DIA 20 (9/8): Arriba el gran dia, cel obert i juguem la nostra carta del C2 al Lenin Peak per la nord

Que el despertador soni a les 2:00am, que faci un fred que pela i que les cames flaquegin ... time to climb up!

Aproximació del C2 fins al dipòsit que havíem fet el dia abans

L’estona que resta per saber si és cara o creu, passa volant. Ni tan sol hem pogut fer valer el son que viu el nostra interior que ja són les 2:00am. Quina mandra, quin pal, això de matinar per regalar-se una pallissa és molt dur. En Marcos treu el cap a fora la tenda, jo creu-ho els dit perquè digui que el dia és lleig i que millor no gastar forces, tot i que en teoria és pitjor perquè ens torturarem una jornada més a l’alçada del C2, desgastant-nos i portant al límit el marge de dies que tenim per afrontar l’ascens final. Em mira i em diu que el dia és net, ni un núvol a la vista, un cel seré que brilla amb milers d’estrelles. Ho comprovo amb els meus propis ulls, sembla mentida, el vent ha anat per feina hi s’ha cruspit totes les impureses. Sembla que no tenim excusa, és el nostra dia i l’hem d’aprofitar tot i la duresa mental i física que això suposa. Ens mirem de nou i decidim tirar endavant l’aventura. Bullim aigua, que ens costa gairebé mitja hora, ens mengem uns mueslis liofilitzats, unes galetes de xocolata i bevem força aigua. Pleguem tot el material, que ja ens costa una bona estona, ens abriguem força ja que a la tenda fa un fred que pela i el que ens espera a fora és una onada siberiana amb ganes de guerra. Dos mitjons de llana, dues malles tèrmiques, els pantalons, una samarreta tèrmica, el primaloft i el plomes, el buff i la cinta windstopper, el passamuntanyes, el casc i la caputxa a sobre. Plegar sacs, màrfegues, recollir tota la bassura, posar-nos els arnesos, i deixar la tenda neta ens costa gairebé una hora. Anem una mica tard, però no hi volem pensar. 

Acabats d'encordar i amb el material innecessari dins del "dipòsit"

Sortim de la tenda, un fred espectacular, els peus i les mans glaçades al moment. Travessem el primer tram d’esquerdes que posen la pell de gallina sent de nit i ens dirigim a la part baixa del C2, on tenim els esquís i la taula de snow. Anem carregats amb la motxilla a rebentar, ja que portem el material que vam portejar fa una setmana i les coses que en Dani ens ha demanat que li baixem. Retrocedim C2 avall, esquivem desenes d’esquerdes sota la llum del frontal i les estrelles, perdem en més d’una ocasió l’estela que marca el camí, però la retrobem. Jo remant amb els esquís i en Marcos amb els grampons, travessem unes zones que si de dia ja fan por, de nit, sense una visió clara, són més perilloses que la mala fava d’en Gargamel. Després d’una bona estona, i un desgast considerable per no haver fet res, trobem les petjades del dia anterior que ens porten al dipòsit. Descarreguem motxilles i omplim la funda de bivac amb els sacs, les màrfegues, el fogonet, les pells de foca que deixo contra la meva voluntat mental (fins al darrer moment no tinc clar si agafar-les per poder evitar en alguns moments no portar els esquís a l’esquena i no enfonsar-me, o deixar-les per reduir pes i anar més lleuger que quan estigui cansat agrairé), ...

El contorn de les muntanyes amb les primeres llums del dia

A la motxilla hi porto dues cantimplores de 1 i 0,75litres, tres gels i dos barretes, sucre en forma de maduixes de gominola, ametlles, mig espetec, Aspirines, Ibuprofens i Diamox, les ulleres de ventísca, la corda de 30m, la funda de les manòples, uns mitjons extra, la funda de Gore Tex, un buff de windstopper, dues càmeres Go Pro, la brújula, els esquís, un sac aluminitzat d’emergència, l’Ipod pels moments més durs, el frontal, la navalla pel fuet ... i algun objecte personal amb carisma.

