DIA 13 (2/8): L’aventura del C2 al C3 en solitari

Una de les vivències més emotives, un dia per guardar en el més endins

A les 7:00am ens llevem, però fent el ronso apurem fins les 8:00am passades! Anem tardíssim, tot i que per afrontar el trajecte del C2 al C3 en principi no hi ha tanta pressa com l’anterior, ja que el fred i el vent a dalt apreten de valent. Ens encantem canviant-nos i preparant les coses, fem un parell de liofilitzats, llenties amb pernil i puré de patates amb carn, desfem força neu per sortir amb les cantimplores plenes i ultimem el que ens emportarem i el que no. Entre pitos i flautes, se’ns fan les 10:00am passades i decidim provar sort fins al C3, descansar-hi unes hores i baixar per haver assimilat l’alçada. En Marcos no ho veu clar i decideix quedar-se al C2 un dia mes.

Tana a prop i tan lluny ... molt dur, però molt gratificant!

Amb en Dani tirem amunt, la primera rampa de cinquanta metres és infernal, una inclinació de 35˚ a tanta alçada i amb els esquís a l’esquena és realment exigent. A mitja pujada m'entra la vena prudent, deixo la motxilla i retrocedeixo a la tenda d’en Marcos perquè em deixi la corda. Hem vist una possible línia de baixada entre els seracs, fins el C2 que pot ser molt punky i sembla que les condicions són bones. Faltarà que hi hagi bona visibilitat quan arribem al C3 per poder apropar-nos al coll que hi dóna accés. De moment, ens esperen més de 800m+ fins al C3 i semblen molt durs, només cal veure el ritme, més que lent, que adopta tota la gent. Passat el primer pendent, en Dani es despenja per anar de ventre i ja em diu que ell per avui ja ha fet prou, que deixarà els esquís  amagats i baixarà al C2. Jo em sento bé i segueixo tirant el pla pujada. A mig camí aprofito per fer el canvi de grampons per esquís amb pells i és un encert. Poder foquejar a més de 5500m i avançar amb aquesta rapidesa és un luxe.

Preparat per afrontar l'ascens final, el temps comença a canviar ...

La panoràmica de la nord del Lenin

Em sento fort, valent i amb ganes de més. A la llunyania, observo la famosa rampa de 300m que porta al C3, just en coronar el monticle. El pla pujada passa relativament ràpid i aprofito la base de l’últim pujador per canviar els esquís pels grampons, recuperar forces, hidratar-me, menjar ametlles i conversar amb un noi holandès. M’explica que ell ja és el segon cop que puja i que la intenció és de fer cim l’endemà, Va amb una motxilla que hi podria quebre jo a dins, i a sobre, porteja la tenda, ja que l’altre vegada va dormir a la d’un company però ara no hi és. Ens desitgem sort mútuament i ell arrenca abans que jo. Els primers metres no semblen massa exigents, tot i que la velocitat és ridícula. La pujada es va posant interessant, i no saps si és millor mirar amunt i veure la gent que semblen tortugues que volen i no poden avançar, o mirar avall i veure que les dues tendes que hi ha muntades, i que serveixen de punt de referència, segueixen estant a la mateixa distància.

Replà que separa el primer ascens del segon. Perfecte per foquejar

L’ascens comença a esdevenir una tortura, les forces fallen i l’aire escasseja a cada passa. Intentes mantenir un ritme que sembla correcte, però a les deu passes es trenca per un repòs obligat. Respires profundament, et recolzes sobre els bastons perquè el cos no hagi de carregar amb tot el pes de la motxilla. Són petits trucs, o millor dit recursos que fan menys dolorós el patiment. De cop, entren núvols i no veus res, et sents perdut en la immensitat de la muntanya, com una formiga en un paller. No decaic i intento prosseguir, és la millor manera d’aminvar el patiment i fer-lo més curt, ja que a dalt, s’haurà acabat, l’objectiu estarà assolit. Sembla que després de més d’una hora ja he superat l’equador, però em resigno a mirar el rellotge per no emportar-me una decepció. El fet que el C3 no es vegi fins que arribes a dalt de la muntanya, encara fa més dura la pujada.

Analitzant els Pamirs a la zona del Tajiztan, bestial!!

Mig cos al Kyryztan i mig al Tajiztan ... territori comanxe!

Mira’s enrere i no sembla que hagis avançat gaires metres, les tendes segueixen ben a prop i la progressió en forma de zetes és infernal i poc productiva per guanyar altitud. Per ganes tiraries de recta, però seria una bestiesa, la gripada està assegurada. Millor anar piano piano, step by step i pas a pas per guardar una mica d’energia a la reserva. Finalment, sembla que els dos alpinistes de davant desapareixen per la declinació de la muntanya. L’esperança que el pendent disminueixi, i que per tant, arribem a culminar el cim, augmenta. No obstant, les forces estan al límit i el mal d’alçada es comença a fer notar. No decaic i després de vint metres més ja observo les tendes del C3. Són a tocar, però encara em faltarà un esforç més i dues parades d’emergència per culminar la gesta. Arribo destrossat, però l’esma de superar els 6100m, de tenir unes vistes privilegiades de l’aresta oest del Lenin Peak i de contemplar la immensitat dels cims escarpats que separen el Kyrgyztan i el Tajyztan em dóna ales per aguantar-me dret, immortalitzar aquestes imatges en el jo més profund i inspeccionar el petit C3. Les tendes estan emmurallades per evitar el vent. La gent, aparentment sembla molt serena preparant el material per afrontar l’ascens el dia següent o desfent la motxilla després d’un bon dia de cim.

