DIA 19 (8/8): C1 – C2, esperar una finestra i gaudir de la nostra oportunitat

Embalats, amb la moral pels núvols i unes ganes boges de sumar metres amunt!

Vistes de la cara Nord des de C1, amb lluna plena i cel obert

Després d’intentar aprofitar les poques hores que teníem per dormir i no aconseguir-ho, dono voltes a la tenda durant hores i hores sense poder fer entrar el son. A les 3:00 am, en Marcos em crida des de la tenda del costat, sembla que és hora de despertar les mandres i desfilar cap al menjador. Amb la motxilla mig a punt, toca plegar el sac, sense fer massa enrenou (l’amic siberià amb quí comparteixo tenda està en son profund) i a les 3:30 omplir l’estòmac, ja que ens espera una pallissa important fins el C2. En Dani finalment no ens acompanyarà, ja que el doctor li ha desaconsellat pujar a més a alçada per no agreujar el problema als bronquis.

Moment en què vam passar de la nit al dia! 

Els primers rajos de sol ens regalaven moments màgics!

De ganes no me’n falten, però només de pensar amb la fresca de fora la tenda, l’aire que esdevé una constant i les hores que ens esperen sota la foscor, el subconscient em diu que al llit hi estaré millor. Però no, he de ser fort i superar aquests moments d’indecisió, de compromís, de voluntat i sobretot de sentit comú, ja que sortir més tard seria un error: la calor ens absorviria i tindríem poques hores al C2 per descansar i preparar un possible atac al cim l’endemà. Esmorzem fort fins les 4:00, amb un israelià, un grup de búlgars i un altre grup. Porridge, llet, té, galetes, embotit, pa i aigua. Acabem d’ultimar les motxilles, repartim el material comú, agafem el walki que ens servirà per donar senyals al C1 de la nostra posició i els nostres plans a les hores assignades, i ens posem en marxa. És curiós, però l’amic siberià, ha sortit de la tenda i ens ha fet costat mentre acabàvem de carregar les motxilles, ens abrigàvem i ultimàvem els darrers preparatius. Un comportament poc habitual, però molt d’agrair per part seva, ja que sempre és un suport mental important, quan un company, despreocupadament i podent estar descansant dins la tenda amagat al sac, es vulgui despedir i desitjar-te sort.

Arribats al C1 d'Àsia tours, recullo esquís i cap a la glacera

La paret nord amb les primeres llums ... molt respecte, molta admiració!

En marxa, l’aventura comença! Directes al C2 per tercera vegada en els darrers deu dies. La foscor és total i depenem 100% dels frontals per intuir el camí. Els altres grups fa uns minuts que han arrencat i, a causa dels monticles fins a la glacera no els veiem. Sortim a bon ritme i ben aviat els atrapem abans d’arribar al darrer C1 (Gori-Asi), ja que uns passos de gel entre una esquerda els alenteixen el caminar. Arribats aquí, em toca recuperar els esquís que aquests companys em van guarda el darrer dia. Busco la tenda d’en Nicolay, tothom dorm en aquest campament i no em queda més remei que cridar perquè surti. 
Sense els esquís no sóc ningú. Em sent, em reconeix i em retorna els esquís a canvi d’un meu “spassiva” (gràcies amb rús). Aprofito per fer ús del seu bany comú a uns metres del C1 i en sortir, el dia es comença a aixecar. Les imatges són brutals, un joc de tonalitats càlides que passant del groc al roig, s’enlaira per damunt de les muntanyes. Sobre nosaltres però, encara manen els colors tenebrosos amb el contrast de les estrelles. Travessem l’incòmode replà de la glacera fins al inici del pendent. En Marcos calça els grampons, jo fa una estona que he optat per tirar de les pells de foca i tinc la intenció de pujar tant amunt com pugui amb elles, tot i que avui serà més complicat: hem sortit cinc hores abans i la neu és consistent, més tirant a gel que no pas a granissat de peixateria. Començo amb bon ritme i després d’unes proves, veig que la irregularitat del terreny, em garanteix una tracció molt fiable. Tiro amunt i supero els primers metres, les primeres zetes i les esquerdes més matineres. N’hi ha una que no em permet altre opció que treure’m els esquís i saltar-la, jugant-me part de la meva integritat en menys d’un segon. Després però, ja sé que obrint-me a l’esquerra i fent una gran paràbola per retrobar la traça normal, puc esquivar la resta d’esquerdes grans i així no haver-me de treure els esquís. Acabada la primera pendent, em retrobo amb en Marcos. 

Superant la llarga glacera fins al inici de l'ascens.

Inici del tram de corda fixe, en què canvio esquís per grampons

Anem a bon ritme, però sense presses, ja que no volem malgastar forces. Esquís a l’esquena i crampons a les botes per passar la zona de cordes fixes del tram més dret i les esquerdes més espantoses. L’aclimatació es nota i podem progressar sense parar. El tercer tram també el fem d’una tirada, només parant per jugar amb les capes de roba que ens avisen que el dia ja està en marxa, mentre el sol llueix a l’horitzó, però amb la intenció d’atrapar-nos aviat.