Arrenquem des del dipòsit encordats, ja que és un terreny molt propens a les esquerdes, a les plaques de gel i amb companyia de seracs per tots costats. La cara nord no és gaire habitual de pujada, i molt ocasionalment de baixada pels agosarats que s’hi tiren des del cim després de fer la ruta clàssica. Millor dit, la cara nord no la puja ningú, ja que és molt exposada, no permet un campament entremig per descansar degut a la seva inclinació constant de més de 35˚ i a més requereix anar fort per afrontar els gairebé 2000m+ que hi ha des del creuament amb el C2. El fet que no la intenti ningú, et dóna la “llibertat” de pujar-la al teu gust, però també t’obliga a obrir traça fins dalt i a tenir molt clara quina serà la línia de pujada per evitar tants i tants llocs exposats. En el fons, és una paret gairebé vertical que sembla no tenir fi, que un cop hi estàs immers, el perill és constant i fins que no en surts no estàs salvat. A tots els entesos dels diferents camps, que els hi parles d’un ascens per aquesta cara, et diuen que és una bestiesa, “it’s very dangerous”! però nosaltres ja fa uns dies que ho tenim clar, el perill que comporta consumir-hi segons, minuts i hores, queda contrarestat pels avantatges que suposa tocar el terreny per on volem baixar, estar més arrecerats del vent que en l’aresta, evitar una nit a l’alçada del C3 i les facilitats per calçar esquís i tirar avall si veiem que la cosa es complica. A més, ens estalviem de deixar material en el C3, que llavors haurem de pagar a preu d’or perquè els portejadors ens baixin fins al C1 (de CB-C1 són 2€ el quilo, de C1-C2 són 4€ el quilo i de C2-C3 8€ el quilo).

Agafant aire i gaudint d'unes vistes privilegiades. El fred seguia

Sortim a gran ritme, impulsats per l’enorme fred que fa, per l’adrenalina d’una experiència que promet ser èpica i per les llums dels frontals que veiem que s’aproximen del C1. Traçem una diagonal perfecte, agafant altitud constantment, per arribar a la zona central de la cara nord, la qual està més aïllada dels seracs. No ens enganyem, aquí hi ha seracs per tot arreu, i de dimensions grandioses que et farien miques si es desprenguessin i caiguessin en la teva trajectòria. Escollim la línia central, una mica a l’esquerra perquè permet pujar amb força verticalitat, només condicionada per unes irregularitats al final. 

Observant les gairebé cent persones que ascendien al C2

En poca estona hem guanyat dos-cents, tres-cents i quatre-cents metres. Amb aquesta velocitat farem cim segur si no ens ho impedeix el temps. El dia ja s’ha aixecat, amb unes vistes impressionants. Després de la gran diagonal, enfilem una traça més vertical, buscant guanyar metres. Mirar avall és un error, ja que sembla que no avancis. Trobem zones amb neu força dura i una mica de crosta. Superem vàries esquerdes que des d’abaix eren imperceptibles. Jo em sento valent i amb molta força, que la veritat no sé d’on he tret. En Marcos, va a un ritme una mica més baix i sovint, sent-ho la corda tensa, fet que em desgasta i em fa aturar-me constantment. Comentem l’opció de desencordar-nos per donar més llibertat al ritme de cadascú i atenent que ja no es veuen esquerdes superats els 5700m. Les vistes són magnífiques, el ramat de persones que pujava del C1 al C2 ara ja són una fila que segueix una traça perfecte al inici de la glacera. Centenars de persones. És el dia que més n’hem vist amb diferència. Com es nota que la mèteo pinta molt bé els propers dies. Continuem avançant i comencem a trobar trams amb neu tova, combinats amb alguns que tenen una cap de crosta a sobre i pols a sota. Això ens perjudica enormement, ja que no només ens fa anar més lents, sinó que també ens exigeix un desgast que aquí dalt és letal. Esquivem com podem les zones de neu pols i busquem els trams més durs, clavant el bastó abans per veure la solidesa de la primera capa. Amb lu simple que seria trobar neu compacte, però segur que llavors ens queixaríem perquè al baixar estaria massa dura. Per mi, l’estat de la neu òptim per una jornada vertical tant exigent, és més aviat tirant a dura i uniforme, però amb un parell o tres dits de neu pols a sobre. Quan la neu és tan tova, sense pells de foca ni relleus constants d’altres companys, en aquestes alçades estàs venut, és inútil lluitar, ja que amb una motxilla carregada i el desgast de les hores t’acaven consumint.

