DIA 14 (3/8): C2-C1-BC skiing with Poland family

Amb la feina feta, és hora de recuperar forces a menys alçada

Iniciant el descens, en grup i sota un dia perfecte

Ultra motivat, després de l’ascens al C3 el dia anterior, ens llevem amb en Dani sobre les 7:00 passades a la tenda dels bascos, al C2. Jo, amb la feina feta, prefereixo tirar avall per recuperar forces entre el C1 i el CB, i preparar l’atac final En Dani i en Marcos, opten per tirar amunt a les 8:00, per intentar arribar al C3 i fer-hi nit. Dit i fet, ells arrenquen sota un dia gèlid, obert i amb bona visibilitat a les parts altes, però tapat i amb núvols amenaçadors del C2 en avall. La meva idea, és esperar que passin entre una i dues hores desitjant que la boira i els núvols s’esfumin, la temperatura pugi i trobi més gent tant de pujada com de baixada en la ruta del C2-C1, ja que hauré de passar sol per la zona de seracs i esquerdes. Aprofito per netejar la tenda, empaquetar tot el que no ens fa falta ara, però que necessitarem el dia d’un hipotètic atac al C3 i al cim (fogonet, espetec, ametlles, jaqueta de plomes, ulleres de màscara, màrfega i manoples), i deixar-ho a la tenda de material que té AK-SAI (la nostra empresa) i per plegar el sac i carregar la motxi amb el que m’emporto al C1. Casualitats de la vida, amb el cap dins la tenda i el cul a fora, sento derrapar uns esquís a l'exterior ... - qui deu ser?- De cop apareixen 4 esquiadors (dos homes i dos dones) i es planten just al meu costat, que fins fa un dia hi havia una tenda i ara hi ha un forat buit. Amb unes motxilles carregades fins a rebentar, esquís de competi i molt ben equipats, s’asseuen i es disposen a desfer neu i menjar una mica. Jo, bocabadat, intento descobrir més coses amb la mirada, fins que no puc més i els pregunto si baixen cap al C1. Em responen que sí, un cop hagin acabat d’hidratar-se i alimentar-se rependran el seu camí cap avall. Jo encantat, els dic si els fa res que m’ajunti amb ells, ja que els meus companys han tirat cap amunt, al C3, i prefereixo travessar la zona perillosa d’esquerdes amb companyia. Molt simpàtics, però un pèl tancats em responen, -Yes, you can follow us.- De conya, ja no hauré de baixar sol, un fet que realment em tenia força atemorit, sobretot atenent la nevada de la tarda-nit anterior que podria haver tapat algunes esquerdes i les traces de baixada per la dreta, que és on es pot baixar amb continuïtat anant amb esquís.

Neu excel·lent, deixant rastre amb molt de style!

Tenda impecable i jo que em preparo per un descens de més de 1000m (que ja vam fer l’altre dia amb en Dani a córrer cuita) però que avui pinta millor: neu fresca i el dia que es va obrint. Un cop han carregat l’arsenal que porten, les dues noies joves, el noi una mica més gran i un home veterà que sembla el pare d’una d’elles, arrenquem. Travessem la primera zona sense problemes, remem i comencem el descens. La neu és realment bona, i tots 4 esquien de meravella.

Air Kyrgyz, les millors volades en els llocs més extrems!

Aprofito les parades quan ens falta l’aire, o passem situacions complicades i ens esperem un als altres, per fer-los preguntes. Em comenten que són polonesos, que ahir van fer cim, però que els esquís els van deixar al C3, ja que no veien en condicions la baixada per la nord .Van trigar només 8h (una bestiesa), és el seu dotzè dia a les valls del Lenin, ... Una d’elles porta un polar amb la serigrafia de la cursa al Font Blanca 2014, i al sentir-me tant identificat no puc estar-me de preguntar-li si van participar-hi, ja que és com la meva segona casa aquella zona. Hi van participar totes dues, fent parella i com a representants de l’equip polonès. Només veient el material, la forma d’esquiar i el que han fet, ja entenc que són una referència al seu país. Curiosament però, l’Anna em diu que la competició li agrada però és massa dura i cansada, que ella prefereix baixar corredors i canals amb forces graus ... el que vindria a ser esquí extrem! Ja al final de la glacera, a punt d’arribar al seu C1, que és el primer dels 7 o 8 que hi deu haver passada la glacera, fa broma dient que jo amb aquests esquís ho tinc millor en aquesta zona, ja que és tot gel i ple de transformacions ondulades ... jo li responc que la meva passió són els esquís amples, el freeride i disfrutar de baixades tècniques, la competició no està dins les meves aficions. No l'hi trobo sentit.

