DIA 23 (12/8): Esmorzar i de tornada a Osh amb la furgo bus 4x4

Hora de despedir un entorn màgic, on hem viscut una experiència alpina única

Ens llevem tard, apurant els darrers minuts abans de les 9:00 per anar a esmorzar. No obstant, primer deixem les maletes i motxilles a punt perquè el bus pot arrencar en qualsevol moment. Aquí no hi ha un horari preestablert en el transport, sinó que quan hi ha gent suficient i a ells els i sembla es prepara un trànsfer, però l’hora de sortida no la saps mai. Ah, i si bades, et quedes fora del micro bus 4x4 o et fan tornar amb un tamboret assentat al “passadís” (gens recomanable en un trajecte tant incòmode i ple de sotracs, pots sortir-ne boig i sense coxis) Tendes netes, cremalleres tancades i un munt d’experiències i aventures èpiques que generen un pes extra a les motxilles que no és problema.

Després d'una gran convivència, només ens queda guardar-la en sarró dels bons moments.

Tot i haver deixat força material al C1, haver consumit pràcticament tot el menjar i els complements energètics que portàvem i anar amb les mateixes maletes, sembla que tornem més carregats. Feines per encabir tot el material al petate i la bossa dels esquís.

El "buga" que ens ha de tornar a Osh ...encara que no ho aparenti, és de fiar!

Fa uns dies la veiem a prop des del llunyà, ara la veiem llunyana des d'aprop

Esmorzem com autèntics buitres, ja que ens esperen sis hores d’aventura dins d’un mini bus que seran com anar amb una tartana. Sembla que avui sortirem puntuals, ja que a les 10:00 passades, el conductor ja està a punt amb la màquina engegada. Ens donen una bossa que ens servirà de pícnic amb un mini entrepà, un suc, una aigua, un twix, una bossa de fruits secs i quatre caramels. Ens despedim de tot el CB, dels amics que hem fet i que encara es quedaran allà uns dies més, en Joan Manuel, el siberià, les cuineres, en Guia, la  ..., les dos noies i el noi que servien al menjador, ... Carreguem trastos i ens posem en marxa. Tocarà lluitar contra les incomoditats del trajecte i la calor asfixiant que fa a aquesta hora al Kyrgyztan (i més en un vehicle sense aire condicionat), però després d’aquesta gran experiència i de les ganes d’enfilar el camí de tornada, segur que passarà ràpid.

Despedint casa nostra els darrers 23 dies ... hi deixem més que una part de nosaltres!

Com el mateix dia d’arribada al CB, parem en el pont d’entrada a la pista, però aquest com en sentit contrari, per agafar aire després de tants sotracs i girs forçats. Un respir, les necessitats d'última hora i quatre panoràmiques dels Pamirs. 
Per fi agafem la carretera i ens dirigim cap al port de 3700m que ens permetrà saltar de vall.

Pobles inverosímils, colls obligats per passar d’un país a un altre (estem en punt de pas entra Tajiztan, Xina i Kyrgyztan) i rius color xocolata amb llet. El paisatge et sorpèn constantment: Ych Tobo, Kichi Karakol, el riu Gulcha River que és el nostre company de viatge, Chi-Taya, Sogot River, Kanal, Koldyk, Sopu- Korgon, Karatalaa, Tagalak, Askaly, Biloly River, Sogondu, Kyrkol, Karabulak, Jirisuy river, Bashbulak, ....

Imatges que se’t queden gravades perquè saps que són fruit d’una cultura diferent a la nostra, i moments únics, com veure nens jugant al mig del carrer amb total tranquil·litat, banyant-se despullats en basses plenes d'aigua bruta i estancada, treballant a les cases familiars, conductors (com el nostre mateix) que es prenen els descensos com un ral·li (avançaments en corbes o sense visibilitat, ...) i et provoquen ensurts constants, conduir pel mig quan et ve un vehicle en sentit contrari i esquivar-lo a últim moment amb tota la tranquil·litat del món, ... Animals per totes bandes sense cap control, carreteres plenes de forats i talls que cal esquivar sortint a les voreres de terra, ... una autèntica bogeria!

Finalment, i després d’arribar a tenir el cor a mil en més d’una ocasió, arribem a un nucli urbà més massificat, amb edificacions més modernes i ordenades, carreteres més segures (tot i que segueixen sense tenir línies pintades) i un entorn menys rural (tot i que de tant en tant et pots trobar un ramat d’animals sortint del no res). Ja som a Osh. Amb un tres i no res ens plantem al nostre hotel el darrer dia i mig, el Paradise. Haguéssim preferit un alberg o una casa menys de senyors, però és la que ens entrava en el pack. 25€ dormir i esmorzar, un preu car per un país més aviat pobre i poc desenvolupat. La veritat, però, és que amb els luxes que tenim a l’habitació, a casa nostra no seria un preu desorbitat. Aquí és car pel nivell de vida que hi ha al país. En llocs així no hi trobaràs mai gent autòctona, sinó que estan 100% destinats als turistes.