Després d'una cagada imberosímil, tot es veu més clar! 

No tirem la tovallola, ara hem agafat una trajectòria més directe, que puja en la vertical. Tan a prop i tan lluny al mateix temps, sembla que tinguem l’aresta rocosa final a tocar, que arribar a la part alta sigui qüestió de segons, però no, quan estàs en dimensions tan altes, les magnituds no tenen res a veure amb el que els teus ulls perceben. És aquí on el cap juga un paper molt important, ja que sovint, sembla que no avancis, que cada esforç sigui envà, que la muntanya t’allunyi o defugi dels teus intents, però no és així, la barrera mental que es forma només la perceps tu. Avançem metres i metres, creuant grans seracs que dibuixen unes esquerdes profundes i dissimulades en la seva arrel, tot un perill en l’ascens, ja que en més d’una ocasió ens emportem un bon ensurt quan es forma un forat infinit sota nostra i ens cal rodejar el serac per trobar un recolzament estable i segur. Ara ja hem sobrepassat la barrera dels 6000m, seguim bé de forces i només la neu massa tova ens fa la punyeta. En Marcos es para, sembla que s’hagi bloquejat i li començo a treure força metres. Jo estic en un moment àlgic i no vull parar, fins que sento que em crida: “ jo baixo, espera’t que et porto el walki”, em diu. Em detinc i quan arriba a la meva alçada em diu que ja en té prou, que enfonsant-se així no arribarem al cim, que és massa dur i que prefereix finalitzar l’intent. Jo me’l miro, faig que no amb el cap. Tinc molt clara la meva postura, els meus ideals, el per què estic aquí, la meva mentalitat i el que em mou. Per suposat tinc entre sella i sella un objectiu, sé que és l’últim dia aquí dalt, que probablement no tornaré i vull donar-ho tot, per sentir que he complert amb el meu somni, no amb el de conquerir un cim que en el fons no té cap sentit, sinó amb el de gaudir aquesta fantàstica muntanya des del més amunt possible, des del punt on els meus sentimnts siguin més forts, les emocions més intenses i la felicitat en un punt més àlgic. “Mentre hi hagi llum hi ha esperança”, li dic. S’ha de tenir fe, perquè rendir-se és massa fàcil.

Fent amistats amb els seracs .. dangerous zone!

Sembla que inicialment el convenço i sense retornar-me contestació, apreta les dents, agafa el piolet i segueix amunt. Però la seva fe decau aviat.  Als cinquanta metres torna a plantar-se i diu que s’ha acabat, que per ell no té cap al·licient.

Em quedo sol, però amb una gran dosis de motivació de responsabilitat amb mi mateix i amb una muntanya que em causa un respecte immens, però amb la qual ja hi ha una relació més amistosa. Sembla que ens comencem a conèixer, ens escoltem mútuament i creem una amistat, que, si bé pot sembla distant, esdevé clau per sentir-te capaç i sobretot segur del què estàs fent.

Decideixo amagar la corda uns metres més amunt, en un lloc visible i segur per si es girés el vent. Anant sol, no crec que em faci cap servei, ja que només en podria fer ús en un hipotètic ràpel, i tal com està la neu no farà falta. Agafo punts de referència per trobar-la al baixar. Uns grams menys a l’esquena després de gairebé 1000m+ en aquestes alçades, (segurament més mental que físicament) es noten. Cada cop que els meus ulls perceben un tram de neu dura, augmento la velocitat, pico fort amb les puntes dels grampons i gairebé sense recolzar-me amb la resta del peu, progreso a gran ritme. El problema, és que no hi ha continuïtat, són petits metres els que em carreguen les piles i a continuació altre vegada m’enfonso fins gairebé els genolls. És dur, molt dur i sé que cada cop que aixeco els peus en aquestes condicions, la llum s’apaga, es consumeix una part de mi i el camí es fa més llarg. Com agrairia tenir les pells de foca en aquests moments, ja que amb elles, tot i que el pendent deu rondar els 35˚, em defenso com peix a l’aigua, no m’enfonsaria i podria mantenir un ritme constant. Però he decidit no agafar-les per seguir el ritme i la mateixa línia que en Marcos i ara em toca jugar amb el que tinc.

Sobrepassats els 6200m, a les 12:00h tinc una connexió amb el C1. Dono constància de la meva posició a la cara nord del Lenin i de les meves intencions. Ho tinc clar, em queden forces i moltes ganes per tirar endavant, però les 14:00pm serà la meva hora límit per mirar amunt. Crec, que és prudent, assenyat, raonable i molt coherent. En el fons, no se’m hi ha perdut res al cim, ni molt menys quan a partir d’ara les condicions al cel comencin a empitjorar. La meva il·lusió era baixar la cara nord del Lenin des del més amunt possible i això ho tinc assegurat. A més, he pogut viure i sentir la seva duresa, la seva bellesa i les seves irregularitats sent un dels pocs privilegiats que ha gosat pujar-la en estil alpí. Què més puc demanar? De retruc, des del C1 estaran més tranquils, ja que no els fa cap gràcia que un expedicionari seu estigui esbarallant-se amb la cara nord. En Vladimir ja ens va fer mala cara quan li vam dir que volíem pujar per la cara nord per després baixar-la esquiant.

Així que no puc perdre més temps, em toca consumir els últims cartutxos perquè en el moment de girar cua, pugui sentir que ho he donat tot, que aquesta era la meva meta avui.
De cop, abans de desconectar el walki i després del "prenata-prenata" d'en Vladimir, sento una veu que diu: -Uri, Uri!-.
No ho entenc, estic somiant? Contesto ràpidament: -Sí, sí.-
I de cop sorpresa majúscula. -Sóc en Dani. Com veus la cara nord per baixar-la esquiant. He pujat a C3i si tot va bé, demà faré intent per la ruta normal.-
No ho entenc, el doctor va recomenar-li 3 dies de repós i ahir encara era al C1. Com pot ser.
Li contesto que les condicions són força bones en relació al que esperàvem trobar. Neu tova i tot que algunes esquerdes, el terreny és força segur. Faltarà veure la baixada. No em permet més preguntes i es despedeix desitjant-me sort... Està ben sonat!

Gaudint d'alguns trams amb pow-pow ... que acabaven sent curts.

Menjo i m’hidrato força. Cada cop més a prop de poder gaurdir una baixada única, però de moment, només vull mirar amunt. Segueixo superant seracs i marcant-me petites metes que cada cop semblen més difícils d’assolir. En alguns moments, sento els seracs acariciant-me de ben a aprop, el seu alè i l’espectacularitat de l’entorn m’impressiona, m’acollona i al mateix temps em dóna forces per seguir endavant. Supero un gran serac i en arribar a la part alta, de darrera seu, necessito una altre parada tècnica. A punt de superar els 6300m, sembla que ara sí que cada passa tindrà un valor i un sacrifici incalculables. Decideixo gravar un vídeo, expressant les meves emocions, el que estic vivint, el que em fa gran aquí dalt i el perquè de la meva felicitat en estat pur, per fer-ho extensible a tots aquells que no ho poden viure amb mi. És un moment emotiu, molt emocionant que per moments em desfà entre llàgrimes d’alegria i tristesa per records tràgics viscuts fa anys, que aquí dalt es fan sentir més. Son instants extranys, però molt tendres al mateix temps, ja que et permeten veure la teva sensibilitat, la devilitat davant de les emocions més intenses i la necessitat per exterioritzar el que el teu cos ja no pot retenir més. En el fons, és una part de tu, és la grandesa que té la connexió entre el cor i la ment, entre el que vivim i el que sentim, entre el que observem i el que interioritzem, entre el jo i les emocions que ens delaten. Són moments màgics, únics, que només tu pots controlar per fer-los teus, sentir-los a flor de pell i identificar-t’hi. Tremolors, llàgrimes, cremors de dalt  a a baix i una espurna de vida que t’omple al mateix temps que t’obliga a extreure a fora tot el que et caracteritza. Per uns moments estic paralitzat, el cos tremola de cap a peus, és impossible de descriure perquè no m’havia passat mai, però sé que en aquells moments no podia fer res més que esperar que aquella reacció es calmès. No tenia capacitat per dominar el meu propi cos, per parar aquelles emocions, si bé sabia que aquella explosió innata tard o dora tindria la seva fi. És difícil d’explicar, perquè ni tan sols ara sóc capaç d’entendre la raó de tot allò. Sé que ho vaig viure, que per uns moments el meu cos semblava posseït, però que tot tenia un sentit i que res passava perquè sí. La connexió amb els sentiments era total.