Darrers girs abans d'arribar a l'esplanada, entre glacera i morrena

Acabem de recòrrer la glacera amb els esquís a l’esquena, l’altre noia i el noi jove ja són a tocar del seu C1 (Fortune) i l’Anna, l’home més veterà (que sembla ser el seu pare) i jo i arribem en pocs minuts. Ens donem els contactes per poder-nos enviar els vídeos i ens despedim després d’una gran baixada, amb unes condicions excel·lents. Ells, estan exaltants, ja que han fet cim i ja són a baix. Només els queda la tornada al CB i esperar que els portin el material. A mi, encara em queda un llarg camí, ja que tot just he completat la meva aclimatació, tinc trenta minuts fins al meu C1 i m’agradaria baixar al CB per descansar-hi dues nits (segons els russos, és la millor aclimatació possible, ja que a 3700m el descans i la recuperació són molt més eficients). Aprofito per deixar els esquís en el C1 d’Asia Tours, ja que així no els hauré de carretejar del meu C1 fins la glacera el dia que intentem pujar al cim i després de 25’ arribo al meu C1. Disposat a baixar a CB havent dinat (una pallissa d’11km amb la motxi mig carregada, el cel amenaçador, la obligació de travessar el riu i segurament mullar-me, el camí de pedra descomposta inacabable i unes rampes importants), faig el canvi de material, em trec la roba d’esquí per agafar els pantalons curts i els mitjons lleugers Boreal, canvio les botes d’esquí per les bambes, poso els botins a ventilar, em rento el cap i els peus, que després de quatre dies és un plaer i organitzo el que m’enduré i el que deixaré al C1. Tot a punt, a les 13:00pm ens fiquem a dinar, boníssim, caldo de patates, pestanaga i bolets i arròs, amb albergínia i una mica de carn.
De postres síndria i préssec amb almívar! Un luxe a 4400m! Aprfofito per fer-me una llet ben calenta. Després de tanta teca, arriba el baixón i les ganes de tumbar-me una estona (fet que no hi comptava). No obstant, pronostico unes tres hores fins al CB, de manera que podria sortir a les 15:00pm de la tarda per assegurar arribar abans de les 19:00pm i tenir sopar. Dit i fet, estenc el sac i faig veure que dormo uns minuts. Quan crec que em toca plegar veles, la cremallera de la tenda s’obre ... atordit, pensant que és el supervisor del C1 que l’hi he dit que marxaria a CB i no faria ús de la tenda, apareix en Marcos. Tota una sorpresa, ja que en teoria, ell i en Dani pujaven a C3 per fer-hi nit. “N’estic fins els collons” diu sense saludar. Destrossat i força abatut, diu que ja se’n ha cansat de tan pujar i baixar, que és un conyàs i que se li han acabat les ganes. Pel que sembla, ha deixat el walki, menjar i el fogonet amb en Dani que volia seguir. L’intento consolar, però ho té molt clar i en el fons, tampoc és un fracàs per ell. Li comento que estic  ultimant l’equipatge per fugir al CB, per passar-hi dues nits. Em rento les dents i em despedeix-ho. Quedem que en principi en Dani baixarà l’endemà a C1 i que jo en dos dies hi arribaré per dinar. El dilema serà saber si en Dani haurà arribat a C3 i si, quan baixi, també voldrà arribar-se a CB per recuperar (si és així, perdrem un dia i el temps ara mateix és or, ja que la meteo pot girar-se i fer-nos perdre dies sense cap altre remei). Surto molt motivat, amb pocs minuts arribo al riu, creient que anant lleuger podré travessar-lo sense cap problema, però lluny d’això, baixa crescudíssim i em recorro metres i metres amunt i avall buscant el millor lloc per saltar. No el trobo i començo a desesperar. Finalment, després de quinze minuts temptejant, decideixo jugarme-la en un punt que si recolzo bé el peu crec que superaré. Però l’embranzida no és suficient i poso el peu esquerra dins al riu. Merda! Tant temps perdut per acabar sucant la pota. No hi ha temps per rondinar i retrobo el camí per superar les primeres rampes i la zona de la tartera. Volo pels camins amb la morrena al costat i després de molta estona atrapo les primeres persones. Curiosament, són els amics francesos, que després que l’Olivier fés cim ahir, han decidit tornar al CB. Pujo al coll de 4157m pel dret i sense parar (el que fa l’aclimatació és brutal, ja que fa una setmana em queia la llàgrima per arribar a dalt i el cap em torturava de valent). Passat el coll, ve una baixada de terra amb molta pendent fins a la zona de prats i marmotes, un terreny que m’encanta per deixar-me anar i sentir la llibertat sota control. Però no val a badar, una caiguda aquí, seria fatal, ja que els dos-cents metres de desnivell fins al riu són un fet.

