DIA 16 (5/8): Dia de relax al CB per recuperar forces i acotar logística i planificació

Hora de preparar l'estratègia final: ara ja no valen els dubtes ni les incerteses

A les 7:00am passades, la llum del dia ja no em deixa descansar més. Ha estat una nit molt agraïda, sense vent ni pluja. I sembla que tindrem sol, un dia despejat i que el bon temps tornarà a fer-se notar. El cim i tota la cara nord del Lenin tenen un aspecte màgic, sense cap impuresa i lluint tots els seus aspectes més destacats amb un encant realment fascinant. La Limpkin Rocks, la nord central amb la zona de seracs i l’aresta que forma la ruta normal des del C3.

Esmorzem fort, ou dur, “Porridge”, llet amb pols, galetes i uns M&M que ens va deixar l’amic Cris (company anglès que ens va deixar fa uns dies degut als problemes d’aclimatació i als problemes de salut de la seva mare), una gran persona que malauradament va trobar totes les impossibilitats per gaudir de l’expedició.

A mig matí, el sol apreta de valent i consumim les hores dialogant amb en Hamat, un company iraní que ens explica que té una empresa que organitza expedicions de muntanya al seu país (com per exemple al Damavand, el cim més alt amb 5671m) i altres països com Nepal o Kyrgyztan, on precisament ha vingut amb quatre clients per intentar pujar al Lenin Peak. També ens retrobem amb els amics de Colorado, una expedició de sis nois amb els quals vam coincidir en el C2, ja que tenien una de les tendes al nostre costat. El dia clau que nosaltres vam decidir baixar a les cinc de la tarda amb en Dani, perquè es pronosticava mal temps els propers dos dies, ells van aguantar i l’endemà van tirar cap al C3, per el dia següent, fer cim. Només dos d’ells van aconseguir-ho, degut al fort vent i les temperatures gèlides que voltaven els trenta graus negatius. Ells ja han acabat la seva aventura i avui mateix retornen cap a Osh amb el bus 4x4. Aprofito per tenir una conversa amb en Ryan sobre l’exigència del Lenin Peak i el contrast amb el Denaly (tot i que ell diu que ha passat més fred aquí al Lenin), a tocar de casa seva i que consideren la muntanya més maca. M’ensenya diferents imatges de quan hi van estar ... enveja sana! El vol amb avioneta fins la glacera, l’aresta final, les parets típiques d’Alaska, la poca infraestructura que hi ha que fa que t’hagis d’espavilar... “maybe next year” li deixo anar.  I és clar, em parla de casa seva, Colorado un territori màgic per les muntanyes de més quatre mil metres, les impressionants nevades que els acostuma a caure a l'hivern i la bona roca que hi ha per escalar a l’estiu. Sens dubte, un lloc per deixar-s’hi veure en alguna aventura que esperem, deixi de ser un somni.

El dinar entra d’allò més bé, repetim de pasta i fem ús de la llonganissa de casa que encara ens queda per acompanyar-lo.

Després d’anar observant com el cel s’obre coincidint amb la caiguda del sol, deixo constància dels fets viscuts i amb xancles, pantalons curts i samarreta de màniga curta m’endinso en la vall a buscar iogurt. Els amics francesos em van comentar el darrer dia que eren aquí, que hi havia una “yurta” d’una família Kyrgyz que es feien el seu propi iogurt amb la llet de les vaques. Una de les meves delícies, i a més, tant natural com autèntic de la terra. Aprofito que el dia és bo per anar a conèixer-los. Tot i que hi ha forces “yurtes” al llarg de la vall, intueixo quina és perquè n’hi ha tres de juntes i no hi ha tendes pròpies d’una empresa al voltant. Em dono a conèixer i els pregunto si tenen iogurt. Ràpidament, l’home d’uns quaranta anys (d’aparença cinquanta o seixanta), envoltat de les tres filles em dirigeix a una de les “yurtes” i m’ensenya una cassola plena de iogurt. La meva intenció era assabentar-me’n per anar-ne a buscar l’endemà, però l’home ja me’n vol omplir una ampolla de litre. Aconsegueixo explicar-li que li aniré a buscar l’endemà i quedem entesos. Quedo bocabadat amb les “yurtes”, que ells n’hi diuen “Bozira” o “Gotzia” i quan em giro per despedir-me em treuen una tassa de iogurt fresc i em conviden! Tot un detall. L’Assaboreixo fins a l’última xupada de cullera, és boníssim. Aprofito per demanar-los permís per veure les “bozires” i molt extrovertits, me les ensenyen de dalt a baix. L’Aika, la filla gran em demana informació i m’apunta el seu contacte per si un altre any vull compartir amb ells una experiència al Lenin. També coneix-ho la filla petita, l'Atzaras.

Esplèndides vistes des del CB, sota un cel serè i un clima tranquil!

Lluny de totes les empreses que he vist, aquesta és molt més autèntica, viscuda i concorreguda amb gent autòctona, que, si bé no t’aporten tants serveis (la tenda l’has de posar tu on vulguis, no hi ha dutxes d’aigua calenta, no hi ha llum, ...), et permet conviure i endinsar-te en la cultura del país al màxim.

La nit queia i el cel semblava inmune a qualsevol núvol.

Una anècdota més al gran recull d’experiències que m’emporto d’aquest país. I aquesta és de les que et toca endins, ja que quan voltes arreu del món, una de les coses més maques, és poder compartir moments amb la gent típica de la zona, la que generació rere generació fa possible que tu siguis allà, coneixent part del seu patrimoni i les seves costums.

La nit arriba i jo, content com un gínjol, em prenc una dutxa abans de dirigir-me al menjador per sopar. Overbooking extrem, hi ha més de vuitanta persones al campament, les tendes són plenes i ara comparteixo sostre amb en Huges, un amic francès que vaig conèixer al C1 i que ja ha tornat després de desistir el dia de cim a 6500m per vent i fred.

El sopar és de només un plat i encara gràcies, ja que amb tanta gent, feines han tingut les cuineres a preparar menjar a per a tothom. Arròs amb carn i una mica d’ensalada, pa casolà fet al matí que recorda a un brioix (realment bo) i un té calent per despedir el dia.

Aprofitant el cel obert, pujo dalt el turó del costat del campament per veure les últimes llums i les tonalitats que agafa el cel i la muntanya, un joc de color màgic que només hem pogut gaudir dos dies des que som aquí. Sembla que serà una nit estrellada, mostrant el seu costat més màgic i brillant.

Somnis avançats ... la nord del Lenin sembla no tenir son!

Abans d’adormir-me, en Huges, m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb la seva estància durant tres anys al Tíbet, del qual sen sent resident (tot i ser originari de Niça), com la forta repressió que els xinesos tenen amb els tibetans que reclamen la seva independència. També m’explica que treballava per una empresa sueca que s’encarregava del control de la sang i l’orina d’esportistes professionals de ciclisme (UCI), de tennis (ATP) i de natació entre d'altres. També parlem de les seves altres experiències amb l’alpinisme de grans dimensions, com les expedicions a l’Aconcagua i al Cho Oyu, on van fracassar i molts dels seus companys (eren vint-i-quatre en total) van patir congelacions irreversibles a mans i peus.
És tard i el son ens reclama. Demà serà un nou dia.