Neu dura i gelada, una constant que no permetia errors.

Carrego motxilla i em proposo superar la següent barrera, tot i que sé de la seva dificultat. Amb molt d’esma ho aconsegueixo, però ara les parades són cada sis o set passes. Només em queda un gran serac per afrontar la canal esquerra d’entrada a la cara nord. Seria molt agosarat vence’l i plantar-me en un punt tant espectacular. Ho he d’intentar i vaig avançant a un pas molt lent amb un final que sembla estar a punt d’arribar. Em queda encara força estona fins al meu límit, però ara, avançar ja no depèn de mi, sinó de la muntanya. Em dono per satisfet, sense aconseguir superar la barrera dels 6400m, però amb una jornada èpica i que quedarà per la història. És el més sensat. La meva vida és la muntanya i a la muntanya, ho donaria pràcticament tot per ella, però no vull que sigui la meva darrera aventura en ella. Vull poder-ho explicar i afrontar molts més projectes que em catapultin a la felicitat que persegueixo aquí dalt. Així que crec que ha arribat el moment de guardar aquesta imatge en el més endins, valorar on sóc i qui sóc i retrobar el camí del sentit comú per gaudir aquest moment i extendre la felicitat viscuda en aquest somni fins que un altre em robi el cor i ment. 

Feelings can be awesome: the most epic turns I've ever done!

Darrera glopada d’aigua, la calor apreta aquí dalt amb un poderós sol que no et fa pensar en l’alçada a la que estic. Sense guants ni jaqueta de plomes, menjo les darreres ametlles, despenjo els esquís i plego els grampons. És hora de notar cada viratge, de viure un descens brutal que fa temps que estic esperant i de controlar totes les variables per arribar a baix sà i estalvi. Un error aquí dalt podria ser fatal, a més estic sol i si no em valc per mi mateix, moriré en aquestes muntanyes abans que em puguin ajudar.

Les forces m’han tornat després de descansar una mica, em col·loco els esquís, bloquejo les botes i dibuixo amb la ment la traça que vull baixar. La neu és segura i eficaç, una bona notícia atenent que aquí dalt costa molt encadenar diversos girs.

Em sento fort i arrenco sota un marc de colors envoltat del paisatge desitjat. Jo sóc l’artista que ara dibuixarà la línia d’aquest quadre tan perfecte. Un privilegiat, un èsser anecdòtic que disposa del seu moment de glòria en un món per descobrir, on, tot i només ser insignificants arguments que donen sentit a la vida, avui sento que jo sóc el més recompensat, el que, per mèrits propis o no, té una cita amb la seva història.

Transformacions causades pel vent. Neu dura i complicada

La neu és canviant al inici. Tot i ser tova, és més compacte del que creia i els girs són força exigents, ja que si no fas la força requerida surts disparat sense control. Les cames no tenen la mateixa potència que de costum i cal anar jugant amb les parades, els girs curts i les velocitats moderades. De cop passes d'una neu pols força mansa, a neu gelada o neu crosta. Sovint pots anticipar-te a les transicions pel color que reflecteix el sol i la uniformitat o no del terreny, però a vegades et trobes dins el fregat i feines a sortir-ne. No obstant, la duresa de la baixada és important. En ment, tinc la missió de recuperar la corda i d’evitar que els núvols que s’han format a la perifèria de les muntanyes m’atrapin. Aquí dalt, sense visibilitat seria pell morta. Amb tants perills i un descens tant gran no sé si podria sobreviure a les condicions. Després de superar diversos seracs, ara de baixada, busco detingudament entre els punts que m’havia marcat per veure la corda. No la trobo, decideixo baixar més i intentar fer memòria del moment en què m’he despedit d’en Marcos. Amb dificultats, però fent servir fets viscuts intueixo on pot ser i finalment la trobo. Uf! Ara ja puc baixar més tranquil fins al dipòsit on hem deixat el material. Conforme vaig perdent altitud, el cos funciona més bé, no es cansa tant i et permet una continuïtat en el descens molt agradable. A baix però, la neu és força dolenta, molt ventada, amb irregularitats constants i zones de crosta que t’encarrilen els esquís. A prop dels 5500m, em centro en buscar les traces d’en Marcos o la diagonal que em porti fins al dipòsit. M’aturo un segon per llegir el terreny i aquesta parada esdevé fatal. Perdo l’equilibri i faig una croqueta, amb la mala sort que en voler detenir la caiguda, la càmera del cap cau i surt despedida glacera avall, direcció a les esquerdes. Jo estic bé, una simple revolcada, però la càmera, amb material sagrat a l'interior (per la meva història), baixa a gran velocitat i sense cap control. La segueixo amb la mirada, ja que si baixo a buscar-la, perdria l’estel·la del dipòsit i desprès hauria de remuntar a buscar les coses. Amb l’esperança que pari, després de recórrer gairebé 1km, la deixo de veure i reso perquè hagi parat la seva embranzida i s’hagi aturat. Segueixo buscant les traces i la referència d’un bloc de neu per trobar el material i deixo la càmera pel final. Després de molt buscar, veig les esses d’en Marcos fins al dipòsit. Són molt més apartades del que pensava i més avall, així que tindré feines després per buscar la Go Pro. Carrego la motxilla, moltes coses no m’hi caben i les he de penjar a fora. Intento anar depressa, la tarda arriba, estic molt cansat i recuperar la càmera pot ser una odissea.

Traço diagonal buscant la cara nord, per fer diferents batudes i anar descartant llocs. La motxilla pesa com un mort i les meves forces comencen a estar al límit. Després de més de sis diagonals perdent alçada i mirant punt per punt començo a desesperar. No pot ser, no la trobaré, és com buscar una agulla en un paller. No he agafat punts de referència i ara el camp on buscar és immens. Ni tan sols sé si ha parat o ha seguit avall, si ha xocat amb un bloc de neu, si s’ha enfonsat o si ha caigut en una esquerda. Les forces ja no poden més, he descendit fins a l’esquerda més baixa i ni rastre. Entenc que és una cosa del destí, que jo havia de perdre la càmera i que el contingut que havia enregistrat s’havia de quedar a la glacera del Lenin per sempre més.

Intento oblidar-ho, tot i que és impossible, retrobo la traça del C1 al C2 i segueixo avall amb una neu força endurida. Esquivant esquerdes i inventant una línia per no trure’m els esquís. Estic tant al límit que seria capaç de quedar-me adormit enmig de la glacera. Amb penes i treballs i patint el que no està escrit, arribo al final, just a les 16:00pm, hora de fer la connexió amb el C1. Dono senyals de vida, dic que estic bé i que en un parell d’hores màxim seré allà amb ells. M’espera la zona plana que connecta la glacera amb la morrena. Tocarà remar i superar un terreny molt incòmode per treure’m els esquís el més tard possible. Tinc la motxilla a tope i no sé pas on els col·locaré. El meu cap però, segueix pensant en el contingut de la càmera i en el perquè no l’he anat a buscar abans de perdre-la de vista.

Són moments molt durs, m’espera una bona pallissa fins al C1 carregat com un burro i no tinc forces per assumir-ho. Em tocarà tenir fe i intentar pensar-hi el menys possible, enganyar la meva ment i creure que encara tinc una reserva.

A mig replà ja no sóc capaç de remar més i la terra que està barrejada amb el gel em fa malbé les soles dels esquís. Decideixo treuremel’s penjar-los a l’esquena com pugui i començar a caminar fins a superar el que em queda de glacera. És un infern, molt llarg i ple d’irregularitats que em destrossen l’esquena. A més, aquí baix el clima canvia i tinc una calor de por amb tres capes a baix i dues a dalt. No obstant, no puc parar, seria consumir energies inútilment.

