El meu ascens ja és història, ara toca recuperar-se i enviar forces amb en Dani!
Avui, des del C1,
veiem el dia amb una altre cara. Després d’haver fet la feina dura, ara ja
només ens queda gaudir de les vistes i esperar en Dani. Em llevo apurant les
8:00, l’hora d’esmorzar, ja que el cos em demana descans. Em noto molt
recuperat, però, les agulletes als bessons i l’esquena es fan notar. Segueixo
donant voltes al moment en què vaig perdre l càmera ... si pogués recuperar
només la targeta ja seria feliç, però ara mateix és impossible.
Em plantejo l’opció
de refer el camí del C1 al C2 havent esmorzat, amb poc pes i procurant un
desgast mínim. Fins a últim moment, veig viable aquesta opció, sobretot perquè
no vull marxar pensant que no he fet tot el que he pogut per recuperar-la. Però
després del dia maratonià i les seqüeles, després de valorar-ho molt, crec que
no tindria cap sentit arriscar-me a pujar per arribar a dalt sense forces per
tornar. Només de pensar en l’aproximació a la glacera amb les botes d’esquí pel
terreny de pedra descomposta i les transformacions de gel al tram final, que
són com trepitjar ous durs, el meu cap es desfà. Però, per altre banda, és la
meva última oportunitat. Si no ho intento avui, ja em puc oblidar per complet
de recuperar-la. Només jo sé on és, fora de la traça per on passa la gent i per
tant, difícilment visible per algun guia o portejador. Si pugés i la trobés,
baixar seria un camí de roses, que només de l’alegria i la fortuna, podria fer
a peu coix. Però si per contra pugés envà, la decepció i la tristesa multiplicarien
l’esgotament fins a la darrera llàgrima, i m’ho farien pagar car. Després de reflexionar-hi
molta estona i de buscar peròs i contres, ho tinc decidit. Les meves imatges i
els moments enregistrats, per bo o per dolent, formaran part de la glacera del
Lenin. Només el record dels moments viscuts i les emocions generades seran dins
meu, això sí, per sempre més. Vull oblidar quan abans aquesta decepció i
entendre que donar-hi voltes no té cap sentit. El més important és que estic sa
i estalvi,que he complert el meu somni i que la connexió amb la muntanya ha
estat total. Un objecte no farà que res de tot això canviï i per tant, que
l’experiència viscuda tingui una altre cara.
Esmorzem de valent
i passem el dia al C1, despoblat i buit com mai per refer-nos i seguir des del
telescopi les evolucions a la nord del Lenin. Si tot va bé, hauríem de ser
espectadors de quatre descensos: els dos nois russos (un amb esquís i un amb
snow), en Topol i en Dani.
Tenim tota la zona controlada, però sense notícies d’en Dani que no fa cas del walki. Les hores passen i fins ben entrada la tarda no podrem saber com els està anant, ja que gran part de l’aresta, així com el cim, no són visibles des del C1 amb el telescopi. Això sí, hem vist a més d’una persona amb material tipus esquí a l’esquena pujant per l’aresta a principi de matí. Sortint a les 4:00, haurien d’arribar al cim amb unes deu hores, i per tant, esperem la baixada cap a la tarda, entre les 14:00 i les 16:00. Sense massa coses a fer al C1, aprofito per rentar-me al riu, rentar mitjons i tenir una mica controlat el material per si demà baixem al CB. Tot el que vaig carregar en dos dies, ara ho hauré de baixar en un i amb només una motxilla de 45 litres.
Es formen els
primers núvols a dalt al cim, però semblen poc importants. Conforme avança el
dia, els perills d’una possible pertorbació augmenten i és bo esperar a darrera
hora, ja que en un clima tant canviant, no saps mai com evolucionarà. Al
voltant de les 16:00 de la tarda, els meus ulls perceben una cordada descendint
del C2 al C1. L’agafo de referència i veig a dues persones més, una mica més
amunt. De sobte, distingeixo un punt negre baixant a prop de la traça a gran
velocitat. És un esquiador! Em dirigeixo ràpidament al telescopi per
descobrir-ne la identitat. Després d’una mica de paciència veig que va acompanyat
d’un snowboarder i per tant, dedueixo que es tracte dels companys russos. Miro
i remiro per tot el voltant, però no sóc capaç de veure-hi ningú més. Superen
la cordada que baixa i estan embarcats en la zona d’esquerdes. Observo
perfectament com es treuen els esquí i la taula per superar la més gran i
després continuen el seu descens. Ni rastre d’en Topol ni d’en Dani. Finalment,
quan ja son força avall, vaig a buscar en Marcos per comentar-li. Els alamans
del C1 em comenten que han vist els meus amics baixant, però jo els hi dic que
no, que són els russos. Només hi ha un amic i no sé on deu ser. Amb el temps de
contestar i mirar endavant, apareix, curiosament en Dani, de darrera les tendes
i amb un posat força desfet. És estrany, ja que si en teoria baixava amb els
russos, no entenc com és que ell ja està aquí i els altre encara esquien la
cara nord.
El fet d’haver
passat la nit sense sac a 6100m (una bogeria per reduir pes, que no crec que
hagi fet cap altre persona), i de reproduir-se-li les els ofecs a la zona dels
bronquis, l’ha fet prendre aquesta decisió. Està decebut per haver-ho tingut
tan a prop, només renunciant-t’hi per la impotència de veure com el cos no
respon després que el dia abans hagués rendit al 200% (va recórrer els 2000m+
del C1 al C3 amb vuit hores). Però al mateix temps content per com es va trobar
el dia anterior i la gran jornada viscuda. Té clar que ho ha intentat i que ho
ha donat tot, i això és el més important. Ha pogut baixar del C3 al C1 dues
vegades amb esquís, i això és tota una proesa.
De sobte apareix en Kanat per rebre’l, i també
en Marcos. Els companys del campament, guies i treballadors s’interessen pel
nostre material i el que havia de ser una rebuda triomfal acaba esdevenint un
mercat envolant per veure qui s’emporta la millor ganga. A nosaltres ens interessa
reduir pes i renovar part del material, i per ells, és tot un luxe obtenir un
material al qual normalment no tenen accés, per impossibilitat o per l’elevat
cost que té en les seves poblacions. Realment sap greu demanar diners a tant
bona gent per un material usat, sobretot perquè sabem que nosaltres en
comprarem de nou sense cap inconvenient. Venen ganes de donar-los el que els
pugui interessar i fer-los feliços a l’instant. La seva devoció per les coses
que portem és total. Però per altre banda, també és dur desfer-te de
l’equipament amb el qual has conviscut durant tants dies, i més sense rebre res
a canvi, quan saps que les hores de treball i el procés per guanyar diners i
mantenir les nostres aficions intactes, no canviarà quan tornem a casa. Serem igual
de pobres, però amb la mateixa il·lusió per dedicar el temps de lleure a viure
la muntanya i la neu en la seva màxima esplendor. Em desfaig de l’arnés, el
frontal, els grampons, la funda, el tibloc, els 4 mosquetons simètrics, la
cantimplora i la funda, el fogonet ETA SOLO, ...
La majoria del
material nou i amb moltes d’emocions per recórrer, però que sé que jo podré
tornar a adquirir i que ells, només pel fet de proporcionar-los-el a un bon
preu, ja m’estaran infinitament agraïts.
 |
| Amb la family del C1! Gran gent ... fins sempre! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada