DIA 17 (6/8): Ultimar detalls, preparar motxilles i engranar les màquines

Darrer dia al CB per recuperar-nos al màxim i arrencar a tope

La vida és plena de moments únics, només cal trobar-los! 

Sota un cel estrellat, una lluna creixent i la brisa del vent que es fa notar, trenco els meus somnis més intensos per fugir uns instants de la tenda mentre tot el camp base resta en la més immensa traqnquilitat. Són les 4:00am i m’he proposat captar la sortida del sol amb l’objectiu enfocant a la cara nord del Lenin. És el segon dia, des que estem a la vall de Lenin, que l’Alba ha estat totalment lliure de núvols traïdors, la nit, un joc de llums de color groc que dibuixaven un cel perfecte, i el despertar, aquell blau pur, sense cap impuresa, només destenyit per la intensitat del sol. Òbviament, seria una bogeria esperar fins les cinc passades, quan les primeres llums omplissin de color les crestes, els pics i el cel, de manera que poso la càmera en mode time-lapse i d’aquí tres hores podrem descobrir-ne els resultats. La veritat, és que és un luxe poder gaudir de moments així només fent l’esforç de desvetllar el son uns minuts per deixar que la màquina faci la feina.

Fent país, aprofitant per mostrar casa nostra als companys del CB

A les 7:00am, sant tornem-hi, mandres fora i darrer dia de recuperació al CB.  Aquí estem com reis, lluny del soroll, de la multitud, de la contaminació, amb unes vistes excepcionals i muntanyes arreu que ens observen atentament. Disposem de cobertura per a totes les necessitats bàsiques i més, però arriba un moment que el cos et demana activitat. Hem vingut al Kyrgyztan, a la vall del Lenin perseguint un somni, cercant una il·lusió que feia més vius, impulsats per un desig, amb la motivació de conèixer una disciplina de l’alpinisme que desconeixem, unes dimensions que realment se’ns queden grans però que volem afrontar sense pors. Som aquí perquè la muntanya ens mou, ens crida, ens motiva, és part nostra i nosaltres som part seva. La neu és el complement indispensable per fer que les nostres delícies tinguin aquell gust exquisit. Volem veure el Lenin Peak d’aprop, acariciar la seva cara nord i intentar deixar-hi la nostra empremta sense fer massa soroll. Fa dos anys que les nostres ments, els nostres batecs i les nostres ànsies tenen la necessitat de ser aquí i no volem desaprofitar l’oportunitat. Hem disfrutat com folls de descensos impensables fa uns anys, des de 6130m (Camp 3) fins a 4400m (Camp 1), però som egoistes i no en tenim prou. Volem intentar complaure els desitjos més agosarats i saludar la nord del Lenin des del més amunt. Una aventura realment complicada, arriscada i que en el fons, no podem decidir. Aquí dalt, els dies ballen al ritme del temps i les condicions meteorològiques, nosaltres només podem adaptar el nostre dia a dia al què la muntanya ens deixi viure. 

Perspectiva del CB, amb un dia tranquil i ple de bonança!

No perdem l’esperança, ja som uns afortunats passant uns dies en un entorn tant immens com aquest, però volem arribar al fons de tot. Si no, no tindria sentit, perquè la vida, en el moment que et conformes amb el que tens, deixa de tenir aquella morbositat que et permet gaudir-la amb tota la seva esplendor. Sempre he pensat que, el dia que ens basem en el nostre passat i utilitzem la frase “que me quiten lo bailao”, voldrà dir que renunciem a un present basat en el descobriment i l'empenta i a un futur emprenador que ens faci més savis. El passat ha de servir-nos per saber qui som, per estar orgullosos de nosaltres mateixos, per impulsar nous projectes, nous camins a la vida, per obrir fronteres i tenir més punts de vista, per entendre que la vida és un joc sense fi, que l’hem de saber jugar a cada moment, indiferentment de les circumstàncies i dels fets que ens rodegin. Ser tu mateix i lluitar per cada segon, per aquella espurna que et mou i et crida incansable, que et fa la guitza i et diu que ho tornis a intentar o que busquis noves motivacions. Per més que pugem un esgraó, al final, el més important no és ser el que més n’has pujat, sinó tenir la sensació que estàs en continu ascens, i que el dia que en baixes un, ets capaç de recuperar-lo per pujar-ne un més.