Progressant per la corda fixe. Progresant a gran velocitat!

Arribats a la darrera pujada que coincideix amb un gir de dretes fins al plató, decidim amb en Marcos obrir-nos a l’esquerra, deixant la traça normal per fer un forat que ens servirà de dipòsit el dia que fem l’intent a la nord. Aquí i deixarem tot el material que no necessitem per pujar, de manera que en el descens, ens serà molt més fàcil recollir-lo aquí que si haguéssim de remuntar fins al C2. A uns 100m de la traça i amb la cara nord davant nostra, agafem punts de referència i comencem a cavar per obtenir una cavitat de dimensions importants. Tenim una funda de vivac que ens servirà per recol·lectar totes les coses i aïllar-les de la humitat de la neu. Forat a punt, deixem la funda ja a dins mig coberta de neu per evitar que es congeli i enfilem el darrer tram fins al C2. El sol ja ens ha guanyat i ara som com gotes d’aigua que es van sentint absorvides a cada passa. El contrast entre la nit i el dia, quan fa bon temps, és abismal, i pots passar de congelar-te de fred a cotes baixes a tenir una insolació, una deshidratació o una pàjara a cotes altes. Amb un esforç extra, arribem al C2, coincidint amb una trobada molt especial: els amics bascos ja han tornat de C3 i de fer el seu intent! L’Asier i l’Amaya, van poder provar sort ahir des del C3 cap al cim, però la duresa mental de la inacabable aresta, la força del vent i els núvols que treien el cap a mig matí els van fer agafar el camí de tornada quan ja eren molt a prop d'aconseguir-ho. No obstant, és un gran èxit, ja que van anar improvisant constantment la planificació per diversos contratemps i no van disposar d’una aclimatació amb els dies desitjats. Ens desitgen sort i un “agur” amb regust a “ara us toca a vosaltres apretar les dents i ser forts”.

Fent les últimes valoracions abans de plegar veles.

M’estableixo a la tenda d’en Marcos, ja que la meva era la que feien servir els bascos, i l’han desmuntat perquè han de marxar. Ens passem la tarda desfent neu i menjant liofilitzats per estar ben hidratats i tenir una bona alimentació que aquí dalt, tot i ser vital, és complicat. Un taboulé, una pasta amb salsa de vegetals i formatge i un iogurt de fruits vermells. Tot entra de meravella i després que en Marcos faci una becaina, i jo desfaci litres i litres de neu, ara sóc jo el que necessita un break. Intento dormir, però aquí dalt, a 5400m és complicat, per la zona on està col·locada la tenda (entre rocs i gel), pel vent i perquè l’alçada sempre fa la guitza. Estic enormement cansat, les cames em fan figa i el cap, després de tanta estona esbarallant-me amb el fogonet em dóna un toc d’atenció. Només pensar que d’aquí menys de deu hores és possible que, si el dia està obert, ens haguem de despertar per afrontar gairebé 2000m+ pujant directes per la cara nord, entre seracs i esquerdes i a unes alçades de més de 6000m. És d’aquells moments que et planteges moltes coses, que no saps si les barbaritats que normalment et semblen part de la teva diversió, són realment una necessitat per la felicitat del teu jo. Ara, però, no és moment per pensar això, vam venir amb la idea de donar-ho tot i viure a fons l’experiència de la nostra expedició. Només ens queda un dia d’exigència física i mental a l’alçada, un dia per tocar la nostra glòria, el somni pel que fa tants dies que vivim i ens exprimim intentant fer-lo realitat.

La neu enganxada a les tendes degut a la ventísca que no cesava

Després d’una bona desconnexió, el sol va marxant, són les 19:00pm passades i ens toca preparar el darrer àpat i omplir les cantimplores per sí, a les 2:00am, quan soni el despertador i ens esmunyim per la porta de la tenda, el cel estigui estrellat i lliure de núvols. Una mica de llonganissa, un altre liofilitzat potent de pasta i a fer bullir dues tasses més de neu per reomplir les cantimplores.

A les 22:00pm passades, apaguem frontals, ens colem dins els sacs i fem veure que dormim, amb el neguit posat a què passarà a les 2:00am. Fins ara, la tarda i el vespre han estat molt moguts. Contra les previsions inicials, el dia ha embogit, ha nevat força, ha ventat amb violència i els núvols s’han apoderat del cel, sobretot de les parts altes, fins a ser amos i senyors de tot el nostre voltant. Sembla que serà difícil que quan soni el despertador, el panorama hagi canviat. Tenim un dia de marge que ens dóna més provabilitats, però passar un altre dia sencer aquí al C2, sense poder sortir de la tenda seria molt dur. Volem provar sort quan abans.

Desfent neu sense parar, una constant al C2. Una odissea en els moments de més fred.