Habitació grossa, amb llit de matrimoni, lavabo i dutxa, llençols i tovalloles netes cada dia, ... masses luxes pel nostre gust. Però el primer plaer, és un que mai hagués imaginat. El de seure a una tassa de vàter després de 24 dies fent les necessitats dret. És curiós, però va anar així.

Com en far oest, aquí no hi ha normes de circulació ni nervis

Descarreguem maletes a l’habitació, dutxa ràpida i un canvi de roba obligat després del viatge. Faig una repassada del correu, facebook i whats app, una refrescada de l’actualitat de casa nostra i com una fletxa, surto disparat cap al centre de la ciutat. Odio visitar monuments, perdre el temps amb temples religiosos i fer el turista per llocs artificials que només serveixen per cridar l’atenció, però m’encanta veure la vida de la gent lluny del meu hàbitat, l’aire que es respira, les costums i les seves maneres de fer en el dia a dia. És una forma d’aprendre coses noves, però també de valorar molt el que tenim. Demano un mapa i quatre indicacions amb el noi de recepció i després d’un –“be careful, it’s very warm outside”-, decideixo que amb una ampolla d’aigua, la gorra i les ulleres de sol, sobreviuré. I no m’ho deia perquè sí, a fora, el sol pica amb ganes, la xafogor és asfixiant i la sensació és pitjor que un estiu calorós a Manresa. Devem estar a més de 30°, però el pitjor és l’ambient tant carregat que t’absorbeix líquid a cada passa. Decidit de veure el “bazar”, agafo el carrer principal cap al centre. Faig una parada obligada en un súper molt petit de família, tipus "badulake". Dos plàtans i galetes de xocolata típiques d’aquí. El més fort, és que em despatxen dues nenes que no deuen tenir més de dotze anys. I a la botiga no hi ha ningú més que pugui aparentar ser el responsable. Content com un gínjol, em cruspeixo el primer plàtan amb una devoció especial. A casa, acostumo a menjar entre 2 i 3 plàtans al dia. Després de tants dies sense veure'n cap, entenc que és el segon gran plaer que em permeto.

Seguint el mapa (força precari), però sense veure cap nom de carrer, intento intuir on sóc i on vull arribar. Només veig clar el carrer principal, l’avinguda Macarena. Arribo a una zona amb força moviment i intueixo una entrada amb un carrer que baixa. Per fi, he arribat! Entro molt emocionat, però la decepció és imminent. Esperava trobar un mercat amb coses típiques del país, gent intentant-te vendre productes seus i un entorn de paradetes. Res d’això, només hi havia roba de mudar exportada, calçat falsificat i algun complement com joies, mòbils, ... Era una zona molt estranya, amb sostre, molt estreta i que estava formada per containers apilotats que eren les parades. La gent, no mostra cap interès per vendre i veus parades en les quals venen el mateix que la del cstat constantment. Em va impactar molt aquella forma de treballar. Eren les 18:00pm i moltes ja tancaven portes perquè és una de les hores del dia que es resa. Entre la poca seducció que tenia aquell entorn i la fatiga acumulada, vaig decidir tornar cap a l’hotel. Havíem quedat entre les 19:00-20:00 per anar a sopar amb en Dani i en Marcos.

En arribar, ells també havien sortit. Amb el taxi van fer una mica de ruta per la zona principal, vam coincidir que l’entorn no era gaire acollidor i que quantes menys hores voltessim per aquella zona millor. Això sí, per sopar, tocava buscar menjar Kyrgyz en algun lloc local. Això seria de les poques coses típiques de la zona que veuríem. Amb tan bestiar voltant pel país, no podia ser que la gastronomia no valgués la pena.

Després de voltar força estona, pel carrer paral·lel al del nostre hotel, vam decantar-nos per una terrassa d’un lloc tranquil. La situació que ens envoltava mentre cercàvem el local, era molt curiosa i al mateix temps surrealista: el carrer era més propi d’un polígon industrial que d’una zona turística, les edificacions eren totes comercials i no semblava haver-hi massa moviment de gent. No obstant, estava ple, però ple amb ganes, de bars i restaurants. L’ambientació era més típica de platja que de muntanya, amb llums de colors a les entrades, il·luminades com si fos Nadal, i música en viu o gravada en la majoria de locals.

Després d’una bona estona, menjant pa i bevent per dissimular la gana, ens van portar els plats de carn de xai i amanida, que vam devorar en pocs minuts, i que vam acabar complementant amb uns pinxos (sticks) de carn de pollastre.

Destrossats, i amb ganes de tocar un llit per fi, vam tornar cap a l’hotel, ja que l’endemà volíem matinar per aprofitar el dia a la ciutat.