DIA 18 (7/8): CB – C1, back to the begginings: tornem al nostre hàbitat

Hora de retrobar-nos amb el nostre terreny, hora de ser quí som: arriba l'hora de la veritat 

Step by step ...fent camí amb l'objectiu entre cella i cella

Després d'un llarg descans, prorrogat per l'arribada tardana dels companys (jo ja hagués pujat al C1 ahir), és hora de tornar a pujar a C1. S'han acabat els dies de relax, meditar, escoltar el temps des de l'esplenada, mirar el Lenin amb indiferència, la tranquilitat i les comoditats que ens aporta aquest CB.

Arriba el tercer i definitiu ascens al C1. Estem plens, carregats i amb una estratègia en ment. Els dies ja no són inacavables i veiem el final a prop. El compte enrere és un fet i no tenim gaire marge de maniobre si sorgeixen fets inesperats. Quedarà confiar en nosaltres mateixos, aliarnos amb el cel, ser més inteligents que mai, esperar que el somni es faci realitat i sobretot connectar amb l'atzar. El destí decidirà.

Després d'un bon esmorzar, agafem les quatre coses que necessitem i enfilem cap al C1, preveient que amb 3-4h serem allà per dinar. 

Fent camí sota un sol de justícia! Arribant a la tartera de la mort

Per fi podrem assaborir un trajecte autèntic amb un pes assequible a les esquenes i sense patir per arribar en bones condicions. Sortim a tota pastilla sobre les 9:00am i sota un sol exhoberant. Cobrim la meitat del camí amb un parell d'hores. Travessem el riu amb alguna dificultat que ens regala una remullada i la petinada tonta d'en Marcos. En Dani sembla que no acaba de carburar. Les pujades se li fan eternes, ha d'optar per ritmes molt suaus i se'l nota tens, respirant amb dificultat. És extrany, ja que hauríem de mouren's per aquest entorn com si fós casa nostra després de tants dies, sobretot si atenem que hem aclimatat fins a 6134m i ara estem movent-nos sobre els 4100m. Nota que alguna cosa falla, que el seu cos no respon com hauria perquè se li tapa la zona dels bronquis i s'ofega. Afluixem el ritme i en poc més d'una hora ens plantem al C1. No obstant, les sensacions no són bones, ja que hem cobert un tram on l'exigència era mínima i amb en Dani se l'hi ha fet etern. No vol ni pensar com li reaccionarà el cos a més alçada. No ho veu clar.

En Dani en acció superant les adversitats del riu sense despentinar-se ... quines potes el paiu!

Només arribar, ens reben els companys amb grans somreiures, i en Kanat, em sorprèn amb un regal que em fa molta il·lusió. Es tracte d'una Kalpac, el barret típic Kyrgyz.

Amb en Kanat (cuiner), després que em regalés un Kalpac!

Dinem (un deliciós arròs amb pastanga i carn), omplim bé l'estòmac i ens centrem en preparar el material, tot debatent si el dia següent ja pujarem cap al C2, aprofitant l'embranzida i l'aclimatació, o esperarem un dia més. Després d'acordar que faríem un atac per la cara nord amb un sol dia, dormint el dia abans al C2, apareixen els dubtes. En Dani veu inviable afrontar una pallissa de 2000m verticals a tanta alçada i amb aquestes condicions. L'alternativa és fer l'intent per la ruta normal com fa tothom i com teníem pensat fa uns dies. No obstant, ara estem mentalitzats per fer la nord de pujada i baixada i tornar a canviar el planing no ens acaba de motivar amb en Marcos i a mi. Som conscients però, que som un equip, i que si en Dani es veu capacitat per fer la ruta normal, serà l'opció més realista.
Havent dinat, aprofitem la bonança per tumbar-nos una estona a les tendes i descansar. 2 hores intenatant trobar un son que no arriba. En sortir, coneixo a dos nois mallorquins molt trempats. Acabats d'arribar del CB, també volen fer el cim del Lenin si es donen condicions, però no tenen cap pressa.

Al migdia, han començat a entrar alguns núvols importants, i portem hores creuant els dits perquè no vagin a més i es compleixi el pronòstic d'anticicló fins a finals de setmana que hi ha previst.

Calma i tranquilitat al C1 ...

