DIA 12 (1/8): Del C1 al C2 aclimatats, pujant com llebres

Viure l'aclimatació del teu cos en carn i osssos: una de les sensacions més bèsties i inexplicables 

Agafant aire per encarar el segon ascens, direcció la corda fixa

A les 3:00 sona el despertador. Jo ni me’n entero amb els taps. En algun moment intueixo l’hora que deu ser, però no he dormit gairebé res, segurament pel neguit i l’ansietat. Prefereixo no mirar el rellotge. M’acabo despertant amb la llum natural que es reflexa en la tenda. Merda! Havíem de llevar-nos a les 3:00 i són les 7:00 del matí. El dia sembla força bo, ja que la boira ha desaparegut per complet, i tot i que queda algun núvol perdut en el cel, intueixo que conforma avanci el dia, tot seran flors i violes. No entenc perquè, ni en Marcos, ni en Dani, s’han despertat, és molt estrany.  Finalment surto de la tenda per dirigir-me al menjador i me’ls trobo fora. Em comenten que a les 3:00 quan s’han despertat, el dia encara presentava un aspecte tapat i poc esperançador. Ara però, tot ha canviat. Agafem forces i decidim tirar cap amunt. Avui és el dia i cal aprofitar-ho. En Marcos no les té totes, però jo ho veig clar. Les oportunitats cal agafar-les fort i fer-les teves, per contra, tot acaben sent remordiments i lamentacions.

Dia esplèndid, cel serè i unes vistes excepcionals des de la nord

Dit i fet, passades les 9:00, motxilles a l’esquena i ens despedim del C1 per uns dies.

Avui pugem molt més descarregats que la primera ocasió, i això es nota molt. Faltarà veure si l’aclimatació ha fet efecte i podem pujar a millor ritme, així com oblidar els mals de cap i les males sensacions del primer cop.

Com es nota que fa dies que som autòctons de l’alçada, el cos ens mima i sortim a gran ritme. Ara tenim cos i ment adaptats i coneixem el camí a la perfecció sembla que tot ens va de cara. Iniciem la part dreta del recorregut, ja en plena glacera. Aquest cop, tinc clar com esquivar totes i cadascuna de les esquerdes fins la corda fixa, per no haver-me de treure els esquís. Pujo amb una fluïdesa, seguretat i continuïtat impròpies de l’alçada, però és que em sento com al Piri! Travessem el tram de corda fixa sense parar, fet impensable l’altre dia, i mirem enrere per gaudir de les vistes dels Cs1. 

El tram més dret de l'ascens, avui semblava tenir menys graus.

Conèixer el terreny et dóna confiança per fer coses impensables

Sembla que el dia definitivament s’obre i hem fet el que calia. L’elecció no podia ser més encertada. Arribant al darrer tram d’ascens, abans del plató, en Dani ha abaixat molt el ritme i comença a patir com mai. Es queixa que nota un tap als bronquis que li impedeix respirar amb facilitat i s’ofega a cada inspiració. Ha de parar constantment i sembla que va al límit. No ho veu clar. Estem a tocar del C2, però són aquells darrers metres que, si no vas bé de forces, esdevenen eterns, durs mentalment i que t’exprimeixen fins a la darrera vitamina. Per moments es planteja girar cua, ja que en aquestes condicions no es veu fent nit al C2. Finalment, però, li donem un cop de mà portant-li els esquís per reduir pes. Fa un darrer esforç i aconsegueix superar la darrera pujada per arribar al Plató. Allà, fem unes trucades per donar senyals de vida i enfilem els darrers metres fins al C2.

Arribar al C2  amb bones sensacions, de passeig, un luxe!

Miro ansiosament les tendes per assegurar que hi ha la nostra i que, per tant, el meu material segueix intacte a dins. Respiro fons quan la veig i em trec un somriure d’orella a orella. Arribo sobrat, fresc com una rosa a peu de tenda. Sembla impossible. Fa quatre dies plorava d’impotència i feia un sacrifici màxim per arribar-hi i avui em passejo com si estigués pujant el Pedró del 4 Batlles. Quedo bocabadat dels efectes de l’aclimatació.

Anem a buscar força neu, inflem les màrfegues i preparem els sacs. En Dani queda mort a l’instant. Ho ha donat tot i més. Pujant semblava posseït per un zombie. Cap cot, sense esma ni ganes, s’arrossegava i suava el que no està escrit per completar cada passa.

La bèstia, recuperant forces a ritme de palejada! The tent is ready!

Ara però, objectiu complert. Podem descansar, hidratar-nos, menjar i refer les forces que hem consumit per pujar.

Les vistes de la cara N des de la tenda ... orgasme sense precedents!

Després d'una posta de sol espectacular, de veure com la llum del sol va perdent terreny a la cara Nord del Lenin, un moment que quedarà a la memòria per sempre més, tanquem la paradeta i ens capbuçem en un somni profund, dins dels sacs a 5300m d'alçada. Envoltats per la inmensitat, fascinats per la bellesa d'un entorn enormament seductor.
És tard i la corda s'acaba ... bona nit!

El Yeti perdent la paciència amb el fogonet ... come on!!!

Desfer aigua, una constant obligada!