Traçant el camí, imaginant aquella línia somiada des de fa dies

El joc de la vida és irrevocable, amb un objectiu per definir i molts cops sense cap sentit, però és el que ens ha tocat i l’hem de portar al nostre costat, per demostrar-nos a nosaltres mateixos, que tenim la millor estratègia per acabar aconseguint el que realment és important en aquesta vida: la felicitat.

En fi, al que anàvem, demà retrobem el camí de l’alçada, de carregar les motxilles, d’afrontar quilòmetres entre valls i rodejats de cims nevats, de travessar rius que simbolitzen la fi del gel i la neu. Demà tornem al nostre terreny, el de l’aventura, la vida a flor de pell dalt de les muntanyes i amb la neu com a gran convidada.

Fent volar la imaginació al CB ...

De bon matí, i després d’haver esmorzat un “porridge” (barreja d’arròs, cereals, aigua i llet amb pols), un ou dur, unes llesques de pa de motlles amb formatge i salami i un té amb llet i galetes, he decidit que després de dos dies tancat al CB, tocava sortir a estirar les cames. Bé, de fet ahir vaig sortir a passejar a última hora per descobrir una Bozira (Kyrgyz)/Yurta (rusky) que és una espècie de casa petita i circular feta amb pell i que l’interior només disposa d’un habitatge amb alfombres, coixins i tots els decorats típics del país. Aquest tipus d’habitacles, són típics d’aquest país i és molt curiós veure-les per fora sobretot, així com fer el tafaner i endinsar-t’hi, perquè semblen de mentida, com si el vent se les hagués d’emportar metres i metres o com si l’aigua de la pluja les hagués de desfer. Però lluny d’això, tenen una estructura molt sòlida que es fa visible per dins, amb més d’un revestiment, plàstic per tenir un bon aïllament i un trenat de fusta que els hi dóna la forma.

Concretament buscava unes Bozires d’una família Kyrgyz que m’havien comentat que es feien el seu propi iogurt i que ahir els vaig prometre que avui els n’aniria a buscar un litre.

Després de la matança, toca fer net... nyam!

Netejant les tripes i preparant la carn que ha d'anar al C1

Entrega de diploma i samarreta que han fet cim

De moment, però, ens conformem en viure una tarda relaxant al CB, sense massa moviment i amb un cel que dóna la benvinguda als primers núvols després de gairebé un dia excels. Un dinar súper complert, amb caldo de patata, pastanaga, carn i herbes, gresca amb tomàquet i cogombre i síndria de postres. Tot això acompanyat per un té verd amb llet.

Dues fantàstiques Edelweis, la flor de neu.

Aprofitant l’escapada del matí, no me’n he pogut estar de calçar-me les bambes després de dos dies aparcades, els pantalons curts, la samarreta de màniga curta, la cinta Buff, l’ipod i les ulleres i anar a córrer fins el final de l’esplanada que dóna accés al primer tram de roca tècnic direcció al C1. He resseguit el replà pel costat esquerra, buscant una bona perspectiva de la cara nord, tot aprofitant que el dia era completament obert. He fet algunes fotografies i he tornat per la ruta normal, saludant a tots els aventurers que es dirigien cap al C1 carregats amb motxilles d’expedició. La tornada, i abans d’arribar a la Bozira dels amics Kyrgyz, m’ha servit per recopilar les diferents varietats de flora que es troben en aquesta zona, en la qual destaca l’Edelweis, una flor de muntanya que costa molt de veure, ja que es forma a grans alçades. Finalment he arribat a la Bozira, i la família m’ha rebut molt amablement, m’han donat el litre de iogurt que ja em tenien a punt (quina confiança que tenen amb la gent) i després d’intercanviar unes paraules (condicionades pel seu poc coneixement de l’anglès) ens hem fet una foto i he desfilat cap al meu campamanet.

Un iogurt 100% natural, amb un gust exquisit, que baixa d’allò més bé. Espès i amb alguns grumolls com m’agrada, he rentat la tovallola, samarreta, mitjons hi m’he presentat a la carpa del menjador per omplir l’estomac. 

La família Kyrgyz que feia el iogurt (falta la mare que tenia vergonya)