Fent amistat amb les marmotes (n'apareixien per tot arreu)

Arribo als prats i ja encaro els darrers girs pedregosos abans de la gran esplanada de tres quilòmetres fins arribar al CB (una tortura psicològicament). Aprofito per fer amistat amb algunes marmotes i captar les seves reaccions, així com per gaudir d’un paisatge que agafa el to verdós que fa dies que no veig. Arribo al gran pla i amb l’ajuda dels bastons i la música, faig passar més ràpid els metres que em queden. Tot i això, sembla no acabar-se mai! Quan ja porto la meitat del camí superat, i amb el meu camp en el punt de mira al CB, atrapo una noia i un home més veterà. No pot ser! Són l’Anna i el senyor gran, amb quí he esquiat del C2 al C1 aquest matí! Els saludo i els dic què tal, però ells no em reconeixen vestit de curt i amb bambes. M’expliquen l’aventura del matí, fins que els tallo i els hi dic que hem esquiat junts aquest matí. Al·lucinen i queden bocabadats, ja que la casualitat és brutal. No entenen que baixi al CB si vull fer cim, i menys el mateix dia que he baixat de C2. Jo els explico que la meva idea és descansar a fons a menys alçada i tornar amunt en dos dies. L’Anna fa de traductora (ja que l’home no domina l’anglès), i fem conya, dient que el meu campament “is always the last one” i el seu “the first one” i amb quatre paraules en català, que sap d’algun amic de casa nostra, ens despedim entre paraules de Good luck!

Content com un gínjol després d’haver pogut esquiar amb quatre grans esquiadors i esquiadores i haver omplert la llista d’amistats, enfilo el darrer tram fins al meu campament, ja només mig quilòmetre i em retrobaré amb el nostre punt de partida, amb les comoditats que té i amb la possibilitat de fer una dutxa d’aigua calenta després de gairebé deu dies. Dues hores clavades, obro la porta d’accés i em disposo a fer un reconeixement ràpid de cada detall, buscant possibles canvis. El cap de campament, en Guia, em dóna la benvinguda i curiosament, en llençar els bastons per prendre’m un sospir, veig en Dima, un guia d’Uzbekiztan, que m’he trobat a primera hora al C2 quan m’explicava que havia de baixar un client perquè estava tocat, també hem coincidit al C1 a fora les tendes i ara al CB. Curiositats com la de l’Anna, que fan més agradable i interessant l’estància. Molt amablement, m’ofereix la seva tenda per compartir nit, i jo, encantat, accepto l’oferta. Deixo les coses i ràpidament me’n vaig a la dutxa per expulsar totes aquelles olors acumulades a l’alçada que genera la suor i la impossibilitat de canviar-te la roba. Aquesta és una de les grandeses de l’alta muntanya, el fet de conviure amb les teves olors i d’acceptar-nos tal com som, sense manies ni diferències.

L’aigua calenta em recórrer de dalt a baix, resseguint totes les direccions possibles, calant a tots i cadascun dels meus orificis com els afluents d’un riu. La duresa de la muntanya, sempre fa més plaents els moments gratificants ... és la recompensa instantània a un procés llarg i exigent, que tot i només ser íntima, acabes vivint molt intensament.

Com nou, però sense la màrfega, la jaqueta de plomes i les malles gruixudes que estan al C2, sense el sac de dormir ni la crema hidratant ni el sabó al C1, però amb la sensació de viure un dels moments més descansats de l’expedició, en el qual les preocupacions desapareixen per moments i només existeix la paraula desconnexió. Sobretot perquè fins al moment tot a sortit sobre rodes, s’ha patit, s’ha lluitat pel que ens havíem proposat, s’ha suat cada gota fins al final i s’ha disfrutat en un terreny que desconeixíem per dimensions, però que vivíem des que vam iniciar la logística des de Manresa.   

Nét i polit, remeno el petate buscant roba que em serveixi per fer capes. Mitjons gruixuts malla prima i pantalons, tèrmica, polar i armilla i gorro de llana ... i segueixo tenint fred! He baixat al CB per tenir millors comoditats i sembla que el fred i el vent apreten més que en el C1.

Després d’un gran sopar en el qual els francesos em conviden a formatge del Massís Central i a una espècie de salsitxón, em poso a escoltar música i escriure una mica. Les hores passen i el dia cau. La desconnexió sembla tenir fi, en veure que cada cop fa més fred i que la idea de dormir dins la funda de bivac carregat de roba, no serà tan productiva. Pregunto amb en Simon si tenen blanckets, però no m’entenen i m’acaben oferint un sac de dormir. Pagant, és clar, un lloguer de 5€ la nit. Em surt la vena catalana i renuncio a ell, ja que jo només volia una manta que complementés el material que ja tenia. Ells però, deixen els diners de banda i m’ofereixen el sac de totes ... quina gran gent, m'acaben de donar tota una lliçó d'humilitat, companyerisme, humanitat i generositat! (I que miserable que sóc jo... però vam arribar amb la idea de gastar el mínim i pagar per una cosa que tens, però no a mà, em fa quedar en evidència). A les 22:00pm en punt, tanquen els llums de la carpa menjador i tothom desfila cap a les tendes. Sembla que serà una de les nits més tranquil-les fins al moment. En Dani possiblement al C3, morint-se de fred i en condicions extremes, en Marcos al C1 després d’avortar missió i jo al CB amb totes les necessitats cobertes. Sóc un autèntic privilegiat!