Hora de preparar l'estratègia final: ara ja no valen els dubtes ni les incerteses
A les 7:00am
passades, la llum del dia ja no em deixa descansar més. Ha estat una nit molt
agraïda, sense vent ni pluja. I sembla que tindrem sol, un dia despejat i que el
bon temps tornarà a fer-se notar. El cim i tota la cara nord del Lenin tenen un
aspecte màgic, sense cap impuresa i lluint tots els seus aspectes més destacats
amb un encant realment fascinant. La Limpkin Rocks, la nord central amb la zona
de seracs i l’aresta que forma la ruta normal des del C3.
Esmorzem fort, ou
dur, “Porridge”, llet amb pols, galetes i uns M&M que ens va deixar l’amic
Cris (company anglès que ens va deixar fa uns dies degut als problemes d’aclimatació i als problemes de salut de la seva mare), una gran
persona que malauradament va trobar totes les impossibilitats per gaudir de
l’expedició.
A mig matí, el sol
apreta de valent i consumim les hores dialogant amb en Hamat, un company iraní que ens explica que té una empresa que organitza expedicions de muntanya al seu
país (com per exemple al Damavand, el cim més alt amb 5671m) i altres països
com Nepal o Kyrgyztan, on precisament ha vingut amb quatre clients per intentar
pujar al Lenin Peak. També ens retrobem amb els amics de Colorado, una
expedició de sis nois amb els quals vam coincidir en el C2, ja que tenien una
de les tendes al nostre costat. El dia clau que nosaltres vam decidir baixar a
les cinc de la tarda amb en Dani, perquè es pronosticava mal temps els propers
dos dies, ells van aguantar i l’endemà van tirar cap al C3, per el dia següent, fer
cim. Només dos d’ells van aconseguir-ho, degut al fort vent i les temperatures
gèlides que voltaven els trenta graus negatius. Ells ja han acabat la seva
aventura i avui mateix retornen cap a Osh amb el bus 4x4. Aprofito per tenir
una conversa amb en Ryan sobre l’exigència del Lenin Peak i el contrast amb el
Denaly (tot i que ell diu que ha passat més fred aquí al Lenin), a tocar de casa
seva i que consideren la muntanya més maca. M’ensenya diferents imatges de quan
hi van estar ... enveja sana! El vol amb avioneta fins la glacera, l’aresta
final, les parets típiques d’Alaska, la poca infraestructura que hi ha que fa
que t’hagis d’espavilar... “maybe next year” li deixo anar. I és clar, em parla de casa seva, Colorado un
territori màgic per les muntanyes de més quatre mil metres, les impressionants
nevades que els acostuma a caure a l'hivern i la bona roca que hi ha per escalar
a l’estiu. Sens dubte, un lloc per deixar-s’hi veure en alguna aventura que
esperem, deixi de ser un somni.
El dinar entra
d’allò més bé, repetim de pasta i fem ús de la llonganissa de casa que encara
ens queda per acompanyar-lo.
Després d’anar
observant com el cel s’obre coincidint amb la caiguda del sol, deixo constància
dels fets viscuts i amb xancles, pantalons curts i samarreta de màniga curta
m’endinso en la vall a buscar iogurt. Els amics francesos em van comentar el
darrer dia que eren aquí, que hi havia una “yurta” d’una família Kyrgyz que es
feien el seu propi iogurt amb la llet de les vaques. Una de les meves delícies, i a més, tant natural com autèntic de la terra. Aprofito que el dia és bo per anar a
conèixer-los. Tot i que hi ha forces “yurtes” al llarg de la vall, intueixo
quina és perquè n’hi ha tres de juntes i no hi ha tendes pròpies d’una empresa al
voltant. Em dono a conèixer i els pregunto si tenen iogurt. Ràpidament,
l’home d’uns quaranta anys (d’aparença cinquanta o seixanta), envoltat de les
tres filles em dirigeix a una de les “yurtes” i m’ensenya una cassola plena de
iogurt. La meva intenció era assabentar-me’n per anar-ne a buscar l’endemà,
però l’home ja me’n vol omplir una ampolla de litre. Aconsegueixo explicar-li
que li aniré a buscar l’endemà i quedem entesos. Quedo bocabadat amb les
“yurtes”, que ells n’hi diuen “Bozira” o “Gotzia” i quan em giro per
despedir-me em treuen una tassa de iogurt fresc i em conviden! Tot un detall.
L’Assaboreixo fins a l’última xupada de cullera, és boníssim. Aprofito per demanar-los
permís per veure les “bozires” i molt extrovertits, me les ensenyen de dalt a baix. L’Aika, la
filla gran em demana informació i m’apunta el seu contacte per si un altre any
vull compartir amb ells una experiència al Lenin. També coneix-ho la filla
petita, l'Atzaras.
 |
Esplèndides vistes des del CB, sota un cel serè i un clima tranquil! |
Lluny de totes les
empreses que he vist, aquesta és molt més autèntica, viscuda i concorreguda amb
gent autòctona, que, si bé no t’aporten tants serveis (la tenda l’has de posar
tu on vulguis, no hi ha dutxes d’aigua calenta, no hi ha llum, ...), et permet
conviure i endinsar-te en la cultura del país al màxim.
 |
La nit queia i el cel semblava inmune a qualsevol núvol. |
Una anècdota més al
gran recull d’experiències que m’emporto d’aquest país. I aquesta és de les que
et toca endins, ja que quan voltes arreu del món, una de les coses més maques,
és poder compartir moments amb la gent típica de la zona, la que generació rere
generació fa possible que tu siguis allà, coneixent part del seu patrimoni i les
seves costums.
La nit arriba i jo,
content com un gínjol, em prenc una dutxa abans de dirigir-me al menjador per
sopar. Overbooking extrem, hi ha més de vuitanta persones al campament, les
tendes són plenes i ara comparteixo sostre amb en Huges, un amic francès que
vaig conèixer al C1 i que ja ha tornat després de desistir el dia de cim a
6500m per vent i fred.
El sopar és de
només un plat i encara gràcies, ja que amb tanta gent, feines han tingut les cuineres
a preparar menjar a per a tothom. Arròs amb carn i una mica d’ensalada, pa
casolà fet al matí que recorda a un brioix (realment bo) i un té calent per
despedir el dia.
Aprofitant el cel
obert, pujo dalt el turó del costat del campament per veure les últimes llums i
les tonalitats que agafa el cel i la muntanya, un joc de color màgic que només
hem pogut gaudir dos dies des que som aquí. Sembla que serà una nit estrellada,
mostrant el seu costat més màgic i brillant.
 |
Somnis avançats ... la nord del Lenin sembla no tenir son! |
Abans d’adormir-me,
en Huges, m’explica un munt d’anècdotes relacionades amb la seva estància
durant tres anys al Tíbet, del qual sen sent resident (tot i ser originari de
Niça), com la forta repressió que els xinesos tenen amb els tibetans que
reclamen la seva independència. També m’explica que treballava per una empresa
sueca que s’encarregava del control de la sang i l’orina d’esportistes
professionals de ciclisme (UCI), de tennis (ATP) i de natació entre d'altres. També
parlem de les seves altres experiències amb l’alpinisme de grans dimensions,
com les expedicions a l’Aconcagua i al Cho Oyu, on van fracassar i molts dels
seus companys (eren vint-i-quatre en total) van patir congelacions
irreversibles a mans i peus.
És tard i el son ens reclama. Demà serà un nou dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada