trobar el son, no serà un problema. Estic molt destrossat, em noto tots els músculs del cos, alguns dels quals estant molt carregats, al límit de la contractura. L’esquena s’aguanta per un fil, tinc les espatlles que em punxen constantment.

Caldo de sopa de patates, amb pastanaga, cogombre i ceba. Un clàssic que avui entra més bé que mai. De segon, espaguetis amb pastanaga i tomàquet. Recupero una part del meu cos i ara ja veig el futur amb uns altres ulls. Puc assaborir l’èpica aconseguida, tot i que el record amarg d’haver perdut la càmera (amb una gran part de mi a dins), em delata i em cou en el interior.

A les 21:00 ja no puc més i caic derrotat a la tenda. Abatut i esgotat com mai, tindré la tranquil·litat d’estar sol, amb la companyia sonora del riu que posarà l’harmonia a una nit llarga i plàcida.