Davant, la inacavables aresta del Lenin, amb el cim de fons!

No porto massa roba i em tiro en una tenda buida que em cedeix en Minart, el qual també m’ofereix una màrfega. Intento mal descansar més d’una hora per baixar al voltant de les 17:00, abans que m’atrapi el mal temps i la foscor de la nit. El temps s'ha complicat sota el C3: aquí dalt regne el sol i un clima estable, però mirar avall és sinònim de perdre's en l'espessor dels núvols. Baixar la línia que havíem vist no tindria cap sentit. És impossible tancar els ulls, després de quatre hores i mitja de pallissa, d’assimilar una altitud que el meu cos a superat per primer cop i de viure el fred i el vent que bufa aquí dalt, sentir-s’hi a gust és com que un peix visqui fora l’aigua. Faig un esforç, amb els peus fora la tenda per no entrar les botes d’esquí i mullar la tenda, busco una posició còmode, però ràpidament se’m congelen tots els dits dels peus.

Aguanto tant com puc, però al final desisteixo i trec el cap. Res ha canviat, aquí el dia és obert, però per sota pinten bastos. En el mateix moment que plego la màrfega per retornar-la al company rus em diu que l’hi he de cedir la tenda, que han arribat clients. Em tocarà fer un esforç, per posar-me en peu, superar tots els mals, calçar-me els esquí i superar el descens a més altitud que he viscut mai. 

Freeride en solitari des del C3 ... una autèntica aventura!

Esquivant tendes i despedint-me. De fons un "be careful"!

Em despedeixo, dono les gràcies i esquivant les tendes surto disparat amb un sonor “yeah”! El que sigui per dissimular les males sensacions que s’han apoderat de mi. La veritat és que recupero forces i els primers girs són espectaculars, neu pols i les cames reaccionen, però a mitja pendent els pulmons denoten la falta d’aire després d’una exigent arrencada i em fan aturar la màquina. Recupero el ritme i continuo, uns girs més fins arribar a baix, però la qualitat de la neu va decaient i les transformacions pel vent han transformat el descens en una pista de gel plena d’irregularitats. Neu molt dolenta, que fa tremolar tots els ossos i que porta més penes que glòries. El replà em servei per deixar-me portar i buscar les millors condicions a banda i banda, tot i que intento no sortir-me massa de les traces de pujada per la falta de visibilitat i la possibilitat d’esquerdes als laterals. Ara la neu comença a ser crosta i els esquís, quan em despistos s’encarrilen i surten disparats a gran velocitat. 

Polseta enganyosa en els primers girs sortint del C3.

Començo a veure el punt en el qual m’he despedit d’en Dani, també les tendes d’un C2 avançat i això em diu que m’apropo a la meva tenda, al nostre C2. Només em falta el primer pendent de cent metres hi hauré arribat. Aquí, la neu ja ha transformat i és un autèntica pasta que retén els esquís i quan menys t'ho esperes baixa tot cap avall en forma de purga carregada d'aigua. He de vigilar les quatre grans esquerdes obertes que hi ha abans de les tendes i ja hauré arribat. Sota la boira i amb la sorpresa de la gent, arribo per fi al C2. Crido en Marcos per retornar-li la corda, que finalment no he necessitat per les mala visibilitat en el descens que volia fer inicialment, però sembla que no hi és. Arribo a la meva tenda i en Dani, en Marcos i l’amic basc Asier, em reben amb un somriure, sense amagar el patiment de que m’hagués pogut passar alguna cosa. Els explico l’odissea del C3, exagerada per la nul·la aclimatació que portava i amb pèls i senyals, incidint en tot el que he vist i viscut.

Neva, fa fred, venta i la visibilitat fora el C2 és inexistent. Jo exhaust, però gratament satisfet, gaudeixo d’aquestes condicions extremes com un nen petit en un parc.

Vaig a buscar neu per fer pasta. Per fi podré devorar aquella pasta milanesa que la Cora em va regalar pels meus 26 anys. El fred em comença a calar als ossos, i les extremitats deixen de tenir sensibilitat. Em colo dins la tenda i en Marcos i l’Asier desfilen cap als seus bunquers per fer el sopar. Més avall, els tres amics russos que també volen baixar la nord (dos amb esquís i un amb taula) treballen com esclaus per emmurallar la tenda i prevenir-la del fred i vent, i van desfent neu i gel per hidratar-se. Fa dos dies que van arribar al C1 i semblen unes bèsties.

Sa i estalvi, acabat d'arribar al C2 amb l'Asier i en Marcos.

Entro a la tenda, canvio el Gore i el polar per la jaqueta de plomes, i la funda per unes malles gruixudes. Em trec el casc, Buff al cap i a desfer neu. Per moments, la part alta del Lenin Peak s’obre i tenim unes vistes privilegiades des de la tenda, amb el sol despedint-se amb un rajos de color ataronjat. Continua nevant, però amb la feina feta, la resta m’és igual. Ja he completat l'aclimatació que el cos demana per fer una activitat d'aquestes característiques. Ara, veus l'aventura des d'un altre perspectiva, has viscut la part més dura, la més exigent i la que no té cap valor però esdevé imprescindible per aconseguir l'objectiu final. Ara, per fi podré centrar-me en pujar i baixar el Pic Lenin amb esquís per la cara nord i de cap a peus. La feina "bruta" s'ha acabat i a partir d'ara, tocarà planificar una bona estratègia per atacar el cim i esperar que el temps ens acompanyi.
Pleguem veles i ens posem a dormir després d'un menú exquisit.