DIA 15 (4/8): Dia de relax al CB

Després de tanta pallissa, un dia sense esforços es fa avorrit

Després de gairebé deu dies seguits per sobre els 4400m, culminant els 6130m del C3 com a punt més alt, tornar al CB és senyal de tranquil·litat i de calma. Els dies es veuen d’una altre manera, a vegades, fins i tot, tens la sensació de perdre el temps, de no aprofitar aquells valuosos instants que es consumeixen dia rere dia. És com si estan aquí, cos i ment restessin en pau i harmonia, però el teu interior es sentís traïdor per no està donant el millor de tu mateix i exprimin-te a dalt la muntanya.

Òbviament, aquesta sensació és fruit de l’elevada activitat que portem a terme en el dia a dia. El cos necessita dies de transició, d’adaptació i sobretot de repòs per refer-se i està a punt per a la pròxima aventura. Sovint, aquests dies no els valorem suficient, i és llavors quan aquest ens posa a to, en forma de sobrecarrega, pajara, sobreentrenament, ...

Dia gris gris a dalt el monte. Avui, enlloc com al CB ...

Avui, m’he llevat a les set passades, fins que la llum del dia m’ha fet la guitza i no he pogut clocar els ulls més estona. La nit ha estat llarga i força remoguda, amb unes quantes desvetllades per insomni, vent, pluja, ... però no em puc queixar. És dels dies que he dormit més. A quarts de nou, em presento al menjador per agafar energia, tot i que avui, crec que no la necessitaré. Aprofito el matí per netejar la roba més important, pantalons i samarreta tèrmica, mitjons interiors i exteriors de llana i els pantalons que fa dies que em serveixen de pijama. Sota un dia realment fred (les temperatures han baixat ben bé 5 graus des que vam arribar) i en el que, el sol sembla no voler treure el cap, posar les mans sota l’aigua freda és tot un suplici. La mare francesa em veu i em comenta que en el camp base hi ha rentadora, però jo em nego a fer-ne ús. Si ja disposem de proutes facilitats, crec que arriba un punt en què t'has de plantejar on ets i per què, seguir l'essència que caracteritza una expedició amb els costums i estils de muntanya típics i obidar-te de les coses innecessàries. A més, és la forma de passar el matí, distreure’m, i sentir-me útil. 

Esbós del CB des del turonet que hi ha a l'entrada. Feu volar la imaginació ...

Finalment, a mig matí surt el sol i aprofito per entrar en calor, estendre la roba per l’endemà tenir-la a punt i dibuixar des del turó del costat de CB. La música és un punt d’inspiració que m’ajuda a centrar-me en el meu món. L’estona passa volant aquí dalt (tot i que és un fet subjectiu, ja que els segons, minuts i hores, corren com  a cada racó del món), i en un tres i no res ja és hora de dinar. Serà l’últim àpat amb els francesos i amb els dos amics de Singapur que vaig fer la nit abans (un dels dos va tenir problemes estomacals al C3 i després de passar-hi la nit van decidir baixar i donar per finalitzada l’expedició). Havent dinat, aprofito per tombar-me una estona, deixar la motxilla a punt i descansar per complet.

No fa net, els núvols juguen a fet i amagar amb el fons blau.

Unes hores més tard, vaig al menjador per escriure una mica més i prendre un té amb llet que entra de meravella. Em despedeixo de la família francesa, la qual, molt amablement m’ofereixen l’oportunitat de fer ús del seu apartament a Les Deux Alps si algun dia volem pujar als Alps francesos al hivern. Tot un detall, i més, atenent que les ganes de trepitjar els grans descensos i la neu de Le Grave, fa anys que em persegueixen. De sobte, mentre estava concentrat recordant experiències i plasmant-les, apareix en Marcos per la porta de la carpa, i rera seu en Dani. Quina alegria, ja han tornat del C1 i el C3 respectivament. Ens expliquem anècdotes i em comenten que estan valorant un possible ascens directe per la nord del Lenin, aviam quina és la meva opinió. Veient l’exigència de pujar de C2 a C3 carregats de pes i la dificultat que té l’aresta de 8 quilòmetres del C3 al cim, recuperem una opció que ja havíem valorat els primers dies. Ara, però, després d’haver tastat el terreny in situ i de conèixer les distàncies i les complicacions tècniques de cada indret, tenim més informació de cada zona concreta, i tenim un punt de vista més objectiu. En el fons, és el nostres estil, pujar el que després volem baixar, per saber-ne les condicions, comprovar de primera ma tots els racons i tenir clara la línia de baixada, així com tenir una escapatòria en tot moment en cas de mal temps o complicacions físiques (el fet de portar els esquís a l’esquena ens permet fer el canvi pels crampons i tirar-nos avall en qualsevol moment). El problema, en aquest cas desavantatge, es divideix en dos: una paret vertical de 35-45˚ que pot arribar a 2000 metres, i que només disposem de quinze hores per assolir-la i el fet d’estar en un punt crític constantment, exposat per les allaus, seracs i possibles esquerdes amagades. Aquí dalt som més morts que vius, ja que estem a les mans de la muntanya i difícilment salvaríem un problema greu.

A priori, la idea seria descansar un o dos dies a C2, i quan trobéssim una nit oberta aventurar-nos a la mitja nit per enfilar cara nord amunt. La línia directe fins al cim, controlant bé la zona de seracs i decidint a últim moment si optem per pujar per la línia de l’esquerra (la que acostuma a baixar la poca gent que esquia la nord) o la diagonal de la dreta (amb més inclinació però més directe) que aquest any encara no ha baixat ningú, i molt menys han pujat. Faríem un dipòsit amb els sacs, màrfegues, fogonet i material no necessari a mig camí, el qual enterraríem i recolliríem al baixar.

La idea queda en "stand by", ja que ara toca recuperar-se i agafar aire. En Dani ha passat una nit molt dura a C3 i ha baixat directament a CB, i en Marcos sembla que es vol reenganxar a la possibilitat d’afrontar la nord de pujada i baixada.

Despedint el dia amb la nord coberta de núvols.

Sopar calent, amb una mica de coca (que devorem com animals salvatges), dutxa i cap al llit.