A la tarda, ens acostem al C1 dels bascos per veure si hi són i comentar la jugada, o sí per contra, ja han començat l'atac al cim i es troben lluitant contra la muntanya i les seves adversitats. No hi són, però si que hi trobem el grup de tres joves russos (2 amb esquís i 1 amb snow) que també volen esquiar la cara nord. Ràpidament començem donar-nos pistes de la jugada que adoptarem i busquem bons arguments per defensar la nostra intenció. Ells tenen unes fotos que ens van de cine per posar el plà sobre paper, ja que la immensitat de la muntanya la fa indescriptible. No ho aperenten però són unes bèsties. Tenen dues tendes, una la deixen sempre al C1 i l'altre la portegen del C2 al C3 per dormir-hi. Intercanviem punts de vista i els comentem l'opció de pujar per la cara nord. No la descarten, però prefereixen la seguretat i la menor exigència de la ruta normal. De sobte, ens comenten que a la tenda del seu costat i dorm un rús que ha baixat esquiant set vagades la cara nord i que ens pot aportar uns bons consells. No pot ser... segur que es tracte d'en Topol! I afectivament ens diuen que sí, que és ell i que ara està a la cuina. L'anem a buscar. Mitjançant els russos com a traductors i les fotos, aprofitem per fer-li moltes preguntes sobre les condicions de la neu, la duresa de pujar per la nord d'una tirada, les esquerdes que hi ha, els timmings,... Després de conversar-hi 30' i de l'amabilitat que ens ha transmès, ens despedim molt agraïts d'ell i dels russos i desfem camí cap al nostre C1.

Les últimes llums acariciant la nord del Lenin amb la lluna de testimoni

Més tard, i aprofitant que hi ha el doctor al C1 (primera notícia que en tinc), en Dani si dóna cita. Després d'una ràpida visita, es confirmen les males sensacions i li desaconsella totalment seguir guanyant alçada. Es tracte d'un símptoma força comú durant l'aclimatació. Succeeix quan guanyes alçada i a la zona dels bronquis s'hi fa un tap que dificulta la inspiració i conseqüentment l'expiració. Li recepta unes pastilles, un tè i tres dies de repòs. Fem números i no surten, no ens podem permetre tres dies d'inactivitat, ja que aquí no tenim res a fer, ara sembla que hi ha finestra i seria llençar les poques oportunitats que ens queden.

Hem de prendre una decisió, la més important des que estem aquí, ja que ara no tenim volta enrere. Ens ho juguem pràcticament tot a una carta. Decidim deixar-ho en mans d'en Dani: si ell se sent capacitat per pujar per la ruta normal, optarem per aquesta opció, però si per contra, prefereix fer repòs i no es veu amb condicions de pujar, seguirem la filosofia que vam decidir al CB, pujarem per la nord en Marcos i jo. No obstant, estarem en constant contacte amb en Dani, i si millora l'esperarem al C2 i retraçarem un dia l'intent de cim.

Vistes del C1 ... in the midle of nowhere! 

Són moments complicats, que et treuen la part més egoista i egocèntrica, que et porten indecisions, inseguretat i la sensació que, facis el que facis, serà la pitjor elecció. En Dani diu que fem, que fem intent per la nord, que ell no se sent capacitat ni per la nord ni per la normal i que farà cas al doctor. Quina "putada", després de tant d'esforç, de completar una gran aclimatació i finalitzar la planificació prèvia desitjada de la millor manera, la impotència ens cobreix de dalt a baix, sobretot amb en Dani. Són moments dels quals aprens molt, que et curteixen i que t'ensenyen que aquesta activitat sempre té imprevistos contra els quals no pots lluitar, simplement has d'acceptar i adoptar-los de la manera més simple possible.

Cara i ulls posats en l'objectiu: Lenin Peak North Face

Aprofito les darreres hores diürnes per reflexionar, ultimar els detalls i conèixer l'amic Kanat (un dels cuiners del C1) i la seva vida.
Tot a punt, la motxilla plena i els esquís i les pells que els passaré a recollir demà al matí pel C1 d'Asia tour. Les dues cantimplores plenes, liofilitzats per dos dies, la roba neta després de rentar-la al CB i les botes apunt pel repte.
Sopem i ens dirigim a les tendes per descansar quantes més hores millor. Demà ens espera un dia exigent, tot i que força descarregats de pes i en un terreny que coneixem bé.Si aconseguim sortir a les 4:00am, arribarem relativament dora al C2 i tindrem temps de recuperar-nos bé, pensant en un hipotètic atac al cim el dia després.

Motivació màxima: tot a punt i les millors sensacions per afrontar el repte!