Després de metres i metres, arriba la pujada que porta al pimer C1, el de Gora Asi. He de parar constantment per no perdre l’equilibri i la motxilla amb els gairebé 20kg m’està matant. Saludo a la gent per no pensar-hi i prendre’m un respir, així com paro a la Yurta perquè em serveixin un got d’aigua. La gent, quan et veu amb els esquís penjats, tonant de la glacera al·lucinen. Per ells, és una autèntica animalada posar-se en aquell festival de formacions tant perillós amb unes fustes als peus. T’admiren i et saluden amb un “congratulations” encara que no hagis fet cim. Unes felicitacions que et pugen la moral pels núvols.

El vas d’aigua em revitalitza i em permet afrontar la segona part de morrena amb una mica més d’empenta. És un miratge, ja que després de creuar dues esquerdes, a la primera pujada decaic i he de parar cada deu passes. Si segueixo amb aquest pas serà etern el dolor. Però no hi ha cap altre opció, toca ser valent i sobreviure, demà tindré tot el dia per descansar. Segueixo avançant. Em queda una baixada força pronunciada, pujar el segon turonet i ja veuré el C1 dels companys bascos. Poder-me parar a saludar-los seria de conya. Ja el veig, em dirigeixo envelat al campament i faig una revisada. Sembla que ja no i són. De sobte, veig baixar en Sasha, un component del grup rús que també volen baixar la nord. Té un problema de desequilibri visual en l’alçada i el doctor l’hi ha dit que el millor que pot fer és tornar cap a casa. Ell, però, ha preferit esperar els companys que ja estan a C3 i demà intentaran cim. Possiblement en Dani és amb ells i demà faran l’intent junts. Em comenta que en Topol, el portejador rús que ha baixat set cops per la nord, ara es troba al C1, però que demà els acompanyarà. Han quedat al cim. Estic al·lucinant, pretén amb un matí passar del C1 al cim per baixar per la nord i a més fer-ho carregat. També em diu que m’ha estat mirant pels binocles i m’ha fet un seguiment exhaustiu. Em felicita per la gesta. Després d’una bona xerrada, d’oblidar el pes i agafar aire, em despedeixo i intento afrontar el darrer monticle que separa el seu camp del meu. Amb feines i treballs, ho aconsegueixo i em deixo caure en la baixada fins a la zona de les tendes, directe al banc de fora la carpa del menjador. Allà hi són tots, l’Annie, en Kanat, en Daniel, la Nastia, ...

És una sort tenir una rebuda així! Em conviden a té calent amb llet i galetes. M’entren de luxe, juntament amb una mica d’aigua fresca baixada directament de la glacera. Pocs minuts més tard, apareix en Marcos i comentem la jugada. Li explico fins on he arribat, les dificultats de la neu tova i la tràgica rebolcada que m’ha fet perdre la càmera.

Em trec les botes, m’ubiquen a una tenda i espero a les 19:00pm per sopar. Menjar calent cuinat, seure en un tamboret i tenir plats, coberts i taula. Serà la glòria després de dos dies tant durs vivint al límit.

Crec que serà dels pocs dies que, trobar el son, no serà un problema. Estic molt destrossat, em noto tots els músculs del cos, alguns dels quals estant molt carregats, al límit de la contractura. L’esquena s’aguanta per un fil, tinc les espatlles que em punxen constantment.

Caldo de sopa de patates, amb pastanaga, cogombre i ceba. Un clàssic que avui entra més bé que mai. De segon, espaguetis amb pastanaga i tomàquet. Recupero una part del meu cos i ara ja veig el futur amb uns altres ulls. Puc assaborir l’èpica aconseguida, tot i que el record amarg d’haver perdut la càmera (amb una gran part de mi a dins), em delata i em cou en el interior.

A les 21:00 ja no puc més i caic derrotat a la tenda. Abatut i esgotat com mai, tindré la tranquil·litat d’estar sol, amb la companyia sonora del riu que posarà l’harmonia a una nit llarga i plàcida.