Amb ganes de retrobar la nostra gent i de donar valor a tot el què hem viscut!
Després d’anar a
dormir a les tantes, apurant la darrera nit, i d’una pallissa a peu de retorn a
l’hotel, ens tombem un parell d’hores tot esperant que a les 2:45am soni el
despertador per bones conseqüències i passen factura al cos. Vint minuts abans
de què soni el despertador, em desvetllo amb un malestar estrany. De pet al
lavabo i nàusees que em posen al límit dels vòmits. Me’n torno a descansar i
sembla que el tràngol està superat. Sona el despertador i faig mandres una bona
estona, ja que ho tinc tot a punt i només m’he de vestir. Anem sobrats de temps
i per fer esperar uns minuts els trànsfer no hi haurà problema. Em truquen de
recepció per recordar-me que són les 03:05, però que no ha vingut cap taxi, i
immediatament baixo cap a la recepció, en Marcos ja hi és i ens estranyem
veient que no ha arribat el taxi. El company de recepció, fa unes trucades i
ens troba un cotxe. En 15-20’ serà aquí. Tenim una estona per anar al menjador
i gaudir del que molt amablement, ens han preparat. M’hi apropo, però només de
sentir l’olor, m’he de retirar. Sembla que no estic recuperat i prefereixo
quedar-me als sofàs tombat. El taxi arriba, sortim a carregar l’equipatge i
arriba el pitjor moment. El meu cos explota i trec tot el que havia sopat el
dia anterior. Sembla que he fet net, però les seqüeles després de vomitar mai
són bones, i menys quan t’esperen 20’ en un mono volum sense seients fins
l’aeroport i un vol de sis hores. Pronostico una tornada a casa molt dura que
em torturarà constantment.
 |
| Bones vistes dels Caucas |
No obstant, sembla
que el cos assimila la buidada i tot i no estar del tot curat, no molesta ni es
fa notar en excés. L’hora d’espera per embarcar es fa llarga i sort dels amics
iranís (que hem retrobat després de
tants dies plegats durant l’expedició) que em presten el seu seient.
Intento desconnectar i tancar els ulls i sóc el primer en pujar l’avió i agafar
seient. Sembla que el cos aguanta i el patiment no és tan dolorós com augurava.
Amb l’avió en marxa, faig els possibles per trobar una posició còmode i dormir
el màxim possible. Després de sis hores, ens plantem a Istanbul, ja de dia i
havent menjat una mica, fet que pot ser important per una recuperació molt
desitjada. Amb en Dani valorem l'opció de fer una visita ràpida per Istanbul amb el metro, ja que amb mitja hora ens podem plantar a la part més turística. El malestar que porto arrossegant des que hem sortit de l'hotes, la poca afició per fer el turista i la vena catalana quan ens assebentem que hem de pagar 25€ de visat, són motius suficients per sortir a passejar fora l'aeroport.
 |
| L'estètica de l'Elbrus, un muntanyot enmig del no res. |
L’espera serà
llarga, doncs tenim per davant, deu hores fins agafar el darrer vol que ens
portarà a terres catalanes. Esperem que en Marcos embarqui, ja que ell vola a
Madrid més dora i finalment decidim no pagar el visat per sortir de l’aeroport
i fer un petit tast dels principals racons de Turquia. Molt tema religiós
repetitiu i la por de repetir les multituds trobades ahir a Osh ens fan enrere,
atenent que encara estic força moix.
Ens despedim d’en
Marcos, un gran company d’aventura i dinem tot veient com passen les hores en
un aeroport, el d’Istanbul, que mou tantes masses. Els segons sembla que no
vulguin passar, però si tot va bé, només és qüestió de paciència que abans no
acabi el dia estiguem a casa, amb la nostra gent i dormint al nostre llit,
recuperant el son de fa gairebé un mes.
 |
| La millor rebuda possible a l'aeroport de BCN, amb els nostres a casa nostra! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada